L’història d’Argentina té un cert encant retòric però de tant en quant té moments foscos i convulsos.
Revolución Libertadora
El 1955 comença una altra de les dictadures del país, aquesta autoanomenada “Revolución Libertadora” que tenia l’objectiu principal de tornar a Argentina a la situació dels anys 1880, és a dir, amb la riquesa fortament centralitzada, amb poder del camp i una classe obrera amb el mínim de drets possibles. Una de les maneres que tenien per fer-ho va ser prohibir tot el que tingués relació amb el peronisme, fins i tot no es podia nomenar pel carrer Perón.
El General Eduardo Lonardi va ser el qui va accedir a la presidència del país el 23 de setembre de 1955 amb la seva famosa frase de “ni vencedores ni vencidos” tant poc aplicada, després, a la realitat. El vicepresident va ser l’almirall Isaac Rojas amb qui van treballar fortament per eradicar del país el peronisme i part dels drets dels argentins, per exemple van intervenir les províncies, van dissoldre el Congrés i es va perseguir i empresonar tota aquella persona relacionada amb el govern deposat.
Com ja era habitual a les dictadures argentines, Lonardi va durar poc, el 13 de novembre va patir un cop d’estat dins del mateix exèrcit i va ser reemplaçat pel General Pedro Eugenio Aramburu, qui va mantenir a Rojas a la vicepresidència. Aramburu va ser president fins al 1958 amb un aire polític més dur i repressiu.
Es va proscriure el partit peronista, es va dissoldre la Fundación Eva Perón, es va intervenir la CGT, es va jutjar a Perón i fins i tot es va segrestar el cadàver d’Eva Perón que es trobava a la CGT. Aquest fet, que aparentment sembla anecdòtic, va tenir una forta importància durant els posteriors anys, ja que la figura de Evita era tot un símbol per la classe obrera.
Aramburu va començar amb el pla de “desperonitzar” el país, va prohibir cançons, emblemes i nomenar al peronisme o qualsevol cosa que hi tingués relació. Evidentment es va anul·lar la Constitució de 1949 i es va restablir la de 1853.
Durant aquesta època es van intervenir les universitats i tots els professionals relacionats amb el peronisme van ser expulsats i obligats a exiliar-se. També es va fer un gir en la política econòmica i Argentina va entrar al Fondo Monetario Internacional, i es va tornar a posar el camp al capdavant de la força econòmica del país.
Eleccions?
El 1958 es van convocar eleccions, evidentment, on el peronisme no s’hi va poder presentar però això no vol dir que no participés. Perón des de l’exili va aconsellar votar al radical Arturo Frondizi, amb el qual havia pactat un acord. Per tant Frondizi, va ser el nou president d’Argentina de 1958, gràcies a l’ajuda dels vots peronistes però durant el seu mandat va ser més titella dels militars que de Perón.
Frondizi que s’havia oposat a Perón, l’any 1951,quan aquest va signar l’acord amb la Stadar Oil i que després s’havia aliat amb Perón per arribar a la presidència va reafirmar l’acord amb l’empresa nord americana, va tornar a acceptar que l’església formés part de l’educació i va reafirmar l’entrada de capitals estrangers que van estrangeritzar la indústria nacional, la qual havia promès defensar durant la campanya electoral.
Les dures polítiques econòmiques de Frondizi havien fet que la societat es mobilitzés però el poder polític les va reprimir fortament i va instaurar l’estat de lloc, amb el que els militars tornaven a tenir el poder del país.
Durant la presidència de Frondizi, el món sencer i Perón des de Madrid miraven el moviment revolucionari de Fidel Castro i el Che a Cuba contra la dictadura de Batista. Aquesta guerra de guerrilles i el triomf de la revolució socialista, va comportar dos fets importants.
El primer i mundial, la guerra freda i les pressions dels Estats Units als països sud-americans per recolzar el seu punt de vista. El segon l’inici de moviments revolucionaris per tot el centre i el sud del continent.
Frondizi, que en un principi, va tenir relacions amb Cuba i fins i tot es va arribar a entrevistar amb Ernesto Guevara, essent aquest ministre d’indústria de l’illa, finalment va cedir a les pressions nord-americanes i va trencar relacions amb el país socialista. T
ot i haver cedit en mil i un reclams dels militars Frondizi va ser derrocat el 1962 i el nou president va ser vicepresident del Senat José Mario Guido. Aquest va intervenir les províncies i dissoldre el Congrés.
El març de 1963 es van celebrar eleccions de nou, en les que els peronistes van seguir el lineament de Perón i van votar en blanc, en total un 20% dels vots van ser en blanc. El nou president va ser Arturo Illia, un altre radical.
L’estat d’Argentina
Els governs anteriors havien deixat un país amb una alta desocupació laboral i un ús de la capacitat productiva del 55%. El govern va elaborar un Plan Nacional de Desarrollo a dur a terme entre el 1965 i el 1969. Amb això es va aconseguir augmentar el PIB i tenir una balança de pagaments positiva respecte a les exportacions però per contra la inflació es va disparar a valors del 30% anuals.
També van aprovar la Ley de Medicamentos mitjançant la qual s’assegurava que els medicaments eren un bé social i per tant el govern podia regular-ne el preu. El govern de Illa també es va trobar que en els pròxims anys havien de pagar més de la meitat del deute extern.
El govern de Illia va anul·lar els contractes petroliers amb les empreses estrangeres que va ocasionar una crisi d’abastiment i la desconfiança en el mercat internacional, ja que Argentina no complia amb els compromisos establerts. Va destinar més del 20% del pressupost nacional a l’educació i va dur a terme un pla d’alfabetització.
Pel que respecta a la seva visió cap a Perón i el peronisme, va mantenir les normes prescriptives i Perón va ser declarat persona non grata, per tant “el Viejo” es va quedar a Madrid.
El 1966 es dugué a terme un nou cop d’estat, liderat per Juan Carlos Onganía, aquesta vegada autodenominat Revolución Argentina que va destituir els membres del govern nacional, provincial i municipal i els de la Cort Suprema de Justicia.
El cop d’estat va tenir el suport del sector empresarial, ja que les polítiques de Illia s’allunyaven del liberalisme i també d’alguns sectors gremials i sobretot de la premsa que havia dut a terme una forta campanya de desprestigi on el comparava amb una tortuga fent referencia a la seva lentitud d’acció.
