La província més austral d’Argentina és en realitat un conjunt d’illes i s’anomena Tierra del Fuego, Antártida e Islas del Atlántico Sur. En aquest post ens centrarem en l’illa de Tierra del Fuego on per arribar-hi, la manera més còmoda és en avió, ja sigui a l’aeroport d’Ushuaia o al de Río Grande. També si pot anar en cotxe, passant des de Xile o seguint la ruta 3, que la connecta amb la província de Santa Cruz, tot i que de tota manera en dos punts s’haurà de travessar la frontera amb el país veí i a part, s’ha de creuar l’estret de Magallanes amb una barca.
Què visitar a Tierra del Fuego
Des del Cabo Espíritu Santo fins a la badia Lapaiata hi ha moltes extensions de camps on no hi ha pràcticament res. De fet ni pastures per les ovelles, la ramaderia més extensa de l’illa i que dóna el famós “cordero patagónico”.
El poble més al nord és San Sebastián, que és la frontera amb Chile. San Sebastián està situat a la badia homònima, encerclada pel Cabo Hombre i per la Punta Páramo. Aquí comença la Reserva Costera Atlántica de Tierra del Fuego que va fins a Cabo Ewan.
San Sebastián està connectat amb Río Grande, la ciutat amb més densitat de població de l’illa per la ruta 3. Pel camí, ens podem desviar a veure el Cabo Domingo on hi ha una colònia de més de 300 llops marins. A uns 15 km abans d’arribar a Río Grande passarem per la Misión Salesiana “Nuestra Señora de la Candelaria”, declarada Monumento Histórico Nacional.
Aquesta missió va ser la primera que es va instal·lar a la zona per tal d'”educar” i evangelitzar als originaris d’aquestes terres, els selk’man, caçadors i recol·lectors pedestres; els haush; els yàmans, canoners nòmades dels quals també s’han trobat restes de presència a la badia Lapaiata i els alacalufes. Abans d’entrar a la ciutat, si ens desviem cap a la Reserva Natural Laguna de los Patos, arribarem a la Estancia Maria Behety, declarada Lugar Histórico Nacional.
Aquesta finca d’ovelles és la més important de la zona i és que la seva família era, pràcticament, la propietària de les terres de la Patagónia a principis del segle XX.
Sortint de Río Grande, seguint la Ruta 3 s’arriba a Tolhuin. Pel camí deixem enrere grans extensions de terra i estàncies ovelleres, algunes de les quals han sigut adaptades al turisme. Altres són autènctiques petites ciutats amb cases pels seus treballadors i fins i tot escoles pels seus fills.
Tolhuin, que en llengua nativa significa “amb forma de cor” és la localitat del llac Fagnano, el més gran de l’illa i està envoltada de natura, pels seus voltants també hi ha el llac Yehuin i el Chepelmut. La ruta 3 segueix entre extensions de torba, arbustos, ovelles i algun que altre guanaco fins a Ushuaia, la capital de la província.
Ushuaia és el centre més turístic de la zona i la capital més austral del món; està situada al costat del canal de Beagle, que porta el nom de la nau que comandava Robert Fitz Roy, per fer un estudi de la zona i en lA qual anava Charles Darwin.
Al web oficial de turisme de la província de Tierra del Fuego trobareu informació complementaria.
En situació
El nom de Tierra del Fuego se li deu a Hernando de Magallanes, el primer navegant que va creuar l’estret que avui porta el seu nom. Era l’any 1520 i quan ho va fer, va veure grans columnes de fum, per això li va posar aquest nom.
El clima de la zona és realment fred. A l’estiu la llum del dia pot perdurar per més de 17 hores, mentre que a l’hivern ho fa per només 7 hores.
Ushuaia és el punt de partida de diverses excursions en vaixell pel Canal de Beagle, pels llacs dels voltants, per anar la glacera Martial o al Parque Nacional Tierra del Fuego, on podrem veure-hi la flora i la fauna típica de la zona com els arbres de lenga, el guido, el ñiré o el coihue i la guineu colorada, o el carpintero, el albatros o el cauquén i si tenim molta sort, un huillín, que és de la família de les llúdries i es troba en perill d’extinció. Fent una excursió pel Canal de Beagle podrem arribar a veure llops marins i pingüins.
La província viu bàsicament de l’extracció de petroli i de gas natural, de la ramaderia ovina que representa un 5% del total de la Patagonia i des de 1972, quan es va sancionar una llei per afavorir la indústria a la zona, reduint-los els impostos duaners i els impostos nacionals de la indústria electrònica.
A part de les excursions i de gaudir de la naturalesa, una de les activitats principals de Tierra del Fuego és la pesca esportiva, amb la truita marró com a peix emblemàtic. També es poden fer altres activitats com l’escalada, el canotatge pels rius del parc natural o practicar kayak. Si és hivern, es poden fer caminades en raquetes, excursions amb moto de neu o trineus de gossos i evidentment esquiar o practicar el snowboard.
Río Grande
Río Grande és la segona ciutat en importància de l’illa de Tierra del Fuego, tot i que és la que més densitat de població té, a causa de dos factors; a l’explotació petroliera i de gas i al gran parc industrial on s’assemblen la gran majoria d’aparells electrònics a Argentina.
Breu història per parlar al bar
El territori era ocupat per tribus indígenes com els selk’man, caçadors i recol·lectors pedestres; els haush; els yàmans, canoners nòmades i els alacalufes. El 1883, després de la “Campaña del Desierto” de Roca van començar a arribar a la zona buscadors d’or que es van situar, principalment, a San Sebastián. El 1893 es van instal·lar a 15 km del centre de l’actual ciutat, els salesians, on van formar la Misión Salesiana “Nuestra Señora de la Candelaria”.
La intenció dels salesians era “educar” i evangelitzar els aborígens. Al cap de poc es va construir un destacament de policia per donar presència argentina a la zona i ajudar a obrir camins, estendre la línia de telèfons i així, a poc a poc es va anar poblant el territori, dels buscadors d’or de San Sebastian. D’aquesta manera fou com el 1921 es va decretar la fundació oficial de la Colonia Agrícola y Pastoril de Río Grande.
Què visitar a Río Grande
A la plaça principal, la Plaza San Martín hi ha l’oficina d’informació i turisme. També hi ha el dipòsit de l’aigua, l’emblema de la ciutat.
Dos dels museus més interessants són el Museo Virginia Choquintel i el Museo Regional Moseñor Fagnano. Aquest últim es troba a la Misión Salesiana i es pot aprendre sobre la història de la fundació de la Ordre de Don Bosco, així com d’antropologia i de la naturalesa de la regió. Nosaltres no el vam conéixer perquè ens van dir que no hi havia autobús per anar-hi tot i que l’últim dia vam descobrir que sí, que s’ha d’anar fins al barri II i d’allí agafar-ne un.
El Museo Virginia Choquintel, que porta el nom de l’última descendent coneguda de l’ètnia selk’man, és d’entrada lliure i gratuïta. Es tracta d’un museu d’història de la ciutat, de la cultura i de la seva naturalesa.
Hauries de Saber:
Si fas dit per anar a Santa Cruz, potser et para un camioner.
A la Casa Cultural del Pueblo Indígena Rafaela Ishton, també una descendent de la tribu selk’nam, es poden veure les rèpliques a escala de les vivendes típiques de la tribu, les kawi, però no en sabem l’horari, ja que hi vam anar un parell de vegades, aparentment en hores i dies que hauria d’estar obert però no va ser així.
A part de la Misión Saleciana, l’altre atractiu turístic situat als afores de la ciutat és la Estancia Maria Behety, considerada el magatzem d’esquila més gran del món. De fet la importància de la finca està estretament relacionada amb la història de la zona. El pioner José Menendez va portar ovelles des de les illes Malvines a l’illa de Tierra del Fuego, començant així la ramaderia ovina a la zona, la més important d’Argentina. José, era un espanyol, que als 14 anys va emigrar a Cuba, als 20 va arribar a Argentina i 8 anys després es va casar amb Maria Behety d’origen uruguaià, amb la qual va tenir un fill i una filla.
Per una altra part, Mauricio y Sara Bauen, russos, també es van instal·lar a la zona. Sara es va casar amb un terratinent portuguès, José Noguera i Marucio amb la filla de José Menendez. De totes aquestes unions, en sorgí la Sociedad Explotadora de Tierra del Fuego, que després passaria a ser coneguda com a Sociedad Anónima Importadora y Exportadora de la Patagona, actualment La Anonima S.A. entre altres, la cadena de supermercats més important de la Patagonia.
Aquesta societat, era en el seu moment, la que més extensió de terres tenia del món, eren considerats als amos de la Patagonia, tant argentina com xilena; eren propietaris de flotes marines, de terres, d’asserradores, concessionària exclusiva de ports patagònics, etc. Els seus descendents van anar donant terres als diferents governs per crear escoles i millorar la vida dels habitants i encara avui són una de les famílies més importants d’Argentina. Com a nota de color, el Miguel Braun, descendent directe d’aquesta família propietària de supermercats és l’encarregat del govern de Macri de controlar els preus cuidats; curiós, no?
Un dels camins típics de la ciutat és vorejar la costa de la mar Argentino, a l’oceà Atlàntic, que ha sigut declarada reserva natural. La Reserva Costa Altántica Tierra del Fuego són uns 220 km de costa des de la badia de San Sebastían fins a Cabo Ewan.
La reserva és important per la quantitat d’aus costaneres que la freqüenten com el cauquén comú, el coster i el de cap vermell. També hi ha diversos tipus de gavines i ànecs, així com el albatros errante, una de les aus marines més grans.
Tot i ser coneguda com la Capital Nacional de Trucha, menjar-ne una en un restaurant és feina complicada. No a tot arreu la trobes i on n’ofereixen, els preus espanten. De fet, si entreu a la ciutat per la ruta 3, veureu un monument a aquest peix.
Tolhuin
Tolhuin, que en llengua selk’man significa “cor” és un poble de la província de Tierra del Fuego a uns 100 km d’Ushuaia. A la seva bandera hi podem veure aquest cor de l’illa de Tierra del Fuego. L’atractiu de la zona és el llac Fagnano, que porta el nom de José Fagnano, un sacerdot salecià.
El llac Fagnano o en llengua indígena Kami és un llac d’origen glacial té uns 100 km de llarg i una profunditat màxima de 200 m. Per sota d’ell hi passa la falla Fagnano-Magallanes.
Breu història per parlar al bar
A mitjans dels anys 1960, a prop del llac encara hi vivien alguns dels aborígens selk’man, com Lola Kiepja que va morir als 100 anys o Esteban Ishton, Luís Garibald HOnte, Santiago Rupatini o Enriqueta Gastilumendi de Santin.
A partir de 1964, el governador Ernesto Manuel Campos, va fomentar la construcció d’hotels i paradors per tot el territori, així fou com es creà l’hosteria Kaiken. Durant la pròxima dècada es van anar obrint fusteries però el poble, com a tal, encara no exisitia, per això el govern nacional va ajudar a fundar el Tolhuin.
Els arquitectes del nou poble serien Pages i Dondo, els quals havien pensat el poble en illes redones, així les cases compartirien el patí i els nens podrien jugar a l’estiu, malgrat les baixes temperatures. El tema és que el poble va créixer tan ràpid, que ho va fer de manera desordenada. El 1982 hi havia 250 habitants, el 1991 uns 453, el 1997 ja doblaven aquest número i actualment, ja n’hi ha uns 6.500.
El poble viu de la llenya de lenga que exploten a les asserradores i de la torba com a combustible a adob orgànic. A poc a poc es va obrint al turisme.
Què visitar a Tolhuin
Per anar al llac s’ha de seguir el carrer que passa per davant de la pastisseria “La Unión” el centre de reunió del poble i que sembla un punt de parada de La Panadella. Al final del carrer s’ha de girar per Pedro Oliva fins a trobar, a mà dreta, el carrer de terra de la Gerndarmeria Nacional que ens portarà directe al llac Fagnano. La millor opció per arribar-hi és fer dit una vegada s’agafa el carrer de la Germanderia, qualsevol cotxe o camió us portarà al llag mateix.
Hi ha un parell de caminades tranquil·les, com la que rodeja el llac i acaba a la Laguna Negra, passant per la cascada La Porfiada.
Usuhaia
Ushuaia, que en llengua yagan significa “badia cap a l’oest”, és la capital de la província de Tierra del Fuego, la capital més austral del món.
Breu història per parlar al bar
El indígenes que habitaven aquestes terres eren caçadors i recol·lectors nòmades, emparentats amb els tehuelches i els selk’nam. També hi habitaven els yàmans i els kawésgar. Com en moltes parts de Sud-Amèrica els primers europeus en instal·lar-se a la zona eren frailes missoniers que tenien l’objectiu “d’adoctrinar” els indígenes, en aquest cas foren els de la missió anglicana South American Missionary Society.
Finalment, la ciutat es va fundar al 1884 per Augusto Lasserre quan hi va construir la subprefectura amb l’objectiu de reafirmar la sobirania argentina. Uns anys després es va decidir construir-hi una presó que, a més a més de reforçar la presència argentina al final de l’illa, servis perquè els presoners anessin construint el poble. De fet, foren ells mateixos els que ampliaren la primera presó del 1896 i en construiren una de pedra, el 1902.
Actualment, en aquest edifici de cinc pavellons hi funciona el Museo Marítimo y del Presidio de Ushuaia, el Museo Antártico José María Sobral, el Museo de Arte Marítimo de Ushuaia i la Galeria de Arte del Museo Marítimo de Ushuaia.
Així els primers anys, la ciutat estava habitada pels presoners i els empleats públics, ja que la missió anglicana va acabar desapareixent. Encara avui queden algunes cases contruides pels presoners, com la Municipalidad o l’actual Museo del Fin del Mundo, que antigament era la seu del Banco de la Nación.
També és d’aquesta època el recuperat tren turístic del Fin del Mundo que en aquell moment els servia als presoners per portar els troncs des del bosc fins al poble, per això també se’l coneix com el “Tren de los Presos”.
Què visitar a Usuhaia
Sobre l’avinguda Maipú, una de les avingudes principals juntament amb l’eix comercial de l’avinguda San Martín, hi ha l’esglèsia Nuestra Señora de la Merced, que data de 1898 i que va ser declarada Monumento Històrico Nacional el 1999.
Recorre Maipú és un punt obligatori, si el vent us deixa, ja que passejareu la costanera del canal de Beagle, de la badía Usuhaia i la badia Encerrada. Seguint per l’avinguda, direcció contraria al centre, hi ha l’antiga Casa Beban, que anteriorment es trobava sobre Maipú. Aquesta casa pertanyia a una de les famílies tradicionals de la ciutat i es va comprar a Suecia, per catàleg, i es va muntar a la ciutat entre el 1911 i el 1913.
L’altra punta de l’avinguda Maipú, porta al port de càrrega i passatgers on segurament hi hagi atracat algun creuer. També sobre l’avinguda Maipú veurem algunes de les cases d’arquitectura típiques de la zona com per exemple la del número 37 o la del 263 o la Casa Salamón al 737. A la costa del canal podem veure les restes del Remolcador Saint Chistopher que es va portar a Ushuaia el 1953 per intentar remolcar el Monte Cervantes, un vaixell de passatgers, però la missió va fracassar i el remolcador va quedar abandonat a la costa.
El museu més famós és el de la presó, que en realitat són 5 museus en un. L’entrada és de $200 i $150 per argentins i residents. Altament recomanable per entendre la història de la ciutat, la vida a la presó i també part de l’Antàrtida i de la història de la Marina. També hi ha el Museo del Fin del Mundo, a Maipú 173 amb entrada de $130 per estrangers i $80 per argentins i residents. Amb aquesta entrada també es pot visitar la Antigua Casa de Gobierno. A Rivadavia al 56, per un preu de $110 els estrangers i $80 els residents, es pot visitar el Museo Mundo Yámana.
Pels voltants de Usuhaia
Els encants de la ciutat se centren en la seva ubicació, per un costat el canal de Beagle, per l’altre la cadena muntanyosa del Martial i després per la badia de Ushuaia. Pels voltants hi ha la glacera Marcial, a la qual s’hi pot mig arribar en taxi o bé caminant i també el Parque Nacional Tierra del Fuego, però d’aquests dos en parlarem en un altre post.
En el sentit més turístic de la visita, es poden fer navegacions pel Canal de Beagle o excursions pels llacs de la vora, com el Lago Escondido, a 60km al nord. Possiblement la navegació més famosa sigui la que porta a l’illa dels llops marins, la de les aus, al far Les Eclaireus, a la pingüinera i a la Estancia Harberton, però utilitzant paraules textuals s’ha de pagar en “dólares, euros o riñones”.
Els preus són tant cars que la gent menja a casa, una pena.
Igualment per menjar en un restaurant, la veritat és que ningú de tota la gent de la ciutat que li vam preguntar un restaurant, ens van saber indicar-ne un perquè “comemos en casa, esto no se puede pagar”. Si us animeu, s’ha de menjar peix i marisc, com “la centolla, el abadejo, el besgo o la merluza negra”, però només si us animeu a deixar un ronyó.
Glacera Martial
El “glaciar” Martial o glacera, en català, es troba 1000 m.s.n.m, a les muntanyes Martial. El Martial és una glacera de circ remanent d’una glacera anterior de vall que descendia per efecte de la gravetat, fins a la costa de l’actual Canal Beagle. Al retirar-se el gel, aproximadament fa 10.000 anys endarrera, el Martial va retrocedir fins a reduir-se en els tres circs de glacera actuals.
El nom de la glacera recorda Louis Ferdinand Martial, el comandant d’una expedició científica francesa que tenia l’objectiu d’estudiar el moviment del planeta Venus, a bord de la nau “La Romache”, a Tierra del Fuego entre el 1882 i el 1883.
Com arribar a la glacera Martial per lliure
La glacera Martial està a 7 km del centre d’Ushuaia. A la base de la muntanya s’hi pot arribar amb cotxe, taxi o caminant. La ruta caminant és força senzilla, s’ha d’agafar el carrer L.N. Alem fins a la planta d’aigua i creuar-la. Llavors s’ha d’anar seguint la carretera dels cotxes tot i que de tant en tant es pot retallar distàncies pujant a través de la muntanya, pels camins marcats. Si veieu que el camí es comença a enfangar molt i a ser més ample del normal, feu marxa enrere, ja que esteu en una de les pistes d’esquí de la zona.
Creuant el bosc podrem veure, igual que al Parque Nacional de Tierra del Fuego, els famosos arbres de lenga de fulles caduques, el guido que té les fulles més petites, allargades i perennes i l’arbust llareta, que té forma de coixí i pot arribar a viure milers d’anys o el senecio, típic de llocs secs, alts i pedregosos.
la base de la muntanya hi ha l’estació de telecadira i un parell de paradors i cases de tes. Aquí començar la “ruta de trekking”; s’ha de pujar o bé per la pista de neu, si no hi ha neu, és clar o bé pel bosquet, seguint la línia del telecadira. Una vegada passat el pont, es segueix el camí, que tot i no està indicat no té pèrdua i finalment s’arriba a una esplanada on hi ha el cartell que indica la ruta de nivell difícil cap a la glacera Martial o la de nivell mitjà que rodeja la muntanya.
Per seguir la ruta cap a la part oest de la glacera s’ha de pujar el turó que s’aixeca davant nostre, des d’on ja es veu el camí (veure la foto). O sigui, és un camí fàcil, però de forta pendent, concretament un desnivell de 277 metres.
Des de dalt podem veure el final de la Vall d’Andorra amb la seva glacera Vinciguerra, una altra de les caminades des d’Ushuaia. També es pot veure la ciutat i el canal de Beagle.
Parque Nacional Tierra del Fuego
El Parque Nacional Tierra del Fuego té 68.909 hectàrees de l’ecorregió de boscos patagònics, boscos subantàrtics i es troba a 12 km de la ciutat de Ushuaia. Va ser declarat parc nacional el 1960.
El parc va des del nord del llac Fagnano fins a la costa del canal de Beagle, en aquesta part, la serralada dels Andes es troba amb el canal, a la província de Tierra del Fuego. De les 68.909 hectàrees, n’hi ha 200 habilitades al públic, les del sud, la resta estan catalogades com a estricte reserva.
En situació
Al parc hi podem trobar els paisatges característics de la Patagònia, llacs, valls, boscos i estepes, així com costa marina i tundra. De fet es pot caracteritzar en tres zones, la muntanya andina, el bosc magallanic i la costa. L’arbre principal és la lenga (Nothofagus pumilio), un arbre caducifoli que viu des del nivel del mar fins als 600 metres d’altura respecte a aquest i que si teniu la possibilitat d’anar-hi al març o abril els veureu amb el color rogenc característic de la tardor.
A les zones més humides, aquest arbre se combina amb el coihue de magallanes o guindo (Nothofagus betuloides), que és el famós arbre bandera, ja que es corba pel fort vent patagònic i el canelo (Drimys winteri) també és característic d’aquest ambient. Si estem en el terreny de la torba, que el 90% de la torba argentina es troba a Tierra del Fuego, la planta més característica és la molsa Sphangnum magallanicum on hi podem trobar “ñires” (Nothofagus antarctica).
Quant a la fauna, hi ha fins a 20 espècies de mamífers i més de 90 d’aus, la curiositat és que no hi ha amfibis. Els mamífers més típics són el guanaco (Lama guanicoe), un camèlid característic del sud d’Argentina; el huillín (Mustalidae), un carnívor de la família de les llúdries i en perill d’extinció; i la guineu colorada fueguina (Lycalopex culpaeus), exclusiva de l’illa de Tierra del Fuego. També hi ha la guineu grisa i els castors, però aquests dos han estat introduits per l’home i fins i tot han arribat a causar problemes a la flora i la fauna autòctona.
Un dels parcs més bonics que hem visistat mai.
La quantitat d’aus és elevada, ja que hi ha una combinatòria d’aus terrestres, com el picot o “carpintero gigante” (Campephilus magellanicus) que el mascle té el cap vermell i la femella negre, Com a aus marines hi ha cauquén (Chloephaga), símbol del Parc.
També destaquen el albatros de cella negra (Diomedeidae), l’ànec vapor austral (Tachyeres pteneres), les gaviotes i els podicipediformes o macaes en castellà, ocells aquàtics cabussadors. A la costa podem veure alguns mariscs com musclos i caragols de mar.
Breu història per parlar al bar
L’illa de Tierra del Fuego, i en particular la zona del parc, estava habitada des de fa 10.000 anys, per indígenes de la cultura dels selk’man i dels yámana, aquests últims es caracteritzaven per ser bons mariners que utilitzaven canoes per navegar pel canal. Les dones nadaven per recol·lectar els mol·luscos de la zona. A la badia Lapataia s’hi han trobat piles de closques que evidencien la presència d’aquest grup ètnic.
Què fer al parc nacional Tierra del Fuego
Al parc hi ha preparades cinc rutes ben diferents entre elles. El “sendero de la costa”, “el sendero del río Pipo”,el “cerro Guanaco”, la “bahía Lapataia” i el “Hito XXIV”.
El camí de la costa, de 8km, comença a l’Ensenada Zaratiegui i va envoltant la costa del canal de Beagle i de la Bahía Lapataia, amb les illes Redonda i Estorbo de fons. És una ruta molt bonica i sense gaire dificultat, tot i que llarga, per on creues, gairebé durant tota l’estona, boscos de guido i lenga, així com boscos humits amb el canelo i la “leña dura” (Maytenus magellanica). Pel sotabosc destaca l’arbust calafate (berberis microphylla,) i el michay (Berberis congestiflora) i a les zones més humides la “frutilla del diablo” (Gunnera magellanica) o maduixa silvestre.
Una altra ruta és la de la cascada del riu Pipo i la del mateix riu, la primera són 2,8km i la segona part 4,9km on, segons ens van dir, es poden veure lengas, l’arbre característic de la zona, de més de 200 anys. També és on habita el guido, ja que necessita espais humits. En aquesta zona s’hi pot veure el fong paràsit “pan de indio” (Cyttaria harioti), el qual s’instal·la a les rames dels arbres, principalment del ñire i del coihue, i aquests generen nusos per tal saltar els bloquejos de la salvia que els ocasiona aquest fong comestible.
Els punts característics del parc són la badia Lapataia, que és on acaba la ruta 3, la Laguna Negra, el llac Roca, la cascada del riu Pipo i l’ensenada Zaratiegui.
La zona més còmode per passejar és la de la Bahía Lapataia, que significa badia de fustes. Es pot creuar l’arxipèlag Camaranes, seguint el camí de l’illa d’uns 15 min, que comença després de creuar el pont que travessa el riu Lapataia, quedant-nos a mà esquerra la policia.
També es pot anar a visitar la “Laguna Negra” per un camí interpretatiu totalment adaptat, de 950 metres i per últim recorre la badia Lapataia amb rutes de 2 o 4 km veient les castoreres, l’espècie més invasora del parc; tant que en fer els seus caus ha canviat el curs d’alguns llacs. Nosaltres no vam fer ni totes les rutes de Lapataia ni la del Hito XXIV, de 3,5 km que porta fins a la frontera amb Xile. La que sí que vam fer, descrita coma “Brava” pels locals, fou la del “Cerro Guanaco”. Impressionant.
Ruta Cerro Guanaco
Per començar aquesta ruta, primer t’has d’anotar a un quadern que hi ha a la proveduria del Camping Lago Roca. Està descrita com a 4 hores d’anada i unes altres 4 de tornada, així que s’ha de començar aviat. Nosaltres vam començar a les 10.15 h i en unes 5 h, 3 d’anada i 2 de tornada, ja estàvem a baix.
Per arribar al punt de partida, s’ha de vorejar el llac Roca i emprendre el camí que està indicat com Hito XXIV, fins a arribar a la bifurcació on hi ha un cartell que avisa de la duresa del camí i de fer-lo amb sabates adequades (ja entendreu el perquè). El primer kilòmetre és dur, és una pujada continua i de forta pendent, per un bosc patagònic preciós. Després de gairebé una hora s’arriba al mirador. A partir d’aquí el camí es fa una mica més accessible, venen uns 1,5 km gairebé plans però no per això fàcils.
El primer tram és un bosc, on s’ha d’anar saltant arbres i travessant algun riu, però sense cap problema. Després ve una zona, que almenys nosaltres, la vam trobar totalment enfangada, així que aquí es fa de molta ajuda el bastó per tenir una cama més i evitar enfangar-se del tot. Malgrat sortir-ne, relativament nets, el pròxim destí són uns 300 m de torba on, si encara no us havíeu mullat, ara ho fareu, ja que aixafeu on aixafeu, aixecareu aigua.
Hauries de Saber:
És una ruta dura, no portis pes.
La torba està constituïda per restes vegetals com la de la molsa Sphagnum i altres gramínies que s’acumulen i es comprimeixen en ambients humits i a baixes temperatures que impedeixen la descomposició completa de la matèria orgànica. Així a baixa pressió, sense oxigen i en un ambient àcid es produeix l’acumulació i compressió d’aquestes plantes que moren. Aquí el camí no està marcat però el destí és fàcil d’identificar, aquella muntanya pelada que s’aixeca a l’horitzó.
En aquest tram de fang i torba és on té sentit lo de les sabates adequades. L’últim kilòmetre i mig és pujant la muntanya, a la qual s’hi dedica una hora ben bona. La pujada és de força pendent i lletja, torna a ser amic el bastó, el camí és estret i pels voltants està ple de pedres preparades per lliscar cap a baix tan bon punt les aixafis.
Una vegada a dalt us esperen les vistes de bona part del parc, si el dia està clar! A nosaltres, de regal ens hi esperava una guineu rogenca i a la baixada un ramat de guanacos. L’estada a dalt no és gaire agradable, pel vent que hi pega, així que temps de dinar i a baixar de nou, on la pujada anterior segueix essent igual de perillosa a la baixada.
Hauries de saber
Al parc hi ha un càmping organitzat amb banys i barbacoes, un bar i una petita botiga o proveduria. També hi ha quatre zones d’acampada on només hi ha latrines però en molt bones condiciones i fins i tot amb paper de bany. En aquestes zones s’hi pot fer foc, sempre que el risc d’incendi no sigui elevat. El centre de visitants Alakush té una sala interpretativa, banys, un restaurant i una botiga de souvenirs. També hi ha una estació de policia.
Per arribar al parc, l’entrada del qual es troba a 12 km del centre d’Ushuaia, hi ha diverses opcions, començarem per la més cara. El Tren Turístico del Fin del Mundo, després hi ha el taxi, o l’autobús “públic” que val $150 l’anada i uns altres $150 la tornada.
Per últim ens queda caminar, són 12 km totalment plans i provar de fer autoestop. L’opció que vam fer nosaltres, perquè, si ve l’entrada del parc està a només 12km, les zones d’acampada boniques estan a uns 10 km a l’interior del parc.
Així que nosaltres vam agafar un autobús urbà, el A o el B, que per $3 ens va deixar a uns 5 km de l’entrada del parc. Allí vam començar a caminar i al cap de poc ens va aixecar una parella que anàvem a matear i ens van deixar a l’entrada del parc. D’allí vam registrar-nos, pagar l’entrada i després vam fer la ruta de la costa, fins a acampar a la zona d’acampada Cauquenes.
L’entrada al parc són $170 pels estrangers, $70 pels argentins i pels residents al país i $30 pels estudiants. Acampar al càmping organitzat té un cost d’uns $100 la nit, però a les zones lliures d’acampada és totalment gratuït.
