Seguim amb les lluites per decidir la organització del govern i amb l’Argentina dividida entre els unitaris i els federals, els porteños i els de provincia, els govern central i els caudillos.
El govern de Rosas
Ara, per primera vegada, hi ha un govern federal però tot i així tampoc hi ha pau, Rosas era un caudillo que ja apareix cap al 1820 quan va reestablir l’ordre a la província de Buenos Aires durant la independència de les províncies.
Durant la primera etapa de govern rosista es baixen les despeses, es pugen els impostos, es reestableixen les finances i el contacte amb el Vaticà.
Com era d’esperar les províncies de l’interior exigien al govern central el repartiment equitatiu dels guanys dels impostos duaners del port, la lliure navegació pels rius interiors i reglamentar el comerç exterior per tal de protegir les industries nacionals.
Però les províncies no van ser capaces de posar-se d’acord entre elles i això va beneficiar al govern federal de Rosas que mitjançant el Pacte Federal va aconseguir que Buenos Aires controles les relacions exteriors i tingués el poder militar.
El 1832 Juan Manuel de Rosas deixa la governació, ja que en les recents eleccions no havia aconseguit la totalitat de poders com ell desitjava, posant al capdavant del govern a un dels seus homes de confiança Juan Ramón Balcarce. Rosas encapçala la primera campanya del desert, finançada pels estanciers bonairenses, que acaba amb la mort de 3200 indis, 1200 presoners i 13920 km2 annexats a Argentina.
Durant el 1833 el Partido Federal Porteño es divideix entre els apostòlics liderats per Encarnación Ezcurra, la dona de Rosas i per tant afins a aquest i els sismàtics, que mantenen les idees de Dorrego.
Degut a la situació, Balcarce dimiteix com a governador porteny i el substitueix Viamonte que al poc temps també dimiteix a causa de les pressions dels apostòlics, quedant Maza com a governador. Amb l’assassinat del caudillo Quiroga, el governador de La Rioja, el 1835, Rosas es queda com a única opció federal contra els unitaris i el 1835 aconsegueix, com ell volia, la suma del poder públic en la nova reelecció, els tres poders estaven sota el seu control.
El govern de Rosas es caracteritza per la simplificació dels partits polítics o federals i llavors partidaris a Rosas o unitaris, els seus enemics.
Durant l’epoca “rosista” es va crear la “Mazorca” una organització de fracció apostòlica (fidels a Rosas) i violenta que persegueix als unitaris, als “asquerosos i salvatges unitaris”. A partir del 1835, la Mazorca va agafar un aire més radical, eliminant física i públicament els enemigs de Rosas.
Durant el 1837 comença a aparèixer l’oposició a Rosas de la mà d’un seguit de joves de l’elit que s’orgenitzen per ser una opció entre els unitaris i els federals amb idees de democràcia liberal i les idees del romanticisme, tot i que la majoria acaben exiliant-se a Montevideo.
Durant aquest periode es produeixen diversos enfrontaments contra Lavalle, ajudat pels Romàntics exiliats a Montevideo. També hi ha bloquejos marítims entre 1838 i 1840 per part de França, degut a la Llei Duanera de 1835 que imposava alts aranzels a productes importats i fins i tot la prohibició d’alguns d’aquests productes, amb l’objectiu d’incentivar l’agricultura i la industria nacional. Bloqueig que s’accentua a partir del de 1845 per part d’Angleterra i França contra les noves polítiques rosites que obligaven a passar tots els vaixells per Buenos Aires, al impedir la navegació als rius Urugay i Paranà i fins i tot Montevideo. Rosas aconsegueix posar fi al bloqueig a la Batalla de la Vuelta de Obligado.
Finalment, Rosas es derrotat a la batalla de Caseros el 1852 contra Urquiza que s’havia aliat amb Brasil, Uruguay, Corrientes i Entre Rios amb la intenció d’aconseguir l’organització nacional i la lliure navegació pels rius per evitar el control absolut de Buenos Aires sobre la duana.
Arriba Urquiza, el rei de Entre Rios
Ens em quedat amb la derrota de Rosas, el 3 de febrer de 1852, a la batalla de Caseros contra Urquiza, gràcies a l’aliança que havia fet amb els països veïns. Aquesta derrota va ser un punt d’inflexió ja que tot i que l’exèrcit d’Urquiza estava format per homes d’ideologies molt diferents, el futur president tenia en compte que s’havia de canviar el model centralitzat que només beneficiava a Buenos Aires.
Per això signa a San Nicolás un acord amb els altres governadors segons el qual Urquiza passa a ser Director Provisional de la Confederación Argentina, cap de les forces militars i cap de la duana, ell mateix convoca un Congreso Nacional Constituyente, que es reunirà a Santa Fe, amb l’objectiu de redactar una nova constitució ja que la que hi havia en aquell moment era centralista.
Totes les províncies, excepte Buenos Aires, firmen el Acuerdo de San Nicolás, el qual serà la base de la Constitución del 1853. La província de Buenos Aire es retira de la Confederación amb el suport dels opositors a Urquiza, principalment Valentín Alsina, Sarmiento i Mitre.
A finals de 1852 es va reunir a Santa Fe el Congreso General Constituyente del qual nasqué la primera constitució federal Argentina, jurada pels governs provincials el 9 de juliol del 1853, seguint les bases de Juan Bautista Alberti. Aquesta constitució establia un govern representatiu, republicà i federal però el federalisme adoptat era de caire moderat ja que tot i reconèixer l’autonomia de les províncies tot estava organitzat sota una poder central.
El 1854 Urquiza va ser nombrat president la de la República Argentina, un president d’origen basc, amb capital a Paraná, Entre Rios i amb Buenos Aires fora d’aquesta República. Així, Paraná va ser la capital del país fins a 1861.
Amb la revolució del 11 de setembre del 1852, i la independència de Buenos Aires de la Confederació es crea una sèrie de lluites per tenir la duana portuària. Urquiza bloqueja el port de Buenos Aires i obliga als vaixells a anar pel riu de Paranà, per tal de debilitar la font d’ingrés de la província rebel. Buenos Aires, el governador de la qual era Valentín Alsina, per la seva part, impedeix el pas de productes que van o venen de la Confederación.
Amb la secessió de Buenos Aires de la Confederación, la ciutat s’enriqueix notablement al tenir el poder econòmic de la duana i no haver de compartir els beneficis. Per contra, les províncies de la Confederación s’anaven empobrint al mateix ritme que Buenos Aires es convertia en una metròpolis que atreia immigrants d’Europa, principalment, que venien tant a generar treball com a gaudir de les noves places i monuments que naixien a la ciutat.
El Congreso de la Confederación va dictar una llei que instava al president a procurar la incorporació de Buenos Aires de manera pacífica o per la força. Buenos Aires va interpretar la llei com una declaració de guerra i desprès de nombrar Bartolomé Mitre, cap de l’exèrcit provincial, van enfrontar-se a l’exèrcit de la Confederación a la Cañada de Cepeda el 23 d’octubre del 1859, amb victòria per la Confederación.
El 11 de novembre de 1859 es va firmar el Pacto de San José de Flores segons el qual Buenos Aires passaria a formar part de la Confederación i els guanys de la duana passarien a mans de la Nación.
Una de les conseqüència de l’augment demogràfic dels últims temps de Buenos Aires va ocasionar una situació insalubre a la ciutat, ubicada per aquell temps, al barri de San Telmo i Montserrat principalment. Així el 1859 apareixen els primers brots de febre groga que ocasionà que moltes famílies ben estants es traslladin a les seves cases d’estiueig i d’aquesta manera començà a créixer la ciutat cap a barris perifèrics com Recoleta o Belgrano.
El 1860 la Legislatura elegeix a Bartolomé Mitre com a governador de Buenos Aires i la Confederación elegeix a Santiago Derqui, un protegit d’Urquiza, com a president de la Confederación, ja amb Buenos Aires. Malgrat els anys, les disputes entre Buenos Aires i la Confederació no canvien i finalment es tornen a enfrontar l’exèrcit de Mitre i el de Urquiza, però aquesta vegada a Pavón, el 1861. Derqui dimití i assumí el Vicepresident, el General Padernera. Mitre quedà com a primera figura de la política.
El desenllaç de la batalla de Pavon va ser de lo més sorprenent ja que diuen, que tot i tenir-ho tot per guanyar, Urquiza es va retirar. Les causes potser no les sabrem mai però el que està clar és que amb aquesta jugada es va guanyar uns quants enemics federals que van considerar-lo un traïdor.
Liderats per la seva dona Encarnación Ezcurra? Podries escriure algun blog sobre ella. Sembla interessant veure com una dona en aquella epoca podia ajudar al govern del seu home i al federalisme no?
La idea és anar escrivint posts de la gent que ha fet història a Argentina, així que ja anotaré a dña.Encarnación pq la veritat és que les dones no són gaire reconegudes enlloc. A Buenos Aires no hi ha cap carrer que reconegui a una dona. Cap? no! un petit barri artificial i modern, a l’altra banda de la ciutat, té tots els carrers dedicats a dones! Però els hi va costar! El barri és Puerto Madero.