Quan el camioner ens va dir que anava cap a la nostra direcció però slow-slow, no vam prendre magnitud de que vol dir lentament a Indonèsia. Per recorre el tram de Pelabuhan Bakauheni, a l’illa de Sumatra, fins a Lahat, és a dir 443 km, tardariem 3 dies sencers dalt d’un camió.
El mateix temps que suggereix google maps, si ho fessim caminant o el que en cotxe haguessim tardat 11 hores, sempre segons el mapa interactiu.
El que passa quan fas dit per Indonèsia.
Per si encara algú dubta que vol dir slow-slow a l’arxipèleg del Sudest asiàtic, per anar de Lahat a Parapat, la porta d’entrada al llac Toba, hi ha 1.204 km que en autobus vam recorrer amb 2 dies. Això sí, no ens haguessim arribat a banyar mai en un bany públic a l’estil sudest, però no adelantem aconteixements.
Que no som tontos, xaval!
Quan vam començar a definir el temps que passariem per Sumatra, vam voler destinar uns dies al llac Toba, ja que totes les guies i blogs et recomanen aquell, suposat, paradís.
Després de passar per Lombok, Bali i Java, encara ens quedaven 2 setmanes perquè la nostra visa caduqués, així que, pensàvem, anavem sobrats de temps i fins i tot podriem fer una mica de jungla a Bukit Lawang.
Pe tant, per què no provar de fer dit des del port del ferry que comunica amb Java fins a algun destí i a partir d’allí ja aniriem montant-nos la nostra ruta per l’illa de Sumatra?
El primer contacte d’un suposat xofer, el vam fer al ferry mateix, un conductor d’autocar local ens va oferir portar-nos arreglant el preu, la idea no estava malament, de fet estava tant bé que ens va fer dubtar i tot. Vam pujar a l’autocar i després de saltar maletes, bosses, gàbies amb galls i fins i tot, esquivar una moto al passadís de l’autobís, ens vam acomodar com vam poder al seient i mig que ens pertocava, a compartir entre els dos.
Desconfiats, de com havia anat tot, quan l’autocar va sortir de la zona del ferry, vam anar a corroborar el preu acordat i sort, perquè aquí va sortir l’autèntic indonesi…el preu tenia un 0 més a la xifra del que “nosaltres haviem entés”.
Ja pots parar el trasto aquest que baixem aquí mateix. Dit i fet, l’autocar s’atura, obra portes i escup a dos blanquets amb les seves motxilles, amb cara de “menys mal que ho hem corroborat”.
Parats a la sortida del port, a la única carretera que portava fins al pròxim poble, vam probar de fer dit.
Tranquilitat i bona esperança
Com es habitual a Indonèsia, la majoria que et paren et volen cobrar, que no estaria malament, si no fos perquè el preu que et demanen és massa elevat.
Finalment, mentre un de nosaltres intentava fer marxar unes motos que ens volien convencer que eren la nostra última opció, va parar un “camionaco”. Un camió dels grans, dels que de petit et mires amb la cara embadalida, i ens va dir que anava cap a la direcció que voliem però “slow-slow“.
Cap problema, tenim temps. Ja a dalt del camió i fetes les presentacions, el camioner en Lucky, que parlava força bé l’anglès ens va dir que si voliem anar amb ell fins a casa seva, que estava camí del llac Toba i que si no teniem pressa, que podiem passar tres dies al camió amb ell, el seu ajudant, l’Erhin i els altres dos camions que venien al darrera i que sempre viatgen junts.
Vam acceptar l’oferta encantats, dient-nos entre nosaltres, que no podia ser que tardés 3 dies en recorrer els pocs més de 400 km que ens separaven d’on havia dit.
En fi, al cap de dues hores, vam fer la primera parada de menjar. Que no seria la última, ni molt menys, d’aquella dia.
La primera sorpresa
Un parador de carretera on treuen plats i plats i plats i plats de menjar i et cobren en funció del que menges, a l’estil escuradenç del País Vasc, però aquí a vista. El lloc no podia ser millor, a nosaltres que ens encanta tastar plats, ens sortien els ulls de les òrbites i en Lucky, content de les ganes que posavem i de lo bo que ho trobavem tots, fins i tot les mollejas, ens animava a menjar i menjar.
Al final arriba la factura, però ni idea de quan va costar, no hi va haver manera de que ens deixes pagar, només vam poder invitar-los al cafè i gairebé suplicant-los.
De veritat?
Després de descansar un parell d’hores, carretera i manta de nou. Fins a l’altre poblet on hi havia la següent parada del viatge “programada”. Una gomeria per canviar rodes i el nostre amic, juntament amb els altres dos conductors van desapareixer sense dir res, deixant-nos allí amb l’Erhin, els altres dos ajudants, la propietaria del negoci i el seu fill, un nen de poc més de 12 anys.
Aquest, encara no entenem ara d’on va treure la força, però va ser capaç de canviar la goma de dues rodes de camío a pic i pala, bé a massa i cunya, per ser més literals. El crio té unes mans gruixudes com un pa de pagès. Impressionant. Jo encara avui hem faig mal quan canvio la roda de la bicicleta…
Mentre miràvem l’espectacle del xaval amb la roda, va passar un carret de bakso, una sopa típica d’Indonesia, que els nostres amfitrions no van dubtar a aturar per demanar el sopar. A les 18.00h ja ens teniu amb un plat de bakso a la mà, mirant com tornaven a posar les rodes al camió i esperant que els conductors retornessis.
Passades unes cinc hores, carretera i fins a l’hora del ressopó. La rutina ja estava clara, cada 3 o 4 hores de conducció es parava a menjar i a descansar un parell d’hores més. Ja començàvem a entendre que volia dir “slow-slow“.
Res de parar a estirar les cames i fer un cafè, en Lucky i els seus amics es fotien un tiberi cada vegada. En aquella ocasió va tocar un peix amb salsa picant, acompanyat d’arròs. Nosaltres asseguts en una d’aquelles plataformes que hi ha tant típiques a Indonèsia i Filipines i menjant amb la mà.
Dutxa, cigarret i sant tornem-hi, al camió a dormir o a conduir.
La segona sorpresa
Així acabava el nostre primer dia, bé no del tot, perquè a la matinada encara hi va haver una altra parada gastronòmica però aquí ja no vam ser capaços de baixar del camió, entre empatxats i adormits com estavem.
L’on demà, la cosa no va canviar gaire, la rutina de menjar, cafè i carretera va ser la dinàmica de tot el dia des de l’esmorzar fins al ressopó. El paissatge anava canviant a mesura que entravem a la zona muntanyosa, l’arquitectura s’anava adaptant al terreny i mentres, nosaltres dins del camió que ho veiem passar tot lentament.
En aquell punt vam entendre l’advertència del principi slow-slow, les curves, la carretera estreta i en males condicions, el gran camió que dificultava el moviment i que quan arribavem a un poble hi havia talls a la carretera perquè el jovent demanava diners o la gent del poble recollia amb canastes bitllets per construir una nova mesquita, la cosa no podia anar molt més ràpid de a 30km/h.
La rutina dels nostres acompanyats tampoc va canviar, cada vegada que paràvem a menjar, els ajudants netejaven la cabina del camió, deixant-la impecable i l’exterior també. Fins i tot, una vegada ens vam posar a rentar roba amb ells.
La tercera sorpresa
El tercer i últim dia, tenia una sorpresa pel camí abans d’arribar a casa en Lucky. Vam parar a una caseta on una padrina indonesa em va deixar un sarong, una espècie de pareo, per poder-me’l lligar al cos, previa demostració de com fer-ho, i així dutxar-me a la zona comú sense que se’m vegues res.
Això no us penseu que va ser un punt extra perquè era estrangera, si no que a Indonèsia, Myanmar i altres països del sud-est, quan es van a dutxar al riu, ho fan amb aquesta prenda de roba que els tapa tot el cos o fins i tot, en aquests països, no tothom té dutxa a casa i pel carrer et trobes dutxes comunitaries. Un plaer pels turistes motxillers.
La quarta sorpesa
Finalment, ben entrada la nit, vam arribar a casa en Lucky, on ja ens esperava la seva dona i les seves dues filles, acompanyades de més menjà i d’un pastís. Fetes les presentacions i menjat aquelles delicies casolanes, vam fer la instal·lació i vam ensenyar a la filla a utiltizar el nou portàtil que el seu pare li havia comprat.
Quan ja pensavèm que el nostre viatge acabava aquí, en Lucky encara ens va fer gestos de seguir en ruta. Semblava que casa seva no era el seu destí final. Cap al camió de nou, a dormir fins l’on demà, on vam tornar a parar a esmorzar, els últims noodles amb ou que fariem amb en Lucky i els seus amics.
Abans d’arribar ells al seu destí, vam parar en una altra casa, evidentment de coneguts, però aquesta vegada sense menjar només per esperar l’autocar que ens portaria al poble del llac Toba.
Els tres camions amb els seus habitants es dedicaven a fer sempre la mateixa ruta, de Java a Sumatra, carregats amb productes i de Sumatra a Java buits per carregar.
Els tres en fila, els tres aturats sempre als mateixos llocs i els tres fent visites ràpides a les seves families. Ens va confessar que erem els primers que ajudava i que trencar la rutina li va agradar.
I a nosaltres també, amics. Good luck, Lucky!
