Aquest és un dels primers posts que hauríem d’haver escrit, si Fuet i Mate fos un blog per a turistes clàssics i és que la Avenida de Mayo, al barri de Monserrat, és l’avinguda més famosa de Buenos Aires, juntament amb 9 de julio, i sense cap mena de dubte, la més bonica de la ciutat.
Però com que voliem marcar la diferència, ens hem esperat a recorrer-la de pe a pa, amunt i avall, observant i aprenent tots els seus racons.
Amb aquesta entrada i la Ruta Completa per Monserrat, no se t’escaparà res.
En situació
Avenida de Mayo és l’avinguda que uneix, la seu política del país, és a dir, la Casa Rosada i la seu legislativa del país, el Congreso de la Nació, així que uneix dues de les places més reconegudes d’Argentina, la Plaza de Mayo i la Plaza Congreso.
Breu història per parlar al bar
Aquesta avinguda, pensada el 1882, es va inaugurar el 1894, sota el corrent antiespanyolista de l’època dels ’80. Els polítics del moment, amb Roca al capdavant, volien que Buenos Aires deixés de ser una vil·la i es convertiguem en una gran ciutat, a l’altura de les principals ciutats europees, sobretot Londres i París. Així que es dugueren a terme, per tota la ciutat, grans canvis i un d’ells fou l’enderrocament de les galeries, o recova, que unien la Plaza Victoria i la 25 de Mayo per crear la Plaza de Mayo.
El pròxim pas, iniciat per l’intendent Torcuato de Alvear, fou demolir part del Cabildo, que miraculosament es va salvar de ser totalment enderrocat i expropiar unes 13 illes de cases particulars per obrir la Avenida de Mayo.
Què visitar per l’av. de Mayo
Aquesta avinguda és l’exemple de la mentalitat argentina de finals de s.XIX i principis de s.XX, totalment europeïtzada, amb la idea de bulevard francès, amb placetes al centre, construïda per italians i habitada per espanyols.
Malgrat tot, la quantitat de teatres de zarzuelas, cafès, restaurants, ateneus i penyes espanyoles que s’hi van instal·lar, la van convertir ràpidament en la “avenida de los españoles”. De fet, fins i tot avui, passejant-hi, no podrem deixar de pensar en la Gran Via madrilenya.
Troba un bar franquista i un republicà, enfrentats a l’av. de Mayo.
El franquista és el Bar Español i el republicà el Iberia.
Avenida de Mayo s’ha de recorre de punta a punta, d’anada i de tornada i per totes dues veredes, s’ha de mirar a terra i al cel i s’ha de fer amb tota la calma del món, per apreciar tots els seus detalls i per descobrir-ne cada vegada un de nou.
Fins al 700
A l’inici de la Avenida de Mayo hi ha el Cabildo i la seu legislativa de la ciutat; aquest edifici es connecta amb el de la Casa de la Cultura que era la redacció del diari La Prensa, un edifici de 1898, obra de Gainza i Agote i d’estil academicista francès. Al seu interior hi ha el salón Dorado que és una còpia d’un dels de Versalles. Si mirem cap a dalt, veurem una estàtua de bronze, de 5,5m, símbol de la llibertat de premsa.
Hauries de Saber:
Quan el diario La Prensa funcionava tenia una sirena que informava dels esdeveniments importants.
Per exemple va anunciar l’arribada de la humanitat a Lluna.
Davant de la Casa de la Cultura hi ha el Pasaje Roverano, edifici remodelat per l’obertura de l’avinguda i acabat el 1912. Aquest passatge uneix Avenida de Mayo amb Hipólito Yrigoyen en un viatge, gairebé, en el temps.
A la mateixa illa de cases que aquests dos edificis, ens trobarem amb un dels Bares Notables de l’avinguda, el London City, recentment recuperat i restaurat, tot i que una mica desafortunats, ja que el mobiliari no correspon amb l’època que volen representar. En aquest edifici hi havia la botiga Gath & Chaves, fundada el 1883, dedicada a la venda de moda.
L’edifici Cenit és un dels que crida l’atenció, ja que no té res a veure amb l’estil de l’avinguda. Aquest edifici d’oficines d’estil modern, que data de 1971 i que va ser dissenyat per l’arquitecte Carlos Corona, ocupa un solar on hi havia un edifici d’estil art nouveau.
Fins al 900
Al 700 també hi ha una torre del mateix estil, la torre La Buenos Aires que avui ocupa l’espai de l’edifici de l’arquitecte Edwin Merry on hi va funcionar el Café Madrid i posteriorment el Café La Victoria. Al davant d’aquesta torre hi ha el Cubo Drabble, un dels primers edificis de l’avinguda, construït el 1895 per l’arquitecte Adolf Büttner per a Carlos Drabble, primer destinat a les oficines del Ferrocarril Buenos Aires a Rosario i després com l’hotel Chacabuco Mansions Hotel.
Un altre passatge que acostuma a passar desapercebut és el Pasaje Urquiza Anchorena, de 1921, ubicat al 747 de l’avinguda on hi ha la Librería Túnel, declarada Patrimonio Cultural pel govern de la ciutat. Al davant hi ha l’hotel dels Ortiz Basualdo, obra de Paquin i Durnant el 1895, dels mateixos propietaris que tenien una casa on avui hi ha l’Ambaixada de França.
El cafè que es troba al Top 10 de totes les guies de turisme, és el Café Tortoni, inaugurat el 1858 i present a l’Avenida de Mayo des del 1880. Curiosament, el preu del cafè és més barat que en alguns bars de barri, almenys fa uns quants anys. La importància d’aquest local es deu tant a la seva antiguitat com a la importància d’alguns dels seus clients, com Jorge Luis Borges, Lorca, Carlos Gardel, Beníteo Quinquela Martín, Roberto Arlt i Julio Cortázar, entre molts altres. El seu arquitecte fou Alexander Christophersen.
Al costat del cafè, ens trobem amb la Academia Nacional del Tango que a part d’aprendre a ballar tango podrem visitar el Museo Mundial de Tango. Al 777 hi ha el Palacio Vera, d’estil art-noveuau, tan de moda a principis de 1900. Els Ortiz Basualdo encara tenien una altra propietat a l’avinguda, el palau que fa cantonada amb Piedras.
Fins a la 9 de julio
Un altre edifici de Chistophersen és l’actual Hotel Astoria, al 916, un edifici de 1895 que fou la residència particular de María Carranza de Lawson. Al 930 hi havia el Gran Hotel España, avui la seu Nacional de la Unión de Trabajadores del Turismo, Hoteleros y Gastronómicos de la República Argentina i on hi podem visitar la Muestra Evita i l’altre hotel de la zona, al 950, era el Hotel Avenue, un edifici de 1895.
Tocant amb 9 de julio hi ha el Hotel La Fresquè, on hi havia el Gran Hotel i després l’Hotel D’Arc. Al davant mateix hi ha un edifici que crida l’atenció per la seva torre mirador d’estil italià, de 1925, obra de Arnoldo Albertolli.
La 9 de julio
Mentre esperem que el semàfor es posi en verd (2 vegades) per travessar una de les avingudes més amples del món, podem contemplar uns quants monuments.
El primer que ens trobarem és l’homanatge a Les Catarates del Iguazú quan van ser declarades Maravella de la Humanitat. Gairebé a l’altre costat ens trobem amb el Quijote, un regal del govern espanyol a la Ciutat de Buenos Aires.
Just davant del Quijote, separat per l’avinguda de Mayo, ens trobarem amb una de les fonts que es van repartir per l’avinguda procedent de la Plaza de Mayo.
Fins al 1100
Una de les joies de l’Hotel Castelar, que data de 1928 i fou obra de l’arquitecte Mario Palantini, no està a les seves parets si no a la seva historia. En aquest hotel funcionava la penya Signo, lloc de reunió dels intel·lectuals, tants argentins com estrangers, entre ells Jorge Luis Boges i Federico García Lorca, el qual va viure a l’habitació 704 durant sis mesos, del 1933 al 1934.
Lorca es trobava al país per representar Bodas de Sangre, amb Lola Membrives, al Teatro Avenida. Actualment es pot visitar l’habitació, previ pagament, no gaire econòmic. La confiteria de l’hotel està considerada Bar Notable, per haver sigut lloc de reunió de gent tan important com hem citat unes línies a dalt.
Més hotels
Al llarg de l’avinguda trobarem una gran quantitat d’hotels, molts d’ells de finals del s.XIX, símbol de la importància del carrer. Així podem veure el Gran Hotel España, obra de l’arquitecte Arnabat el1897 i el Hotel D’Arc, gairebé arribant a 9 de julio. També podem veure el Hotel Novel i el Alcárzar, tots dos a l’altura entre el 900 i el 1000. L’hotel Paris, al 1161, d’estil art nouveua on destaquen les escultures que sostenen el balcó i que actualment és el restaurant espanyol Plaza Asturias.
Un dels altres hotels que podem trobar-nos és el Hotel Chile, al 1297. Antigament era l’hotel Lutecia, obra de Louis Dubois i datat el 1907, un exemple d’art nouveu.
Fins al Barolo
Al número 1147 hi ha actualment la seu de la Unión Industrial Argentina en el que antigament era un edifici propietat de Clara M. de Zemborain, obra de Edwin Merry.
De l’altre costat, al 1222, hi ha un dels teatres clàssics de la ciutat, el Teatro Avenida. L’edifici original va ser inaugurat el 1908 i era un dels llocs típics per anar escoltar zarzuela, però desafortunadament, el 1979 es va incendiar i no va ser fins al 1987 que es va poder restaurar, imitant l’estil de l’original.
Per aquest tram de l’avinguda de mayo ens trobem amb un altre dels Bares Notables que té el carrer, el 36 Billares, on la seva planta baixa està plena de taules de billar.
L’edifici més famòs
Ja cap al final de l’avinguda ens trobem amb la joia del carrer, el Palacio Barolo. Un dels edificis més famosos de la ciutat. L’edifici va ser encarregat per l’Itàlia Luis Barolo i construït per l’arquitecte Mario Palanti, el 1923 i en el seu moment va ser el més alt de la ciutat. De fet passava l’altura permesa a l’avinguda, amb el que segueix essent el més alt de l’avinguda de Mayo.
L’edifici té una particularitat i és que és un homenatge a La Divina Comèdia de Dante Alighieri, es creu que l’empresari tenia l’objectiu de traslladar les restes mortals de l’artista i dipositar-les en aquest edifici on tot té una simbologia que gira al voltant de la seva obra més coneguda. L’edifici es pot visitar pagant una entrada a preus guiris.
Fins a la Plaza Congreso
L’últim edifici abans d’arribar a la coneguda com Plaza del Congreso, és l’imponent Edificio la Immobiliaria, que data de 1910 i és obra de l’arquitecte italià Luís Broggi, és d’estil eclèctic amb influència neoclàssica i d’art nouveau. De la seva façana destaquen les cúpules i les escultures de Venus i Apolo, la deesa romana associada a l’amor i a la bellesa i el deu de la música i la poesia, respectivament.
Afortunadament, el 1997 es va decretar que era un Lugar Histórico Nacional, per tant no es poden modificar les façanes dels edificis i que s’ha de mantenir l’estil de l’avinguda.
