El Mundial a l’Argentina

Si alguna vegada voleu tenir la mateixa sensació que va tenir Eduardo Noriega a “Abre los Ojos” amb aquella Gran Via deserta o voleu saber que se sent després d’una apocalipsi o si teniu ganes de córrer pel mig d’una de les avingudes més amples del món i fins i tot fer-ho despullat sense por que hi hagi un vídeo de vosaltres a internet, heu d’esperar que Argentina jugui en un Mundial.

Només hi ha dues causes que deixen els carrers buits de l’Argentina.

El Coronavirus i el Mundial.

Com unir un país a una

El país “a lo largo y ancho” es para. Literalment. Durant les dues hores que dura un partit de futbol (sense pròrroga o alargue) més un parell per fer la prèvia i recuperar-se de l’emoció després, el país para, apaga motors i es concentra davant d’alguna pantalla.

Les escoles deixen de donar classes i posen teles perquè els nens, els professors i tot el personal puguin seguir el partit, les universitats avancen o ajornen els exàmens, les empreses paralitzen les seves activitats i les fàbriques apaguen les màquines per concentrar-se a animar la selecció.

El Mundial és l’únic moment on tot el país va a una, és igual l’equip del qual siguis aficionat, si estàs a favor o en contra del govern, si menges carn o ets vegetarià, la “celeste y blanca” els uneix a tots en un mateix crit: Vamos Argentina!

La preparació

Dies abans de començar el Mundial, totes les botigues i bars decoren els seus aparadors i els interiors amb detalls blanc i blau cel, els cotxes llueixen banderetes amb els colors nacionals, els balcons treuen a relluir les banderes nacionals i els venedors ambulants ofereixen tot tipus de merchandaising. Tothom es converteix en expert de futbol o si més no, en interessat al futbol.

Apareixen porres o prodes, dit així a l’equivalent Quiniela, per tot el país, entre amics, a la feina, al bar, segurament fins i tot a les cues del supermercat. La gent es volca amb la selecció i la defensa a mort.

De fet, aquest any han decorat el carrer Rio de Janeiro amb pancartes, algunes tan enginyoses com “Choripan gana a Fesolada” o “Brazil, decime que se siente”, cansonseta que canten a tota hora.

Comença el Mundial

La clau d’aquests dies és mirar molt futbol, seguir les seleccions, aprendre els resultats, saber com segueixen els encreuaments passada la fase de grup, si va ser penal o no.

Qualsevol conversa gira entorn del Mundial, quan no saps que parlar, ja no cal parlar del temps, només cal dir: “qué Mundial”.

A més, l’avantatja d’estar a Buenos Aires, com passa en moltes grans ciutats, és que hi ha molts turistes i gent afincada d’altres nacionalitats, per tant cada dia és una festa i quan arriben les fases eliminatòries sempre hi ha un racó de la ciutat on hi ha alegria i un altre on tenen la tristesa més gran a l’haver quedat eliminats en la tanda de penals o per un gol del rival a l’últim minut.

Catalans o gallegos

Personalment, el millor d’aquest Mundial és que per fi molts han après que jo sóc catalana i que fins que el meu país no jugui un mundial, jo escullo selecció a la qual seguir i que aquest any, que si, que vaig amb vosaltres, que vaig amb Argentina i que ja hi anava des del principi, no ara que la “Roja” ha quedat eliminada; que jo ja celebrava els gols d’Holanda.

Així que per única vegada en quatre anys, no em poden burxar pel partit perdut o de si Holanda li n’ha fet 5, per si han quedat fora del Mundial, pel ridícul o per la vergonya, que jo vaig amb vosaltres i si, la Messidependencia també la teniu vosaltres els 5 primers gols argentins, 4 del millor del món.

Que potser Argentina hauria de veure algun partit del Barça, que Messi sol, no pot, que ell aguanta la pilota fins a tenir 3 jugadors rivals al damunt, però no per “chupon” sinó perquè significa que un company seu està sol. Oferiu-vos!

Brasil decime que se siente

Però d’una cosa podem estar tranquils, que encara que siguem catalans o gallegos, si hi ha un Mundial, passem a segon pla. El RIVAL és Brasil. Els gols contra Brasil se celebren com si fossin gols d’Argentina, els clàxons dels cotxes posen la banda sonora al carrer i la gent crida i s’abraça com si hagués sigut gol a l’últim minut de Messi.

Imagineu-vos ahir, Argentina era una festa, la gent cantava “Acá está la columna de Neymar, si puede caminar que la venga a buscar”. Cada gol d’Alemanya era una victoria Argentina. Veure perdre al rival no té preu, tot i que reconec que jo volia una final Argentina-Brasil.

Però entenc que guanyar una final contra el teu rival no té preu, però perdre-la és el pitjor que et pot passar. Si no, que aixequi la mà qui prefereixi una final de la Champions Madrid-Barça (amb prossibilitats de perdre-la) o que el Madrid perdi a la fase de grups.

Us heu trobat mai en un mundial fora de casa? Com ha sigut l’experiència?