Myanmar, malgrat pertànyer al grup de països coneguts com el Sud-Est Asiàtic, no té gran cosa a veure amb els altres països. L’ambient que es respira recorda més Índia que a Tailàndia i Laos. Sense cap mena de dubte direm que és el més autèntic i el més original.

Botigues i coses de carrer

Una de les coses que no t’esperes pels carrers de Yangon és que hi hagi botgiues pel carrer, però no volem dir parades, no! Ens referim a cotxes-botigues. És a dir, una furgoneta, de les petites, a la qual li han adaptat el maleter, posant-hi barres per penjar-hi la roba o estanteries per les ulleres. El que seria la famosa camperització, pero enlloc d’un llit, els myanmaresos hi posen estanteries per a la roba.

A Myanmar hi ha moltes cafeteries o més ben dit, botigues per prendre el té. Això sí, gairebé mai hi vam trobar una dona, sempre eren homes fent el seu te amb llet per 300 kiats. Com a molt, en alguna parada de carrer hi veus una parella jove.

Tornant a Yangon, sorprèn, que els diumenges tallin alguns carrers per fer campionats de futbol. Futbol del “nostre” no aquells jocs malabars que fan per Àsia, sinó, futbol amb samarretes del Barça.

Però és que realment crida l’atenció, perquè per tot Àsia, si bé és cert que veus samarretes de futbol, majoritàriament d’equips anglesos o del Barça, molta gent no el practica però a Myanmar pots arribar a veure un partit de futbol de monjos contra monjos. També hem de dir que també practiquen el futbol de malabars amb la pilota de plàstic, que simula la de canya.

Una altra cosa molt curiosa que ens vam trobar pel carrer són una espècie d’ofrenes, una tenalles amb no-sabem-què-a-dins perquè no ens vam atrevir a mirar-ho i no vam conèixer ningú per poder-li preguntar. Bé, pensem que són ofrenes però potser és beure. Algú ho sap?

Cop de puny

Tampoc t’esperes que pel país tornin a mastegar aquella cosa de fulles que els deixa les dents roges i que han d’escopinar, tot deixant taques vermelles per tot arreu. És semblant al que mastegaven a Filipines, la primera sensació que et dóna quan veus algú mastegant això, és que li han pegat un cop de puny a la boca i per això la té plena de sang i com que els deixa mig adormilats, sembla que de tant drogat si s’adona que li han partit els pinyos.

És un hàbit tant de ciutats, com de pobles i tant d’homes com de dones. El que és cert és que a les ciutats compren el farcell de la fulla, amb la pasta i la nou ja fet i als pobles tenen el kit per fer-s’ho. També és cert que a les dones de ciutats no se les veu mastegar això, però a les de poble, no se les veu sense mastegar-ho.

Segons diuen els relaxa i els fa dormir i sí que és cert que et deixa una sensació de grogui. Si vas amb tren, a l’estil fueter, segurament davant teu s’assentarà algú que es preprarà el compost i sense cap problema et convidarà a tastar-ho.

Si no en tens prou en veure’ls les dents vermelles, a Myanmar et sorprendrà que molta gent porti la cara pintada de groc, sobretot nens i dones. Ens van explicar o això vam entendre que és una crema per no suar i nosaltres que pensàvem que era decoratiu o religiós…que innocents.

La vestimenta

Tampoc t’esperes que sigui el país de les xancletes de platja. Un dels motius és que es descalcen per entrar a les cases, com passa a molts països del sud-est però també es descalcen (inclosos els mitjons) per entrar als temples i fins i tot per entrar a les botigues. Vaja que viuen més temps descalços que amb sabates. Fins i tot els policies, uniformats de cap a turmells, ja que als peus porten sandàlies.

A part de pel color de la pell o perquè no portaràs la cara pintada de groc, es notarà que no ets del país perquè no vestiràs el sarong. El sarong és una peça de tela que serveix com a faldilla, podríem dir-li un fular, per portar-ho més a la nostra cultura. A Myanmar tant els homes com les dones ho porten pel carrer, potser més que per Indonèsia. Els homes el porten lligat al davant, amb un nus rústic. A part, el Sarong, també serveix per banyador per dutxar-te a les dutxes públiques que hi ha al carrer, exactament igual que a Indonèsia.

El plaer del tren

Tindrem ocasió de parlar-ne més detalladament a Com moure’t per Myanmar però no podem deixar passar l’amabilitat de la gent als trens. Només faràs que assentar-te i ja testaran parlant, o intentant fer-ho, i sobretot oferint-he menjar.

Parlant del tren, no t’esperes que pugis al vagó del tren i que tothom se’t quedi mirant, fins que el més valent, vingui a avisar-te que t’has equivocat de vagó, que el de classe turista és l’altre. Tot i que ells encara s’esperen menys que els hi ensenyis el teu bitllet de classe econòmica. Llavors comença una festa al vagó. Bé, si has estat a la Xina, potser sí que t’ho esperes. Per un moment érem més famosos que la Shakira i el Piqué.

El millor del tren és que pots comprar de tot, des de menjar fins a rams de flors. El divertit és que tothom sap exactament que comprar a la següent parada i deu ser un clàssic perquè on venen flors, tothom ven flors i on venen plàtans, tothom ven plàtans. Pots pujar al tren tranquilament sense menjar, en alguna parada o altra, trobaràs algú que ven. Ara, pots acabar menjant uns ocellets enbroxetats…integració total.

Al tren pots aprendre moltes coses, pots arribar a tastar la pasta que et deixa la boca vermella i tot. Però no t’esperes que quan pugi un senyor dient alguna cosa inexplicable per nosaltres, tothom es netegi la mà, et facin netejar la teva, i el senyor els hi posi uns polvets blancs… això en teoria t’ho has de menjar que va bé per la digestió. Doncs, au cap a dins.

Myanmar és el país que hem visitat fins ara menys contaminat pel turista, és cert, que fa relativament poc que s’ha anat obrint al turisme i que fins i tot, encara ara, hi hagi zones tancades als estrangers. Això fa que la gent sigui molt amable i encara no et vegin com un feix de dòlars amb potes, disposat a pagar per un plat de menjar, el que ells acostumen a guanyar en una setmana

Penseu que en aquest països, la gent cobra uns 200 dòlars al mes o fins i tot menys i que amb això poden viure bé. La desigualtat comença quan arriba el turisme i està disposat a pagar més per comoditats que té a Occident. Seguint els nostres trucs i consells motxillers, podràs fer-te el millor itinerari.

Allí on vagis, fes el que vegis

Igual que en altres països del sud-est, si vols menjar com un local, toca assentar-se en tamborets de parvulets. Cada parada ambulant de menjar està acompanyada de les seves minitaules i minitamborets. Suposem que així els hi és més fàcil traslladar-ho tot dalt del carret.

També, com a altres països, el menjar s’acostuma a servir en plats de plàstic però curiosament, alguns venedors ambulants del tren, te’l serveixen en plats de ceràmica. Això sí que no ens ho esperàvem per res del món, que el venedor que ha de vendre i marxar, et deixi un plat de ceràmica, en lloc d’un de plàstic.

També et trobaràs pel carrer “fonts”, bé en realitat són bidons d’aigua amb una tassa a dalt. Si tens sed, endavant. Nosaltres ho hem provat  i encara estem vius per explicar-t’ho!

I a tu, que et va sorprendre de Myanmar? Explica’ns alguna anècdota en un comentari.

This Post Has 2 Comments

  1. Ludmila

    Quiero decir que caí acá sólo por el nombre. Fuet y mate, que genialidad!
    Un abrazo 🙂

    1. fuetimate

      Buenas Ludmila,
      Todo empezó porque era hablar de Argentina en catalan. Después con el tiempo fuimos creciendo al mundo.
      Sea como fuere, espero verte más amenudo, el catalan es más fácil de lo qie parece y si no, siempre estamos dispuestos a traducir lo que necesites.
      Saludos

Deixa un comentari