Diuen que Corea és el veí barat del Japó però a parer nostre, no és veritat. No és veritat que s’assembli al Japó i molt menys que sigui barat. Utilitzant el mateix mètode comparatiu, diríem que és el veí car de la Xina, ja que culturalment s’hi assembla més.
Amb el que t’expliquem aquí i amb el nostre itinerari, seràs un expert de Corea.
Corea, Xina i el Japó
Corea és un país sorprenent però entre nosaltres, si has estat per Xina, no hi ha tantes coses que et cridin l’atenció. Quan la calor estreny pots veure els coreans passejant-se pel carrer amb un ventilador a bateria, que quan se’ls hi acaba, la carreguen al power banc, com el mòbil. Tenim els nostres dubtes si aquesta pràctica és només coreana o a la Xina també existeix, ja que quan nosaltres hi vam anar era hivern, però ens podem imaginar perfectament els xinesos utiltizant-ho.
Quan arribes a Corea, no t’esperes que les ciutats, l’ambient, els mercats, el menjar i els costums siguin tan semblants als de la Xina. Possiblement té explicació històrica, ja que des de temps remots Corea ha comerciat i fet aliances amb les dinasties xineses, adoptant costums i fins i tot, durant un temps, el sistema d’escriptura.
De la mateixa manera que vam començar a veure al Japó, els coreans es mouen pel cafè i quan arriba l’estiu o el bon temps, el cafè s’acompanya del gel o el gel de cafè, no ens queda del tot clar, el que sí que tenim clar és que és la cosa més aigualida que ús pugueu imaginar.
Com diem, al Japó desapareixen les paradetes de menjar al carrer i per tant l’olor de menjar i la gent menjant pel carrer, els padrins jugant a escacs o domino asiàtics per les places, la gent asseguda als parcs, els mercats estil mercadillo i el soroll dels cotxes.
La gent va més a la seva bola, sense deixar de ser amables quan els preguntes alguna cosa però sense interessar-se per tu. Doncs bé, quan entres a Corea, no t’esperes trobar-te exactament l’oposat al que hem dit. Pel que fa als preus, tampoc t’esperes que hi hagi coses tan cares com haver de pagar 10€ per dormir o 2,5€ per un cafè. Anar a comprar als supermercats tampoc és tan barat com t’esperes però és cert que té preus més accessibles que el Japó.
En fi, que Corea no és barata, si viatges a l’estil motxiller, tot i que hem trobat la manera de que ho sigui, però tampoc és execivament cara si hi vas de vacances.
Salva el pressupost
Turistejant en plan motxilero hi ha dues coses que no t’esperes de Corea que t’ajudaran a salvar el teu pressupost. La primera és que el transport és accessible, fins i tot, diriem que barat. Més o menys, una hora d’autocar surt a uns 5€, per tant moure’t de ciutat a ciutat, que generalment les distancies són curtes, no suposarà un gran desgavell pressupostari.
No tinguis por ni de fer dit ni d’acampar.
Però si el que vols és no pagar res, Corea és el teu país, ja que és molt fàcil fer autoestop. En menys de 3 minuts ens han aixecat i el màxim que hem tardat, ha sigut 10 minuts. Hem de reconèixer que ho vam utilitzar per distàncies curtes i de ciutats on trobar el carrer per sortir era fàcil i accessible, però hem trobat gent que s’ha creuat el país viatjant amb autoestop, sense cap problema.
L’altre caco dels pressuposts per viatgers és el dormir. Corea té una opció molt natural, acampar. Gairebé totes les ciutats tenen una muntanya a prop del centre, per tant només cal apropar-s’hi a última hora de sol, plantar la tenda, dormir i l’on demà cap a les 7:00 tenir-ho tot recollidet, qüestió que els padrins trekineros ja us trobin esmorzant.
Corea en forma a la tercera edat
Per què una cosa que no t’esperes de Corea són els padrins trekineros. Els que més gaudeixen de les muntanyes són els padrins i les padrines que cada matí es fan una ruteta. Però no us penseu que van com els nostres padrins a caminar pel parc, eh? Ells van equipadíssims, semblen trets d’un catàleg de roba de muntanya. De cap a peus, des del barret fins a les sabates, passant pels bastons, pels guants i per l’armilla.
No hem entès perquè porten tots una armilla de colors llampants que no els serveix de res perquè no té butxaques i a més a més la samarreta que porten també acostuma a ser de colors vius. Potser és la que els dóna el poder per seguir la marxa que porten, que ja voldríem molts tenir ara mateix.
Pels carrers de Corea
Una cosa que no t’esperes de Corea és que els cotxes gairebé mai toquen el clàxon, no hi ha molt soroll de trànsit però malauradament, com a vianant tornes a ser invisible. És curios com molts cotxes tenen enganxat a les portes una espuma de color blau perquè a l’obrir la porta no els ratllin la carrosseria.
Corea és un país curiós perquè té, per exemple, els passos de vianants marcats pels que van i pels que venen però després cadascú creua per on vol. Tens cartells que et diuen que et paris al costat de les escales mecàniques per deixar passar els que les volen pujar caminant però després la gent es posa on vol. El que és cert, és que ningú es queixa, no sents mai una mala paraula i no veus mai un coreà enfadat, encara que els costi somriure, en general.
Pel tema de fumar, passa com al Japó, està mal vist fumar fora de les àrees determinades per a tal, fins i tot, al carrer, a l’aire lliure hi ha zones lliure de fum.
A Seül hi ha una cosa ben curiosa, i si bé esperes que cada avinguda tingui el seu nom propi, el que no t’esperes és que cada carrer perpendicular a aquesta tingui el mateix nom, seguit d’un numero. Per exemple, si l’avinguda principal es diu WorlCup (que existeix), les perpendiculars es diuen WorlCup-1, WorlCup-2, WorlCup-3 i així successivament.
La gent de Corea
Pel que fa a la gent, com ja hem insinuat, són molt amables. Els hi agrada molt menjar amb companyia i per a tal, et poden arribar a convidar a menjar amb ells. A nosaltres ens ha passat la cosa més sorprenent fins ara, al ferri de Fukuoka a Busan vam conèixer un coreà de 68 anys que havia anat tres mesos al Japó a fer muntanya.
El senyor en qüestió portava una motxilla més gran que la nostra. Total que ens va dir que ens invitava a sopar, nosaltres vam acceptar pensant que ens invitava a acompanyar-lo. Però resulta que no, el senyor, que al restaurant es va trobar amb tres amigues, ens va invitar a tot el sopar i no era ni més ni menys que barbacoa coreana, que no és gens barata.
Si vols coneixer tota la història del Mr.Lee te l’expliquem a una de les nostres “Històries per Dormir Tranquil“.
Però per si això fos poc, tampoc ens van deixar pagar els cafès que vam anar a fer després, ni els vins amb formatges amb els quals vam rematar la nit. Quan ja marxàvem, van decidir que ens pagaven una nit d’hotel malgrat dir-los que ja teníem pagada la nit en un hostel i que si volien que ens paguessin el taxi. No hi va haver manera, ens van pagar l’hotel. La veritat és que no tenim paraules per agrair-ho, ni gestos per retornar-ho.
L’únic que ens van dir va ser, quan us trobeu algun coreà pel món, retorneu-li a ells. I aquest és només un dels exemples, això sí l’EXEMPLE.
Les coreanes poden dedicar hores a arreglar-se, cosa que ens pot semblar normal però el que no t’esperes és que els coreans també. Encara que sigui l’estiu s’assequen el cabell amb el ssecador, es posen cremes i fins i tot alguns es pinten les celles. Almenys nosaltres, la moda de pintar-se les celles la veniem veient des de Mongòlia però només en les noies.
La cultura K-Pop
La cultura del K-pop, és a dir, de la música pop coreana és impressionant. És una indústria que mou milions de “pessetes” només a Corea. Aquí hi ha productores que seleccionen els joves talents i els tenen en “espera” fins que han de formar un grup nou, que generalment no baixen de 7 components. Llavors obren la “nevera” de talents, seleccionen els que més s’adapten als requeriments comercials del nou grup i els preparen, si cal amb cirurgia estètica, per a triomfar.
Aquests grupets mouen milions de diners i de fans dels dos gèneres, participen en programes televisius, fan realities shows i evidentment discs i concerts altament produïts, al nivell de grans noms musicals com Madonna.
Menjar a Corea
Pel que fa al menjar, del qual en parlarem més extensament en l’apart de gastronomia, s’ha de saber una cosa que no t’esperes. Quan demanes un plat, sempre va acompanyat de petits platets, generalment versions de kimchi (verdures fermentades en salsa picant) i aigua lliure. A més a més, els palets a Corea són de metall i sempre hi ha una cullera, per tant aquí s’ha acabat beure el suc directament del bol, aquí has d’utilitzar la cullera.
Si vas a comprar verdures, el que no t’esperes és que no les venguin per unitats. Si decideixes comprar-les al carrer, ja que trobar un supermercat no és cosa fàcil, les venen per palanganes. Si resulta que només vols una ceba, per exemple per fer la truita de patates, no entendran que només en vulguis una. Quan finalment ho facin, per lo general, te la regalen perquè no saben quan cobrar-te per una única ceba.
Llavors la cosa es complica perquè només vols una tomata per sucar el pa o un pebrot per fer el pollastre però et sap greu demanar-li per què t’ho regalarà. El que nosaltres fèiem era, quan havia entès que volíem un, senyalar una unitat de cada cosa que volíem i li donàvem els diners que ens semblaven justs. Així tots contents.
Pel que fa a les verdures i fruites, no t’esperes tres coses, la primera és el cares que són, la segona és que hi hagi parades que només venguin alls. Alls en manats o alls pelats i és que els coreans posen alls a tots els plats que cuinen. La tercera cosa que no t’esperes és trobar-te bitxos (pebrotets verds picants).
De fet, si a Mongòlia qualsevol cotxe era un potencial taxista i a Xina qualsevol local era un potencial restaurat, a Corea cada racó és un potencial hort urbà. Pots trobar-te un hort urbà als teulats de les cases, en testos a les finestres, en un trosset de terra al costat de les vies del tren o davant la porta de casa. Si t’hi fixes, el que no falta mai és una planta de bitxos. Si “l’hort” és familiar, el que hi ha sempre és bitxos i cebes tendres. Però la planta de bitxo, és la planta per excel·lència. Fins i tot et pots trobar horts urbans a Seül o un testet a la porta d’entrada.
