Seròs és un dels municipis més complets del Segrià, turísticament parlant. A Seròs podràs visitar de tot.
Si ets d’arquitectura tens la seva església amb la magnífica plaça principal i l’edifici de l’ajuntament. Si ets de natura podràs fer alguna de les moltes rutes pels camps d’horta. Si ets d’història et trobaràs amb una ruta de la Guerra Civil i un parell de búnquers amb trinxeres. Si ets de patrimoni, no et perdis el seu monestir. I si ets de jaciments, a Seròs també en trobaràs.
En definitiva, que si vols saber què visitar a Seròs, segueix llegint.
Seròs és un municipi del Segrià, a la comarca de Lleida amb 1.922 habitants censats per Idescat el 2019 i 1.946 el 2020, d’aquests 1.048 són homes i 898 dones. Si dividim els habitants censats el 2019, en franges d’edat, trobem 280 nens i nenes menors de 15 anys, 1.229 habitants que tenen entre 15 i 64 anys, 337 adults entre els 65 i els 84 i 76 persones amb més de 84 anys.
Coneixes el Monestir Trinitari d’Avinganya?
Els pobles del Baix Segre encara mantenen els cultius de fruiters, principalment fruita dolça de pinyol, com a principal font de l’economia agrària. A Seròs hi dediquen 1.882 hectàrees de les 3.880 destinades al cultiu. El 2.009 també es van censar 1.055 hectàrees pel cultiu de l’olivera i 923 pels herbacis.
El sector ramader té una forta presència al municipi amb 60.524 caps de porcí, 29.004 d’aviram i 2.573 d’oví. També es van censar, el 2009, 524 caps de boví, 41 de cabrum i 18 equins.
A Seròs podràs visitar un dels monestirs més bonics del Segrià.
Què més pots fer al Segrià? Visita la Ruta Completa pel Segrià.
Breu història per parlar al bar
El pas del riu Segre pel municipi de Seròs i que fos un riu que et portaria fins als Pirineus o al mar ha fet que les terres del Baix Segre fossin poblades, ja des del començament de l’edat del Bronze. El nombre d’assentaments i jaciments excavats entre Alcarràs i la Granja d’Escarp és realment notori. A Seròs, dos dels més destacats, són la necròpolis dels camps d’urnes de Roques de Sant Formatge i Pedròs i el poblat paleocristià i visigòtic del Bovalar.
Després de la conquesta de Lleida, Seròs va quedar sotmès a Ramon Berenguer IV i a Alfons I. El fet de fer la cessió, enlloc d’entrar en batalla, va permetre mantenir la cultura islàmica. El 1212, tant Aitona com Seròs, van ser cedides a Constança d’Aragó com a regal de noces, en casar-se amb Guillem Ramon de Montcada. D’aquesta manera Seròs va quedar vinculat a la baronia d’Aitona per la branca dels Montcada, primer i dels Medianceli, després.
Seròs va mantenir la seva fe musulmana fins al 1526, no fou fins al 1723 que es va iniciar la construcció de l’església parroquial, la qual es va acabar el 1745.
Amb la construcció del canal de Seròs, el municipi va millorar les seves condicions de vida i moltes famílies van buscar-hi un lloc per establir-se i terres per cultivar. A més a més, va permetre construir la central hidroelèctrica de Seròs.
Ens plantem a la guerra civil, on els franquistes van establir un cap de pont al pont de La Canadenca, per tant, la zona va ser escenari de durs enfrontaments.
Què visitar a Seròs, al Segrià
L’església parroquial està dedicada a Santa Maria, data de l’any 1745 i és d’estil barroc tardà barrejat amb neoclàssic.
A la façana de l’església hi ha impactes de bala i metralla de la Guerra Civil.
Passejant per Seròs ens trobem algunes de les cases importants del municipi com el Palau dels Montcada, tot i que aquests sempre van tenir residència a Aitona.
La joia del Segrià, la trobem a Seròs, al Monestir trinitari d’Avinganya, un dels primers convents trinitaris del món. Avui forma part del Centre d’Arqueologia de la Fundació Pública Institut d’Estudis Ilerdencs de la Diputació de Lleida.
El monestir es pot visitar el primer i tercer cap de setmana de cada mes (menys el primer cap de setmana de l’any, comprobat ) o trucant al 973 27 15 00. És una de les activitats que ens queden pedents, ja que dues vegades que ho hem intentat, ens l’hem trobat tancat.
Monestir de nostra Senyora dels Àngels d’Avinganya
El 1201 Pere de Bellvís va entregar el terreny on avui en dia hi ha el convent d’Avinganya als trinitaris, concretament a Sant Joan de Mata. El regal va ser en agraïment de la intervenció de l’orde religiosa per alliberar-lo quan va ser presoner dels àrabs.
Un any més tard, el 1202, el bisbe de Lleida va consagrar l’església del que vas ser el primer convent trinitari de la península i el tercer d’Europa. Per la construcció del convent es va utilitzar la torre àrab de planta quadrada. El primer convent era una estructura senzilla, amb una església de planta rectangular.
Anys més tard, a causa d’una crisi financera, el convent va acabar en mans de Constança de Montcada, filla del rei d’Aragó i germanastra de Jaume I, que va establir-hi el panteó familiar i una comunitat femenina, que va durar fins al 1529.
Constança era l’esposa de Guillem Ramon de Montcada, senyor d’Aitona i Seròs, una de les famílies més importants d’aquesta època en aquestes terres. Sota la seva protecció, el convent femení es va reformar i va viure el moment de màxima esplendor.
La pesta patida a la zona durant el segle XVI va reduir la comunitat religiosa a només dues monges i per això, el papa Clement VII va tornar, el 1529, a destinar el convent a la comunitat masculina. Durant aquest període i fins al 1606, any que es produeix un incendi, es fan reformes al convent i es construeix el claustre.
Amb la desamortització de Mendizábal, el 1835, els religiosos van abandonar l’edifici que a poc a poc va anar perdent l’esplendor d’altres èpoques.
Hauries de Saber:
L’entrada al monestir d’Avinganya és gratuïta
Avui en dia, el convent propietat de la Diputació de Lleida, són unes ruïnes valorades i visitables el primer i el tercer diumenge de mes, amb entrada gratuïta.
Segons la gent que ha estudiat la història d’aquest espai, el nom ve del senyor àrab Yahya Ibn Ganiya, el propietari de les terres al segle XI i un nom important en la defensa àrab de Lleida. Després de la reconquesta d’aquesta zona de l’actual Segrià, el 1149, Pere de Bellvís va ser el propietari de les terres de Vinganya o Avinganya.
Si voleu llegar més informació al respecte aquí teniu l’enllaç al document de Joana Xandri i Solé i de Joan-Ramon González i Pérez.
És interessant el web de Monestirs de Catalunya on expliquen breument els diferents centres religiosos del país i de bona part d’Europa.
Jaciment Bovalar
Un dels jaciments arqueològics recuperats al municipi de Seròs és el de Bovalar, que data dels segles IV-VIII on s’hi ha pogut rescatar les ruïnes d’una basílica paleocristiana i part del poblat.
Hauries de Saber:
Bovalar és un dels jaciments arqueològics visigòtics més importants de Catalunya.
La desgràcia d’uns, va ser la sort d’uns altres. Un incendi va destruir el poblat i els seus habitants van abandonar-lo sense endur-se, pràcticament res. La capa de cendra va protegir les eines de camp, els utensilis domèstics i els objectes del dia a dia en relatiu bon estat.
Al voltant de la basílica s’hi va anar construint el poblat, de manera desordenada. Els seus habitants es dedicaven a l’agricultura i a la ramaderia. Ja en aquell temps cultivaven raïm, arbres fruiters i cereals i també treballaven la llana i les pells.
Es creu que la basílica es va construir en dues fases, la primera al segle V i la segona, que va ser de modificacions, entre els segles VI i VII.
La zona baptismal és una de les que es va modificar en la segona fase, el baptisteri es troba al Museu de Lleida.
En les excavacions de la vila s’hi ha trobat una zona d’elaboració de vi. La zona està dividida en l’ara, el lloc on es diposita el raïm per a ser premsat, els trulls i la premsa de biga. El dibuix que trobareu al plafó us permetrà identificar la zona perfectament.
El jaciment de Bovalar va ser descobert el 1943 pels germans Mercé, però es va haver d’esperar dues dècades per poder-los excavar. De fet, la història del jaciment és la història del nostre país. Els visigots van aprofitar un poblat romà del segle II d.C. I posteriorment, durant les batalles del a Guerra Civil s’hi van construir trinxeres.
La zona està tancada per una valla, però algunes vegades està oberta i es “pot” visistar per lliure ja que hi ha plafons informatius.
Si el voleu visitar, després podeu passar pel Museu de Lleida per completar la visita, ja que allí s’hi conserva algunes de les parts de la basílica.
Llum de Seròs, al Segrià, per la Barcelona industrialitzada
Corria el principi del segle XX i Barcelona estava en un moment pletòric de la industrialització catalana i espanyola. La part negativa és que la maquinària funcionava amb carbó, importat del Regne Unit i que cada vegada era més car i a part, s’havia de consumir al lloc on es generava l’energia.
Així va ser com Carles Emili Montañés, un enginyer industrial de Barcelona, va començar a donar-li tombs a la idea de crear centrals hidroelèctriques per tal de fer arribar electricitat a Barcelona. Carles va fer una estimació de la potència que es necessitaria per les fàbriques de Barcelona, pel tramvia i per l’il·luminat del carrer i es va adonar que el cabal d’aigua necessària havia de venir dels rius lleidatans.
La gesta era notable, ja que s’havia de crear diverses preses al llarg dels rius i diversos canals per desviar l’aigua cap a la nova central, ubicada a Seròs, al Segrià. Montañés va buscar socis, entre ells el banquer Manuel Arnús i Fortuny, que era fundador de la Companyia Barcelonina d’Electricitat, i a la Banca Marsans. Tots dos s’hi van negar, ja que veien el projecte desorbitat. Així que Montañés, fidel a la seva idea, va anar anar a buscar el capital a fora i d’aquesta manera és com fa arribar a terres catalanes l’americà Frederick Stark Pearson.
Els rius lleitans van abastir d’energia a la Barcelona industrial.
Pearson, ràpidament es va entendre amb Montañés i va fundar la Barcelona Traction Light and Power Co., La Canadenca pels amics. Per fer la història curta, l’any 1912 es van començar a construir les centrals hidroelèctriques de Talarn i de Seròs. Potser l’hem fet molt curta…més de 20.000 homes es van traslladar a Lleida per construir la central, us heu d’imaginar que Lleida tenia, el 1912, 24.000 habitants. La majoria dels primers treballadors eren estrangers i així va ser com a la Lleida rural va entrar en contacte amb el tenis i el whisky.
Així va ser com en terres lleidatanes, al terme municipal d’Aitona i Seròs, es va construir la primer central hidroelèctrica de Catalunya, per abastir Barcelona d’energia elèctrica.
Seròs Saludable
Tota l’horta de Lleida és un bon camí per passejar i ara, en temps de confinaments, s’ha posat molt de moda. Els pobles del Baix Segrià comparteixen el camí natural del riu Segre que recorrent municipis arriba al seu Aiguabarreig amb el Cinca a la Granja d’Escarp.
Un altre indret únic al Segrià és el Montmaneu, el pic més alt de la comarca. En parlem a l’entrada de Seròs però en realitat també en podríem haver parlat a la de Maials o a la de la Granja d’Escarp, ja que des dels tres punts s’hi pot arribar fàcilment.
En parlem avui perquè dins de la Xarxa Natura 2000 s’ha protegit l’Espai Natural de Seròs-Tossals de Montmaneu. La zona és ideal tant per fer una ruta caminant, d’entre 3 i 4 hores com per fer-la en BTT.
Per la zona hi ha diverses restes de la Guerra Civil i fins hi tot pintures rupestres, que han sigut declarades Patrimoni Mundial per la UNESCO, dins del grup de l’Arc del Mediterrani.
La ruta fins al pic de Montmaneu és molt interessant i avui en dia, transitada, així que aneu-hi ben d’hora. El recorregut pot ser circular, malgrat que la baixada o la pujada, la faríem per pista.
Una opció és agafar el camí de les Mines i deixar el cotxe, a prop de la Bassa de Pedrós. D’allí, hem de travessar la carretera i enfilar cap al Refugi dels Caçadors. A partir d’aquí hi ha diversos camins que ens porten a través de camps d’ametllers i una bona part de bosc, fins a la punta de Montmaneu, tot passant per la Masada de l’Hereu. La tornada la podem fer per la pista de Montmaneu que surt directament al camí de les Mines, a l’altura del Mas de Siquén.
Si hi aneu en època de floració, podreu contemplar les flors blanques dels cirerers.
Seròs també es pot gaudir passejant per la seva horta, un dels camins més famosos és el que va resseguint el Segre fins al seu aiguabarreig amb el Cinca, una ruta lineal de 7 km.
La Batalla de Seròs
El pont del President Francesc Macià era l’única via de subministrament entre la rereguarda de Seròs amb la primera línia de foc durant la Guerra Civil Espanyola.
Si mirem bé el pont, inaugurat el 1932 pel president, hi veurem impactes de bala i és que malgrat la intenció dels republicans, no van ser capaços de volar el pont per tallar l’avançada dels nacionalistes.
Del 22 al 27 d’abril de 1938 es va produir la batalla del baix Segre o la batalla de Seròs, amb diversos atacs i ofensives. Més tard, al novembre, les tropes republicanes durien a terme una ofensiva per fer recular les tropes franquistes fins a recuperar Seròs, Aitona i Soses, però al desembre del mateix any els franquistes van atacar novament el cap de pont duent a terme el que va ser la principal ofensiva franquista contra Catalunya.
D’aquella època queda un tossal amb trinxeres i un parell de búnquers. Nosaltres només en vam trobar un perquè vam anar un dia de molta boira i no ens vam perdre de miracle, però seguint la línia de trinxeres, no hauria de ser difícil de trobar el segon.
Les trinxeres no estan recuperades, però malgrat tot, es conserven força bé i són molt fàcils d’identificar. El mateix passa amb el búnquer que vam veure.
Definitivament, hem de tornar a visitar Seròs, durant els mesos de primavera o tardor. No sé perquè sempre que hi anem, ho fem a l’hivern i mira tu, la boira!
Per fer la ruta circular s’ha de passar per camps de conreu particulars així que nosaltres no us la recomanarem. El que si us proposem és fer-la mig en cotxe i mig caminant, ja que si no, també s’ha de caminar per carretera.
La primera parada és el pont vell, el del President Macià, passant per sota la carretera nova i per anar a veure l’edifici del Molí, on també hi ha impactes de metralla.
I a partir d’aquí, em d’anar a buscar la carretera per veure algunes trinxeres i búnquers, en relatiu bon estat, que tenien la funció de controlar la carretera.
Nosaltres hi vam anar un dia de boira i ens va costar força trobar el búnquer, de fet només en vam trobar un dels dos que hi ha. Us deixem l’ubicació exacta del que vam trobar, l’altre, suposo que seguint les trinxeres també el trobareu (41º26’39.02″N, 00º26’22.85″E).
Segons el web de “Espais de Momeria de la UdL” a Serós hi ha una fossa militar al cementiri i diverses escampades per la zona de Montmaneu.
Si volem seguir amb la temàtica de la Guerra Civil, podem anar cap al poble veí d’Aitona on l’ajuntament ha creat la ruta Robert Capa, marcant els punts que el famós fotoperiodista va immortalitzar el 9 de novembre del 1938.
El paisatge de Seròs
El paisatge de Seròs està directament lligat amb el riu Segre i l’agricultura. Segons l’Observatori del Paisatge, el municipi està dividit en tres sectors, igual que Aitona.
Per una part, té característiques dels Secans d’Utxesa, és a dir, una zona entre el Segre i les Garrigues que té unes propietats úniques i canviants al llarg de l’any.
Evidentment, bona part del municipi té l’estil de Baix Segrià, on predomina el cultiu de regadiu per damunt de l’estil estèpic i àrid que tenia temps enrere. Aquesta zona és molt interessant perquè s’hi troben diversos turons que la fan una àrea atractiva per fer rutes en bicicleta.
Per últim, el Paisatge fluvial del Segre, riu que rega el municipi i que va deixant un bosc de rivera únic a Catalunya, inclós a la Xarxa Natura 2000.
Quan visitar Seròs
Si us agrada el paisatge, hi heu d’anar a finals de febrer o principis de març quan les flors dels arbres fruiters estan en el màxim exponent. A la tardor, les fulles dels presseguers agafen unes tonalitats vermelles que també deixen meravellats als viatgers més intrepits.
Si us agrada veure la boira (o no veure res) els vostres mesos són a finals de desembre i durant el gener. El paisatge s’esborra completament.
La festa major és entre el 7 i l’11 de setembre i sembla que hi ha el dia de la Tomata, on se celebra amb una guerra de tomates. Ho haurem de comprovar perquè no ho sabíem!
Al web de l’ajuntament de Seròs, al Segrià, trobareu tota la informació necessaria sobre el municipi i les seves festes.
La ruta turística típica és la de Soses a Seròs, passant per Aitona, ja que totes tres comparteixen història, cultura i tradicions.
A Seròs hi ha un alberg municipal on s’hi pot passar la nit a un preu molt raonable.
Has fet la ruta del pic Montmaneu? Quin recorregut has seguit?
Tens alguna altra ruta per recomanar-nos? Quin racó és el teu preferit de Seròs? Deixa’ns un comentari.
