Poques guies parlen de que visitar a Lleida d’una manera diferent. De fet si agafes la Lonely Planet, un referent en el món de les guies, diu que els llocs de visitar a Lleida capital són a la Seu Vella i al Carrer Major i que has de menjar caragols.
De veritat, només això? És clar, si ens quedem amb aquestes pinzellades, no diríem que Lleida és una ciutat atractiva per fer turisme, tot i que ja voldrien moltes ciutats del món tenir la nostra Seu Vella. Què us semblaria visitar Lleida d’una manera diferent?
Us heu fixat mai que pel carrer major i el casc vell, per què d’antic en té poc, hi ha moltes fonts?
Avui pretenem treure profit a la capital de Ponent fent aquesta guia de turisme per Lleida única, on descobrirem racons i en parlarem d’altres que tot i tenir-los a vista, ens passen desapercebuts. També aprofitarem per parlar d’alguns llocs turístics, però d’una manera diferent per tal de visitar Lleida com mai.
Des de Fuet i Mate sempre intentem fer un turisme no guiri, per tant, caminem, caminem i caminem fins a marejar-nos amb l’objectiu de trobar els indrets més màgics de cada territori. A la ciutat de Lleida no li dedicarem una entrada de “Que visitar per Lleida en un dia” més que res, perquè des de l’Oficina de Turisme ho ha fet i molt bé, tant que et proposen una ruta per hores, amb els imprescindibles.
Així que nosaltres anem a buscar el viatger caminador, el que gaudeix viatjant més enllà de posar xinxetes al mapa. I si pot ser, millor, anem a buscar als lleidatants i segrianecs, que en temps de confinament, han descobert Lleida. No hi ha excusa millor per sortir al carrer que visitar Lleida d’una manera diferent.
Ja has llegit: 10 curiositats que no sabies de la ciutat de Lleida?
Per cert, parlant de l’Oficina de Turisme, encara que siguis de Lleida, passa-t’hi, sempre t’explicaran alguna cosa que no saps. I si vas a la de l’estació, l’oficina de turisme és la de Catalunya, per tant, tenen informació de moltes comarques. Aprofita el confinament!
Els secrets del carrer Major
Tots i totes les lleidatanes i part de l’estranger hem passat pel carrer Major de Lleida. Però això no vol dir que l’hàgim visitat. L’atractiu comercial del carrer Major és inigualable, però és que el seu atractiu turístic el supera. Aprofitem per dir, que esprem que mai obrin un centre comercial als afores que mati l’ambient del carrer Major, no hi ha cosa més trista que un centre de ciutat buit.
El carrer Major ja era carrer “major” en temps dels romans, també després va ser important en l’època andalusina i així ho demostren les diverses restes que s’han trobat. Us ben asseguro, que als estrangers, quan els entro al Zara o al Cortefield, pensen “WTF?” fins que els hi ensenyo que a Lleida som tan xulos que mentre fem consumisme, aprenem història.
Fa uns anys, van posar en valor moltes d’aquestes restes i avui en dia es poden visitar gratuïtament, només cal fixar-se amb els plafons informatius que trobarem pel carrer i entrar a les botigues corresponents. Aquesta pot ser una manera diferent de visitar Lleida i el seu carrer Major.
Anem a mirar ara cap a dalt per descobrir el carrer Major i gaudir de Lleida d’una manera alternativa. Anem a buscar el cases especials del carrer Major.
La casa més famosa de totes, és segurament, la Casa Magí Llorens, de la qual ja en vam parlar a Curiositats per Lleida. Aviu no ens volem oblidar de la Casa Bergós, a la plaça de la Sal, una obra de l’arquitecte Francesc de Paula Morera i Gatell, el mateix que va dissenyar l’Escorxador, va col·laborar amb el Mercat del Pla o l’edifici de l’actual Caixa Fòrum, entre molts d’altres a Lleida. Algun dia haurem de fer una entrada explicant les moltes obres que va deixar a la ciutat, el qui fou l’arquitecte municipal.
També a la plaça de la Sal crida l’atenció la tribuna ondulant de la casa Sans, que data del 1924.
Hauries de Saber:
Visita Lleida passejant pel carrer Major d’una manera diferent.
Ben a prop de la plaça de la Sal, seguint la baixada de la Trinitat ens trobarem amb la casa Florensa. Citarem també la casa Melcior, ja que es troba en una de les ramificacions del Carrer Major que va cap a l’avinguda Blondel, una de les cases modernistes més boniques de la ciutat.
Presidint la cantonada amb la Plaça Sant Francesc ens trobem amb la casa Camp many, coneguda pel nom de l’arquitecte que la va reformar, Celestí Campmany Pelliser, per habitar-la.
Abans d’entrar als famosos “Porxos” tenim el bust del Marqués de Blodel, però el que potser no ens hem parat mai a llegir és la placa que hi ha sota, que hi diu que la Pilastra on es troba el bust va ser utilitzada fins al 1707 com a taulell d’anuncis de la Paeria i de la Diputació. Ja que estem aquí, podem contemplar la Casa als Porxos amb el seu teulat d’estil arabesc i el bonic esgrafiat que adorna la façana.
Un edifici singular del carrer Major, bé exactament no és carrer Major, és l’edifici de la Diputació, però encara és més singular el seu balcó. El famós balcó del serraller amaga una llegenda d’amor. Per casar-se amb la filla del serraller, el pretendent havia de demostrar ser tan bon serraller com el pare, per tal de seguir amb la nissaga familiar. Així, que el jove serraller enamorat es va posar mans a l’obra i a jutjar pel resultat, devia estar-ne molt, d’enamorat.
Ja que mirem aquest bonic balcó, girem 45º i contemplem la Casa Sauces, una casa del segle XIX d’estil neoclàssic, que té la particularitat de donar a tres carrers. Per cert, Sauces era el nom del serraller, pare de la noia.
Un altre edifici, al qual poques vegades li dediquem un cop d’ull, és el de l’Antiga Pensió Mundial, amb una façana d’estil classicista que curiosament dóna a la Plaça Sant Joan i als porxos, fent l’edifici en si una L.
No ens oblidem del Palau de la Paeria i del subsòl que es pot visitar, amb la murra, però aquest edifici, estem segurs que ja el coneixeu. Per visitar Lleida d’una manera diferent, no podem deixar d’aixecar la vista cap a la casa del costat, l’edifici de l’antiga Banca Llorens i contempleu l’espectacular cúpula. Ja la porta d’accés a planta baixa ens avisa del que serà l’edifici i al rellotge encara s’hi pot llegir el nom de: Banco Hispano Americano. L’edifici data del 1930 i va ser obra de Ramon Argilés i Bifet. Aquest edifici està relacionat amb el que hem començat parlant, amb Magí Llorens, ja que era el fundador de la Banca Llorens.
Anem resseguint el carrer Major, fins que passa a ser carrer Sant Antoni, on hi ha una petita capella: l’Oratori de la Puríssima Sang. Heu mirat mai la seva façana? Data del segle XVI i és destil plateresc, ens hi podriem passar una tarda buscant formes.
I que me’n dieu si passem per les “ramificacions” del carrer Major? Heu passat alguna vegada pel carrer Nolius, pel Paer Rufes o pel carrer de la Segarra? Això sí que és visitar Lleida d’una manera diferent.
Vistar Lleida recorrent ruta de l’aigua
Lleida sempre ha estat molt lligada a l’aigua, ja sigui per regar les seves extensions de conreu, per adobar les pells durant l’edat medieval quan Lleida era un dels centres més importants de Catalunya en aquest afer o per beure i higiene.
L’aigua a la ciutat comença amb el magnífic dipòsit del Pla que data del segle XVIII i va sorgir de la necessitat d’higienitzar la ciutat. S’abastia d’aigua del Canal de Pinyana i repartia aigua per 6 fonts monumentals que es trobaven a la ciutat. Algunes de les quals encara les podem veure, com la font de la plaça del Dipòsit, la font de Sant Llorenç, la font dels Tritons, la font del Roser i la font de l’Hospital, tot i que algunes, han anat canviat d’ubicació, al llarg del temps.
D’aquestes fonts, n’hem parlat a 10 curiositats per la ciutat de Lleida, on per cert, havieu de trobar la granota i la tortuga.
Pel centre de Lleida hi ha algunes altres fonts, com la de la plaça Sant Francesc o la de la plaça Ramon Berenguer, davant de l’estació de trens, que era, en realitat, un dels pilars de la font de la plaça Sant Francesc.
La font de Sant Llorenç, coneguda com la Font de les Piques, és més curiosa del que sembla, a part que és una font anterior al dipòsit, tal com podem llegir a la pedra, data del 1736. Si entenem la seva inscripció, parla que el compte de Cron va construir aquesta font per donar aigua a la ciutat de Lleida, a canvi d’haver prohibit el cultiu de l’arròs.
Als seus inicis aquest font revia l’aigua del canal de Pinyana directament i estava ubicada en un altre indret de Lleida, per això va poder exisitir abans que el famòs dipòsit.
Hauries de Saber:
A Lleida s’hi cultivava arròs
Una de les fonts que sí que rebia aigua del dipòsit és la que estava adossada a la paret de l’hort del Convent de l’Ensenyança, que encara avui podem veure gairebé al mateix lloc.
L’antiga font de l’hospital de Santa Maria data del 1802 i va ser construïda per ordre del bisbe Jeroni Maria de Torres per abastir el centre hospitalari. En els seus inicis estava dins de l’hospital.
La Font del Roser està adossada a la façana de l’antic convent del Roser, actual parador turístic. Aquesta font agafava l’aigua del pou i de la cisterna del convent i servia per donar aigua als veïns del barri.
Si seguim fent ruta de l’aigua per Lleida ciutat, hem d’anar al museu de l’aigua, al Campament de la Canadenca. Aquí a part d’una extensa col·lecció de botelles d’aigua del món podrem visitar l’antic xalet de l’enginyer, decorat amb mobles de l’època. També hi ha una exposició permanent sobre el que va suposar la colossal obra de repereses, canalitzacions i construccions de centrals a les terres de Lleida per abastir d’electricitat a Barcelona.
El museu de l’aigua de Lleida és gratis.
A l’entrada sobre Seròs parlem una mica sobre aquest punt.
Allí on hi havia aigua hi havia molins i allí on es podia cultivar blat, els molins eren fariners. A la comarca del Segrià encara queden alguns molins i també a l’horta de Lleida, com el molí de Cervià, però és que a dins de Lleida també en tenim un! L’antic molí fariner de Sant Anastasi, que data del segle XIII i utilitzava l’aigua de la séquia de Fontanet. El molí, també conegut com a molí de Vilanoveta, es troba al barri de la Bordeta.
Evidentment, si parlem d’aigua, no ens podem oblidar el Museu de l’Aigua, amb entrada gratuïta. Aquest museu està ubicat a l’antiga colònia de la Canadiense. La casa de l’encarregat s’hi ha recuperar el despatx de l’enginyer i les antigues cases, s’han destinat per a sala d’exposicions.
La Canadiense és una empresa canadènca, que en realitat es deia la “Barcelona Traction, Light and Power Company, Ltd”., i va ser fundada per Frederick Stark Pearson el 12 de setembre de 1911 a Toronto, Canadà. I epala aqui el nom amb el qual es va arribar a coneixer popularment. A Lleida van construir el que es coneix com a Canal de Seròs on hi van instal·lar un salt d’aigua per generar energia elèctrica per alimentar les fàbriques de Barcelona!
No et perdis: Llum de Seròs, al Segrià, per la Barcelona industrialitzada
Aquesta obra hidràulica va portar a Lleida una gran quantitat d’obrers, majoritàriament homes, que van cnaviar la fesonomia de la ciutat, igual que havía passat els Pirineus. Una ciutat de 24.000 habitants, quedava col·lapsada pels més de 20.000 treballadors. Això provoca un boom immobiliaria, però també porta “dones”, wishky i futbol.
És en aquest moment històric que la Mitjana de Lleida apareix, per la sedimentació ocasionada de les comportes de Pardinyes.
El punt que ens queda per visitar de la ruta de l’aigua per Lleida són els pous de gel, construïts durant el 1611 per emmagatzemar gel a l’hivern i així tenir-ne durant tot l’any.
L’església de Sant Llorenç
Opinió personal: l’església de Sant Llorenç és la més maca de Lleida, sense cap mena de dubte. Aquesta església del s.XIII-XIV, és l’únic edifici medieval que es conserva a la ciutat mantenint la funció pel qual va ser construït.
Aquesta església manté una característica amb la Seu Vella i és la interacció dels estils romànics i gòtics. L’església de Sant Llorenç és romànica, però durant el segle XIV i XV es van produir dues intervencions que van incorporar acabaments gòtics. Aquestes intervencions van ser patrocinades per les famílies benestants de l’època que van deixar esculpits els seus escuts als carreus del temple.
L’església de Sant Llorenç ha passat a la història de la ciutat per haver siguit catedral de Lleida dues vegades. La primera quan la Seu Vella era caserna i la Nova Catedral s’estava construint. La segona vegada, durant la restauració de la Catedral, després de les destrosses patides durant la Guerra Civil. La mateixa església de Sant Llorenç també va patir el foc durant la Guerra Civil i va haver d’esperar al 1939 per ser restaurada.
Avui us animem a visitar Lleida i recorrer tots els racons de l’església Sant Llorenç, tant per dins com per fora.
Visitar Lleida d’una manera diferent: la Seu Vella
La Seu Vella ens la coneixem tots, a tothom ens treu una riatlla quan la veiem de tornada a casa i segurament tots l’hem fotografiada però ens hem fixat en els detalls? Què us sembla si avui la recorrem a poc a poc, d’una manera diferent?
Hauries de Saber:
Per entendre l’edifici actual hem d’entendre la seva història i només d’aqueta manera podrem gaudir de visitar Lleida d’una manera diferent.
El turó de la Seu Vella és l’origen de la ciutat, ja hi apareixen documentades construccions de l’època dels ibers, abans del segle I a.C. Al s.IX quan Lleida estava sotes les ordres del califat i s’anomenava Madina Larida hi havia un conjunt d’habitatges, posteriorment s’hi va construir la Suda o Castell del Rei, com s’anomena actualment. Aquest edifici va ser estança de l’últim califa de Còrdova Hixam III.
Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona i Ermengol IV, comte de l’Urgell, amb l’ajuda dels templers, van conquerir la Lleida el 1149 i van establir el cim del turó com a lloc per construir-hi un castell per protegir la plana de ponent. El punt va ser tan estratègic que el mateix Ramon Berenguer IV va escollir-lo per celebrar-hi les seves noces amb Peronella d’Aragó, l’any 1150, i fundar la Corona d’Aragó.
Lleida es va anar convertint en un nucli de poder dins de la Catalunya del s.XII, els nous reis s’hi van construir un castell des d’on es duen a terme reunions, assemblees i corts, com per exemple, la que legitimaria a Jaume I com a hereu de la corona.
La importància de Lleida en l’època antiga queda demostrada quan el rei Alfons el Benigne, fill de Jaume II, va escollir el convent dels frares Franciscans de Lleida com a lloc pel seu descans etern, tot i que un seguit d’esdeveniments, la destrucció del convent durant la guerra dels Segadors i després de diversos trasllats, les despulles del rei Alfons, van acabar a la Seu Vella de Lleida.
Alfons el Benigne va passar a la història per ser el conqueridor de Sardenya. El senzill sarcòfag actual, dissenyat per l’arquitecte Josep A. Corbella i esculpit per Víctor M. Pallarés, amb pedra de la Floresta guarda les despulles d’aquest rei nascut a Nàpols el 1299.
Al mateix sarcòfag hi ha les despulles del seu fill, l’infant Ferran. I també hi ha una teoria que comparteixen lloc de descans amb la mare de Ferran i segna esposa d’Alfons, la reina Elionor de Castella. Si anem a la capella dels Gralla o de la Purificació veurem aquest sarcòfag modern.
L’amor d’Alfons per Lleida ja va quedar demostrada quan va celebrar a la Seu Vella el seu primer matrimoni, el 1314, amb Teresa d’Entença, neboda del comte Ermengol X d’Urgell, fruit d’aquest matrimoni, naixeria a Balaguer el futur rei Pere el Cerimoniós.
La història de la Seu Vella no sempre ha sigut de color de rosa, precisament la seva posició estratègica ha fet que fos utilitzada com a caserna militar, hospital, magatzem de munició, presó i fins i tot, camp de concentració durant la Guerra Civil.
El canvi d’ús religiós pel bèl·lic és el que impacta directament a totes els viatgers quan s’adonen que la Seu Vella està buida i les figures mutilades i decapitades. Aquí se’ls encén la llum de la pregunta. “Per què està buida la Seu Vella? I perquè estan totes les figures mutilades?” La veritat és que la història de l’antiga catedral de Lleida no deixa indiferent a ningú.
Temples religiosos com a casernes militars, figures decapitades, usos bèl·lics, això no només ha passat a la Seu Vella, per exemple al monestir de Nájera, la Rioja, comparteix part de la història. Sembla que els militars, preferien decapitar les figures religioses abans que aquestes els jutgessin…També és cert, que contectualitzant, abans no es donava tanta importància al patrimoni cultural com ara.
Heu notat que a les parets encara queden les marques de les bigues que van fer servir per compartimentar la catedral i construir-hi un segon pis?
Sabeu la curiositat de Lleida amb de la relíquia del bolquer del nen Jesús?
Si voleu ampliar la informació història de la Seu Vella, us deixem l’enllaç al web del Consorci.
La Seu Vella és una joia de l’arquitectura europea perquè és el viu exemple del pas del romànic al gòtic. La seva construcció va començar el 1203 i la primera etapa va culminar el 1278, durant aquests 75 anys es va constriur la canonja i l’església.
En una segona etapa, que va començar el 1334, es va construir l’espectacular claustre, la joia del monument i finalment, el 1364 i fins el 1416 es van elevar els 60m del campanar.
El costum romànic de pintar murals a les parets ens ha deixat a Lleida un bon exemple, malgrat el mal estat de conservació. Al presbiteri s’hi va pintar un cicle dedicat a Maria i a Crist. Altres capelles i fins i tot alguns pilars de la nau van ser decorats al seu moment amb pintures murals.
Hauries de Saber:
La importància arquitectònica de la Seu Vella és la seva transició del romànic al gòtic.
De fet diuen que el monestir de Sant Ruf, que hi ha a la carretera de Torre-Serona va ser “l’entrenament” per la construcció de la Seu Vella. Del monestir de Sant Ruf no en queda gran cosa, actualment és de propietat privada. Si aneu a veure’l, aprofiteu per contemplar la Creu de Terme d’origen medieval que hi ha una mica més amunt del monestir, a peu de carretera.
Durant molts anys, diferents pintors van anar embellint els murs de la catedral de Lleida, però va ser a partir de la guerra dels Segadors, quan l’edifici va caure en desgràcia, va patir l’espoli del mobiliari, retaules i moltes de les pintures van ser malmeses pels soldats que van utilitzar l’edifici com a caserna militar.
Si no voleu pagar l’entrada, podeu donar un tomb per l’exterior, que possiblement és més bonic que l’interior. Malgrat que considerem que l’entrada és cara, recomanem tenir-ho al vostre pressupost, el claustre interior val la pena.
Hauries de Saber:
Primer dimarts de mes, l’entrada és gratuïta
I si sabeu entendre l’edifici és un dels punts imprescindibles per visitar Lleida.
La porta dels fillols és un dels millors exemples de l’escola lleidatana. El seu nom es deu al fet que era la porta per on els nens i nenes entraven a la catedral per ser batejats. La porta de l’Anunciata, que rep el nom per les figures que hi havia és per on entraven les núvies. Una de les portes més senzilles és la porta de Sant Berenguer.
Per contra, un dels racons més espectaculars de la Seu Vella és la porta dels apòstols, la que ens portaria directament al claustre. La porta data de la segona part del segle XIV i Jesús presidint el timpà és del poc que queda de la decoració original. La Mare de Déu del Blau acompanyava les escultures dels 12 apòstols.
La glòria al cel queda representada per les quatre grans arquivoltes, que en el seu moment, sostenien àngels i sants. Els experts han catalogat aquesta porta i el seu conjunt arquitectònic com una de les millors joies del gòtic català.
Us hi heu fixat que les arcades del claustre són tots diferents?
Perquè ús pugueu ubicar i llegir més sobre la magnificència d’aquest monument us deixem l’enllaç al web dels Amics de la Seu Vella.
Que seria de Lleida sense el campanar de la Seu Vella? El campanar es va començar a construir durant el segle XIV i es va acabar al següent, concretament del 1364 al 1416. La seva singularitat és la construcció octogonal en tot el conjunt i decorat amb les llargues finestres.
El campanar va arribar a tenir setze campanes, de les quals només en queden dues, la Mònica i la Silvestra.
Personalment, si m’he de quedar amb un racó de la Seu, aquest seria el claustre. Aquí és possiblement, el punt on es pot veure més la transició del romànic al gòtic.
Visitar Lleida recorrent l’arquitectura industrial
La farinera la Meta, de l’arquitecte Morera i Gastell és un dels edificis industrials més reconeguts de Lleida, de fet va estar en funcionament fins al 2012. Si aneu a l’estació segurament l’heu vist, a Príncep de Viana. Per sort, forma part del fons Bé Cultural d’Interès Local i esperem que d’alguna manera o d’altra tots els lleidatans puguem gaudir de les instal·lacions.
A Pardinyes encara queden alguns edificis industrials, i alguns d’ells en funcionament fins fa poc com la fàbrica de galetes Virginias que ens oferia al barri una olor característica. Esperem que l’edifici pugui formar part de la vida dels veïns i veïnes amb un reciclatge de funcions. Aquest edifici era, en uns inicis propietat de la Sociedad Anònima Lechera Industrial i el 1973 va ser comprat per la companya Virginias que n’hi ha donat ús fins fa un parell d’anys.
Hauries de Saber:
El tren va portar molta indústria a Lleida.
Ja que estem a Pardinyes, que aixequi la mà qui no hagi anat al “mercadillo” dels dissabtes. Us hi heu fixat que al mig de l’estacionament del Barris Nord hi ha una caseta? Es tracta de la Caseta del Guardaagulles. Resulta que era la caseta de control del canvi de vies de l’antiga estació del Recorrido. Al carrer Frederic Riu Farré hi trobem els vells tallers del Recorrido, ara formen part de l’Institut Municipal d’Ocupació Salvador Seguí.
Evidentment, si parlem d’arquitectura industrial a Lleida, no ens podem oblidar de l’Escorxador, un dels edificis afortunats, que han tornat a la vida amb un nou ús i a sobre, cultural. L’edifici actual, un dels màxims exponents del modernisme lleidatà fou fruit de la modernització de l’antic escorxador, per tal de complir amb les noves normes de sanitat. Agapito Lamarca va ser l’encarregat de construir, l’any 1872, un nou edifici aprofitat pedres de les muralles. El 1912, l’arquitecte estrella de Lleida, Francesc de Paula Morerar i Gatell, va ampliar-lo amb la imatge actual.
Ens queda un grup industrial que també ens agrada molt com s’ha “rejovenit”, és l’edifici del 1956 de l’antic taller mecànic Velasco, que des del 2002 acull les instal·lacions del magnífic museu Roda Roda de Lleida.
No deixis d’anar al Roda Roda, és gratis.
La col·lecció del museu és extraordinària i la qualitat dels vehicles exposat, envejable. Segurament el cotxe que més crida l’atenció és el Rolls Royce Phantom 1 del 1925, però encara sorprén més quan ens ensenyen la fotografia de l’estat del cotxe abans de la restauració.
Aquí trobaràs una col·lecció de motos, cotxes i fins i tot un camió de bombers que es va construir expressament per arribar als pisos més alts de Lleida, del seu moment, els del passeig de Ronda.
És un museu imperdible per tothom, t’agradin les motos, els cotxes, les miniatures, estudiïs mecànica o senzillament gaudeixes de la bellesa, viatgis sol, amb familia o amb nens. Qui diu que a Lleida no es pot fer res quan plou?
Els pous de la Sant Miguel que ens trobem per la Mitjana, servien per captar l’aigua del Segre i portar-la cap a la fàbrica de la San Miguel.
Pels Mangraners, en un camí que connecta amb la partida Pla de Lleida, a prop de la variant sur C-13, hem trobat una antiga xemenia, però no en tenim informació. Algú en sap alguna cosa?
Acadèmia Mariana de Lleida
Al carrer Acadèmia ens trobem amb l’edifici de l’Acadèmia Mariana, construït sobre l’antic convent de la Mercè. L’edifici actual data del 1871, amb posteriors modificacions. L’exterior crida l’atenció amb la seva façana neoclàssica, però on realment ens guanya el cor és al seu interior.
Exagerem si diem que l’Acadèmia Mariana és la nostra Capella Sixtina?
El sostre de l’Oratori de la Verge Blanca de l’Acadèmia ha estat decorat amb pintures al fresc que representen la vida de la Verge Maria. Segons diuen, és l’única obra al món que explica la vida de la Verge completament.
Atenció que el que vulgarment diem l’Acadèmia, en realitat és Pontifícia i Reial Acadèmia Mariana. El papa Pius XI li va concedir el títol de Pontifícia el 1923 i el rei Alfons XIII el de Reial.
Hauries de Saber:
La Verge Blanca és la patrona de Lleida
A part de l’Oratori, que es va construir entre el 1868 i el 1871 d’estil neogòtic florentí, també hi destaca el teatre d’estil art decó.
Al web de Lleida Participa hi podeu trobar un document visual per si no heu tingut l’oportunitat d’entrar-hi. A saber que organitzen visites guiades, gratuïtes.
VisitarLleida buscant escultures
Us heu parat mai a mirar les escultures que hi ha per Lleida? La tasca no us portarà gaire temps, perquè desafortunadament no en tenim gaires, però és una opció per visitar Lleida d’una manera diferent.
Una de les zones on hi ha més escultures és els Camps Elisis. A l’entrada dels “Campos” trobem una escultura que simbolitza un arbre, obra de Benet Rosell. El mateix escultor té una altra escultura a Lleida, el famós menhir de l’Escorxador, que en realitat és una ametlla, si fem cas al nom de l’obra “l’ametlla com balla”.
Els Camps Elisis, una zona parquetitzada obra de Carles Saèz i Pilar Mallol, és recinte de fires i de l’Aplec del Caragol, segurament la festa més famosa de Lleida.
Hauries de Saber:
Als Campos hi ha una escultura en honor a l’Aplec.
També podem veure el rellotge de sol dissenyat per l’enginyer Josep Maria Cots Masana, els tres caballs de ferro, la font de la Nifma o el monument a la Sardana. En una altra zona hi ha el monument que la Penya del Barça va regalar a la ciutat en honor a la juntada de penyes culés de l’any 1989, acompanyada d’una sèrie d’animals que representen la unió dels Camps amb el parc fluvial del Segre.
Una de les més lleidatanes, no em direu que no, és el tractor dels “Campos”, punt de quedada oficial, amb permís de l’Indívil i Mandoni. El tractor és un model Bulldog de 40 CV que data del 1923. Les rodes de ferro ens indiquen que s’utilitzava en uns temps on els camins no estaven esfaltats.
Sabies que Indivil i Mandoni no són Indívil i Mandoni?
Als camps Elissis tenim una de les fonts monumentals de Lleida, la de les tortugues i a la plaça de la Pau ens hi espera una altra, decorada amb l’escultura d’un nen damunt d’una tortuga. En aquesta plaça trobem l’escultura d’Abad Gil, anomenada “L’Homenot”, em sembla que el nom no podia ser millor. Del mateix escultor, tenim l’escultura “Genesi” que es troba a la plaça del rectorat de la UdL.
La canalització del Segre, a part de ser un dels indrets preferits pels lleidatans per fer esport, també és una de les poques zones amb escultures de la ciutat.
Curiosament, o tristament, per la Rambla Ferran no ens trobem cap escultura ni tampoc per l’Avinguda Madrid, fins gairebé arribar al final on hi ha un homenatge als gegants, de Coloma Graells Tarrida. No seria tant difícil guarnir la ciutat amb escultures que representin la cultura, que rendeixin homenatge als personatges lleidatans o senzillament, que enbelleixin la ciutat, no trobeu?
Per exemple, és el cas de l’escultura a Salvador Allende, obra de Lautaro Diaz, un tàndem xilè que s’han trobat a Lleida per fer-nos pensar. Un altre tàndem, però aquesta vegada el que formen dos lleidantans, és l’escultura a Gaspar de Portolà, nascut a Os de Balaguer i que Jaume Perelló i Miró, nascut a Torreferra, va voler immortalitzar.
Si abans parlàvem de “lo tractor” com escultura emblemàtica de Lleida, no ens pot faltar el monument als Pagesos, obra dels xilens Alejandro Rubio Dalmati i Antonio Narvaiza Rubio. Que voleu que us digui, quan t’hi pares al costat, impressiona més que veure-la a través de la finestra del cotxe. A l’altre costat del Passeig de Ronda, trobem 3 escultures totalment modernes.
Hauries de Saber:
A la plaça Cervantes, a part del bust a l’escriptor, hi ha una reixa de l’antiga presó.
Per seguir veient personalitats destacades de la història de Catalunya podem arribar-nos fins a l’Escorxador on hi ha el bust de Lluís Companys i fins a la plaça de Pau Casals, on ens hi espera el violoncel·lista més internacional del país, acompanyat d’una Creu de Terme.
Encara queden algunes escultures més per descobrir, com l’al·legoria de Jaume I el Conqueridor que trobem davant de l’església Sant Martí, la de Cèsar, al riu o la de les Mangranes, als Mangraners, però una mica d’emoció hem de deixar per sortir a descobrir més racons de Lleida.
Oju que en Peyu ja va descobrir algunes de les escultures més famoses de Lleida, tot i que ell no sabia que el “melons” en realitat en diem els “ous” d’un alcalde històric. Vols riure una estona?
Vistar Lleida decobrint els barris
Heu passejat alguna vegada pels barris perifèrics de Lleida? Avui hem parlat una mica de Pardinyes, però anem a veure que trobem al Secà de Sant Pere, als Mangraners i a la Bordeta.
Si ens decidim anar al Secà de Sant Pere, que pot ser una bona ruta per aquests diumenges de confinament, ens trobarem encara amb diverses torres, com la torre Queralt o la Torre Vicenç. Per ubicar espacialment aquestes edificacions us heu d’imaginar el Secà de Sant Pere com un turó envoltat de camps de conreu. La primera és una magnífica construcció modernista de principis de segle XX, en canvi la segona, fa molts anys que és més ruïna que torre.
Coneixes la casa modernista del Secà de Sant Pere?
El barri de la Bordeta va nàixer al voltant d’un hostal, que es deia precisament la Bordeta, anant cap a les Garrigues. Us imaginareu que en aquell temps, el barri quedava més als afores de Lleida que ara i es va posar de moda com a lloc d’estiueig. Encara avui s’hi conserven algunes de les primeres cases, com les construïdes per Ignasi Bastús que ens trobem a l’avinguda d’Artesa, del 54 al 58.
Potser avui en dia no ens criden gaire l’atenció, més enllà de ser cases d’una planta, però que us sembla si seguim per l’avinguda fins a arribar a la Vila Remei, un xaletet modernista al barri de la Bordeta, que afortunadament ha estat restaurat i llueix el seu màxim esplendor.
Anem ara cap als Mangraners on han restaurat els antics safareigs municipals. En aquest barri de migrants andalusos creat en els terrenys de l’antic aeròdrom del Reial Aeri Club de Lleida es conserva els únics safareigs públics de la ciutat de Lleida.
Hauries de Saber:
Al Mangraners s’hi organitza una Pessebre vivent
Sabies que als Mangraners hi havia un camp d’aviació? Encara hi queda l’hangar que va ser utilitzat per l’exèrcit republicà durant la Guerra Civil. Avui part de la torre s’ha recuperat com un rocòdrom i en el terreny és on s’organitza el pessebre vivent.
L’aeròdrom data del 1911 i va ser el segon aeròdrom civil que es va construir a Catalunya. Josep Civit en fou el propietari i les instal·lacions van estar actives fins al 1955 quan l’escola de pilotatge es va traslladar al Camp d’Alfés.
Si vols fer rutes de natura per Lleida, aquí te’n deixem algunes: 3 rutes per entorns de natura a Ponent.
Ja t’hem explicat els nostres secrets de Lleida perquè puguis visitar-la d’una manera diferent. Ens expliques els teus? Hi ha algun racó que no havies “vist” abans? Què et sembla posar-te els kets i visitar Lleida?
