Guia per visitar Lleida: Una ruta per la història de Lleida

Avui et proposo aprendre història mentre fas turisme per la ciutat de Lleida. La idea és ben senzilla i forma part de la sèrie de presentar Lleida d’una manera diferent, valorant la ciutat en la seva totalitat i practicant, a la vegada, el Turisme No Guiri,  tot aprenent història.

L’entrada ha quedat llarga, perquè són molts segles d’història, però la pots fer per “etapes”, és a dir, fas un dia, per exemple de  la Lleida ibera a la Lleida andalusina o per zones de la ciutat i vas buscant a quin periode correspon cada atractiu turístic.

A Fuet i Mate ja hem parlat en diverses ocasions de rutes històriques per Ponent, com la Ruta dels Ibers de Lleida o la Ruta dels Romans i Visigots de Ponent. Fins i tot hem fet guies especials per visitar Lleida, l’objectiu és sempre el mateix: no fer el guiri. L’objectiu del blog és aprendre viatjant, sigui aspectes culturals, gastronòmics o històrics; aprendre per respectar.

La idea particular d’aquesta entrada és fer un resum breu (molt breu) de la història de Lleida i enllaçar-ho a punts que pots visitar a la ciutat, així la pròxima vegada que passegis per Lleida, podràs saber qui fou Blondel o que al Zara hi pots veure restes de la muralla andalusina.

Pel que fa a Lleida, et deixo dues entrades més, per completar amb detalls, el que avui citarem:

10 curiositats que no sabies de la ciutat de Lleida

Visitar Lleida d’una manera diferent

Aquesta llista anirà creixent? Sí, segur que sí, per exemple, ja estic treballant en una de molt detallada sobre la Seu Vella.

Abans de seguir, vols la Guia de Ponent Volum 01 de Fuet i Mate? És gratuïta! Descarrega-la seguint el següent enllaç.

En aquesta guia hi trobaràs en detall l’Urgell, el Pla d’Urgell i les Garrigues.

I a més a més, si et subscrius a fuetimate.com també rebràs una mini guia digital, per Buenos Aires, en català!

Ho dic sempre, però per si és la primera entrada que llegeixes Fuet i Mate, jo no soc historiadora, però la història m’agrada. Així que aprofito el blog per resumir les meves notes, extretes de llegir llibres, revistes, articles , veure documentals o escoltar pòdcast.

Per aquesta entrada en particular, he seguit el llibre de Josep Vallverdú, Història de Lleida Explicada als Joves, per fer les línies bàsiques i els articles publicats a la Revista d’Arqueologia de Ponent per ajudar-me a ubicar la Lleida que jo no veiem.

La part més d’història general surt, a part de llibres i blogs, dels pòdcast de Les Portes de Troia i En Guàrdia. Evidentment, per completar la visita a Lleida, he fet més d’una visita al Museu de Lleida. I perquè pogueu posar imatges a la Lleida que ja no existeix i ampliar informació us recomano el blog de Quina la Fem?.

En situació

Lleida, gairebé sempre, ha sigut una ciutat important, que unia el mar amb l’interior de la península, fins i tot en temps quan Espanya, encara no era Espanya.

La influència de la ciutat de Lleida ha anat canviat al llarg de temps, essent un dels seus punts àlgids durant l’època andalusina i el primer període de la Corona d’Aragó. Després de la guerra de Joan II, on Lleida va quedar molt malmesa, la ciutat va anar en retrocés i podríem dir que mai més, ha arribat a la importància que ha tingut al passat.

La seva posició estratègica, posteriorment, formant part de Catalunya i essent el primer baluard important, o l’últim, segons com es miri, amb Espanya, ha convertit Lleida en camp de batalles decisives.

Amb el Segre com a riu navegable, que recollia les aigües i els productes dels Pirineus i la seva comunicació directa amb l’Ebre, també va fer que Lleida fos un punt comercial important. Fins i tot, la idea de trobar-hi or, feia del Segre un riu molt estimat.

Sempre s’ha dit que Lleida era l’antiga Iltirta, la capital dels ibers, però això, cada vegada està més entredit. Si bé és cert, que a Lleida hi havia un assentament iber, els historiadors i els arqueòlegs dubten si situar la capital dels ilergets a Atanagrum, l’actual Tornabous.

Es creu que el primer territori a habitar l’actual ciutat de Lleida va ser al cim de la Roca Sobirana, on actualment hi ha el castell del Rei. La Seu Vella es troba a la Roca Mitjana, el turó on va créixer la ciutat de Lleida.

Els ibers eren la població local i així va ser fins a l’arribada dels romans. Els següents van ser els visigots i posteriorment, els musulmans, els quals van ampliar la ciutat. Finalment, la conquesta cristiana va començar a assentar les bases de la societat actual.

Per completar aquesta ruta per la història de Lleida hi ha dues activitats que et recomanem visitar, a part de les que anirem assenyalant particularment, al llarg d’aquesta entrada.

Les restes arqueològiques de Lleida, visitables en el marc de les activitats dels Diumenges d’Arqueologia i que són gratuïtes.

El Museu de Lleida i la seva magnífica col·lecció. L’entrada al museu costa 5€, amb opció d’entrada reduïda de 2,5€ segons les condicions, com per exemple, tenir el carnet de la Biblioteca de Lleida. A més a més, el primer dimarts de mes, 11 de maig, 18 de maig, la Nit dels Museus, 11 de setembre i 29 de setembre són dies de portes obertes gratuïtes.

Els ilergetes a Lleida

Els ibers van ser els primers a fer un assentament a les terres de la ciutat de Lleida, però no va ser fins a l’arribada dels romans, que es va començar a construir una ciutat.

Hauries de Saber:

La ruta dels ibers per Ponent.

Els ilergets vivien en poblats i generalment buscaven un terreny elevat per poder controlar el màxim de territori. A Ponent hi ha diversos jaciments arqueològics excavats i alguns d’ells es poden visitar, com Tornabous, a l’Urgell, Gebut a Aitona o els Vilars d’Arbeca a les Garrigues, l’única fortalesa construïda a la plana.

A Lleida s’ha trobat molt poca presència dels ilergets, es creu que Iltirta estava ubicada al turó de la Seu Vella, però no està determinat si va ser la capital dels ilergets, o per contra, va ser Atanagrum a Tornabous. Això sí, sempre s’ha reconegut a Indíbil i Mandoni com a cabdills i grans personatges històrics.

De fet, a Lleida ciutat, tenim un monument dedicat a aquests dos cabdills, que no està lliure de sorpreses.

Els ilergets es van trobar al mig de la guerra entre els romans i els cartaginesos per prendre el control de la península Ibèrica i la veritat, que tant van anar a favor d’uns com dels altres, segons bufava el vent.

Quan els cartaginesos van decidir que arribarien a Itàlia, passant pels Pirineus, no els va quedar més remei que enfrontar-se amb els romans i aquí és quan Lleida farà de frontera. En aquest cas, va ser als ilergets als qui els va tocar defensar el territori, que a més a més, estava envoltat, per un costat pels cartaginesos i per l’altre amb els romans, és a dir, es troben al bell mig de la guerra.

Indíbil i Mandoni van acceptar una aliança amb el general cartaginès Àsdrubal l’any 211, a canvi que aquest alliberés a les esposes dels cabdills ilergets.

Per la part dels romans, va morir el representat romà i Publi Corneli Escipió es va convertir en el nou general dels exèrcits romans. Aquest va aprofitar per apropar-se als ilergets i fer-los canviar de bàndol.

L’any 206, creient que Escipió havia mort, Indíbil i Mandoni intentaven reunir un exèrcit per fer-se forts pel seu propi terreny, però finalment Escipió se’ls va enfrontar en batalla. La victòria va ser aclaparadora per l’exèrcit romà i els líders ilergets van haver de fugir.

A la pròxima batalla, Indíbil va morir en el camp de batalla i Mandoni va ser empresonat i assassinat.

Així acaben els ibers a Lleida, les ilergetes seran “absorbits” pels romans i comença la romanització.

Què podem visitar a Lleida de l’època ilergeta?

A l’entrada particular de la Ruta dels Ibers per Ponent, a part d’explicar una mica més d’història sobre aquest període, proposem els llocs més emblemàtics per visitar a Ponent, com per exemple el jaciment del Molí d’Espígol a Tornabous, el poblat dels Estinclells a Verdú i la fortalesa dels Vilars, a Arbeca. A més a més, en aquesta entrada hi ha la bibliografia que he consultat per escriure aquella entrada i part d’aquesta.

A Lleida ciutat, hi ha el Museu de Lleida, que té una magnífica col·lecció d’objectes trobats en diversos jaciments de la zona i també explica com s’organitzaven i com vivia el poble iber. L’altre indret per visitar és l’Arxiu Arqueològic, tot i que haurà de ser dins del marc de les activiats de Diumenges d’Arqueologia.

Molta gent et dirà que podràs posar cara a Indíbil i Mandoni, al monument que hi ha al portal del pont Vell, però això és totalment fals.

L’escultura més famosa de Lleida, són en realitat dos cabdills turdetans, que el barceloní Medrad Santmartí va esculpir durant la seva estada a Roma. L’escultura original s’anomenava Crit d’Independència i va estar durant molt temps al Museu Víctor Balaguer, de Vilanova i la Geltrú.

Després de la guerra civil i en temps franquistes, aquests tenien una obsessió (bé, en tenien moltes) però una era “enzaltar los simbolos nacionales” i l’alcalde franquista de Lleida, Víctor Hellí, va trobar aquesta escultura ideal per ressaltar els símbols de l’Espanya única i indivisible (?). I així va ser com van transformar els cabdills turdetans, en cabdills ilergets i avui en dia, encara ara els lleidatans quedem a “Indíbil”.

Els romans a Lleida

Quan els romans va entrar a la Lleida ilergeta es van trobar amb un petit campament al cim del turó, però van decidir fer de Lleida un punt estratègic en la seva ruta comercial entre Tarraco, la capital de Hispania i Dertosa (Tortosa), cap l’interior de la Pensínsula. Durant el segle I i el segle II, Ilerda va ser una de les ciutats romanes més importants de l’interior del territori.

Hauries de Saber:

La ruta dels romans i dels visigots de Ponent

La Ilerda romana es va fundar entre finals del II aC i inicis del segle I aC,  al turó de la Seu Vella i al seu vessants, limitat pel riu Noguerola, el turó de la Seu Vella i el riu Sícoris, l’actual Segre. La ciutat de Ilerda va arribara tenir unes 23 hectàrees de superficie. En temps romans, Ilerda era una ciutat d’artesans, amb tallers de ceràmica on es fabricava vaixelles i pels seus voltants, camps de cultius.

La primera gran obra romana a la ciutat de Lleida ser construir muralles que arribessin fins al riu Sicoris, el Segre.

Ens hauríem d’imaginar Ilerda, una petita ciutat, que anava des de l’actual plaça Paeria fins al carrer Anselm Clavé, per on hi havia les muralles i la porta de sortida cap als Pirineus. A l’actual carrer Cardenal Remolins s’han trobat els banys termals i diverses excavacions arqueològiques han pogut delimitar Lleida fins a l’auditori Enric Granados, on s’ha trobat una domus i les muralles i el portal que duia cap a Zaragoza.

L’equip d’arqueologia de la ciutat ha trobat restes romanes al turó de la Seu Vella i fins a la plaça de Sant Joan, on es creu que hi havia el Fòrum romà.

On avui en dia hi ha l’estació de trens, en temps dels romans, era la necròpolis.

Els romans, a mitjan segle II a.C van construir el primer pont per travessar les aigües d’un riu, que en aquell temps era navegable i facilitava el comerç fluvial. Va ser en temps d’August que Ilerda va aconseguir la categoria de municipium civium Romanorum i l’opció d’encunyar moneda, amb la lloba romana per una cara i Cèsar August, per l’altra, tal com demostra les monedes que s’han trobat.

Ilerda va començar a quedar obsoleta a mitjan segle III, sense ser totalment una ciutat fantasma, però el declivi va anar essent part de la realitat romana. I així és com se la van trobar els visigots.

En l’àmbit agrícola de l’època romana ens queda la introducció del cultiu de l’olivera i la construcció de séquies.

Lleida entrarà a la història romana i mundial per ser un dels punts estratègics de la batalla entre Cèsar i Pompeu, al segle I, per disputar-se el Senat. L’any 49 aC el territori romà estava dividit entre Cèsar i Pompeu i Lleida va tenir un paper clau.

Mentre Pompeu es trobava a Grècia, preparant un exèrcit, Cèsar va aprofitar que només hi havia 7 legions pompeianes a Hispània, per enviar 6 legions de la Gàl·lia per prendre el control del territori. Els dos exèrcits es van trobar a Ilerda i el 27 de juny de 49 a.C. va començar la Batalla d’Ilerda, on Cèsar va intentar guanyar la ciutat.

Cèsar va començar una ofensiva per encerclar les tropes de Pompeu, va construir un pont més al nord, per enviar reforços mentre que canviava el curs del riu Sícoris a favor seu. Finalment, Aframius, líder dels pompeians va abandonar Ilerda i va tornar a l’interior d’Hispània a buscar reforços, deixant només dues unitats militars per defensar la ciutat.

Cèsar va tallar la contraofensiva de Afranius i Petreius que ja movien tropes en direcció l’Ebre per unir-se a la batalla, aconseguint encerclar les tropes pompeianes en camp obert, tallant-los la sortida cap a l’interior de Catalunya. Finalment, els pompeians es van rendir i Cèsar va seguir el seu curs cap a l’interior d’Hispània per enfrontar-se ales dues legions de Varro.

De fet, a Lleida, hi ha un monument, a Cappont, a Juli Cèsar que recorda el seu pas per les nostres terres.

Què podem visitar a Lleida de l’època romana?

Si vols passejar per la Lleida romana, has d’anar pel carrer Major, que en temps romans, ja era el carrer més important, el Decumanus i que arribava fins a l’actual Anselm Clavé, tot travessant Cardenals Remolins. L’altre carrer romà important, el Cardo, perpendicular al Decamus, gairebé paral·lel a Anselm Clavé.

Si avui en dia passeges per Cardenals Remolins veuràs cartells que indiquen restes romanes i fins i tot, un cartell molt gran que t’explica les termes romanes, les quals, malauradament fa 30 anys que esperen a ser obertes al públic.

L’altre carrer “històriat” per turisme és Pi i Margall, que precisament, et porta a l’altra porta romana que s’ha pogut determinar.

Per sort, gràcies a les obres que es van fer l’auditori Enric Granados es va poder valorar una domus romana, que avui es pot visitar en visites guiades gratuïtes organitzades pels arqueòlegs municipals, en els Diumenges d’Arqueologia.

A més a més, al turó de la Seu Vella s’han posat al descobert i en visita lliure i gratuïta les restes d’un tram de la muralla. Les podràs veure a prop dels dipòsits de l’aigua, just després de travessar la porta del Lleó. L’indret és molt interessant perquè es poden veure les restes romanes, andalusines i feudals.

Diverses intervencions arqueològiques van descobrir fonaments de cases romanes i fins i tot, la possibilitat d’un port fluvial al subsol de la Paeria.

El Museu de Lleida és una opció molt interessant per veure monedes, làpides i d’altres objectes de l’època romana de Lleida, així com completar la informació històrica. A l’Arxiu Arqueològic també queden restes romanes, tot i que haurà de ser dins del marc de les activitats de Diumenges d’Arqueologia.

Dels temps dels romans hi ha certs indrets, pròxims a Lleida que es poden visitar, com el Romeral, a Albesa o la vila de Corbins.

Un bon cap de setmana per visitar Lleida amb la mirada romana és a principis de març, quan l’associació de comerciants del carrer Democràcia i Cardenal Remolins celebren el Mercat Romà d’Ilerda.

A l’entrada particular de la Ruta dels Romans i els visigots per Ponent, podràs veure un vídeo de la reproducció de les termes romanes i la bibliografia que hem utilitzar per escriure aquella entrada i part d’aquesta. A més a més, de la recomanació del llibre Romans a Ponent.

Si anem a buscar la part cultural, a Lleida tenim dos gegants romans, Marc Antoni i Cleopatra (bé, Cleopatra, molt romana no va ser).

També de l’època romana ens quedat Sant Anastasi, el patró de la ciutat. Segons expliquen Anastasi va ser un soldat romà que va néixer al carrer Magdalena, es creu que a l’actual número 22, en temps d’Ilerda. Aquest soldat es va convertir al cristianisme i quan anava a difondre la paraula de Déu va ser capturat i assassinat a Badalona, un 11 de maig. Ara, Badalona i Lleida, comparteixen patró. Evidentment, a la Catedral Nova, hi ha una escultura de Sant Anastasi amb la seva llança de soldat romà i la palma, com a símbol del seu martiri.

Els visigots a Lleida

Els visigots són una de les dues divisions del poble germànic dels gots, que no van patir la romanització. Amb la defallida de l’imperi romà i el fort impacte dels huns, poble mongol, els gots van endinsar-se en territori romà i finalment es van dividir en els ostragots, que van anar cap a l’est i els visigots, que ho feren cap a l’oest.

Hauries de Saber:

La ruta dels romans i dels visigots de Ponent

Els visigots van fundar el seu regne a Tolosa, actual Touluse francesa i van romandre forts en aquell territori fins a la derrota a la batalla de Vouille contra el rei franc merovingi, Clodorve I.

Amb la caiguda de l’imperi romà, els visigots van anar agafant poder cap a la zona de l’actual Catalunya, on van fundar el regne de Barcino, a Barcelona, entre el 508 i el 528. A poc a poc, van anar endinsant-se a la península Ibèrica on es van fer en la tribu més forta fins al punt de consolidar el seu poder a Hispània amb el rei visigot Atanagild, qui va traslladar la capital del regne a Toledo i Leovigild, qui va unificar la península Ibèrica per primera vegada.

Tornant a la història local, Lleida va perdre importància durant l’època visigoda i entre els segles V i VIII la ciutat no va patir grans canvis, de fet al revés, es va anar empetitint.

Què podem visitar a Lleida de l’època visigoda?

A Lleida ciutat no hi ha cap vestigi visigot que s’hagi remarcat, però si anem al Museu de Lleida podrem contemplar el baptisteri que es va trobar del poblat de Bovalar a Seròs.

A l’entrada particular de la Ruta dels Romans i els visigots per Ponent, hi ha un resum més extens de la història dels visigots a Hispània i la bibliografia utilitzada per escriure les dues entrades.

Època andalusina a Lleida

Durant l’època andalusina, la part de Ponent es va convertir en terra de frontera. Si bé els musulmans van aconseguir conquerir tot Catalunya, després de la derrota a la batalla de Poitiers, el seu poder va anar disminuint i la seva zona de control es va enretirar fins a ocupar les actuals zones de Tortosa i Lleida fins a Balaguer.

Hauries de Saber:

La ruta andalusina per Ponent

Quan el 710 va morir el rei visigot Vítiza, va deixar el regne d’Hispània unificat, però amb inestabilitat política, ja que van quedar dos reis simultàniament que va ocasionar una guerra interna.

Aprofitant aquest moment d’enfrontaments, els musulmans van entrar a la Hispània visigoda el 711 i van poder dur a terme una ràpida expansió a base de capitulacions, gràcies al fet que als nobles visigots se’ls permetia mantenir les terres a canvi de pagar impostos i fins i tot de mantenir la religió cristiana si no s’oposaven a la conquesta islàmica.

Entre el 717 i el 718, els musulmans, ja havien fet capitular gran part de Catalunya i van travessar els Pirineus, posant punt i final al regne dels visigots al 720. La seva expansió hauria continuat cap a Europa, si no hagués sigut que el franc Carles Martell, padrí de Carlemany, els va derrotar a la batalla de Poitiers, 732.

Els musulmans es van fer forts a la península Ibèrica i van fundar l’emirat de Còrdova, que depenia políticament i religiosament del califat d’Omeia, amb capital a Damasc. El poder islàmic s’estenia gairebé per tota la península Ibèria, amb excepció del nord, la marca hispànica formada pels comtats catalans, la zona dels vascons, dels navarreses i el nucli aragonès, que eren els reductes cristians.

Si ens centrem a Lleida, medina Larida, l’època andalusina va des del 714 fins al 1149, moment que Lleida és conquerida per Ramon Berenguer IV de Barcelona i el comte Ermengol VI d’Urgell.

Els musulmans van respectar la religió, cultura i l’idioma dels visigots, en un intentant d’evitar revoltes, però evidentment, els càrrecs de poder van recaure en musulmans. Per això els governants visigots es van adaptar ràpidament al nou estil polític i religiós. Si bé el control polític era islàmic, els habitants de Lleida van veure, en un principi, pocs canvis.

El territori sobre el qual Lleida tenia influència s’anomenava el Leritense i cap a l’interior de l’Aragó, Azeitún.

Els 400 anys de presència andalusina al territori de Lleida van deixar la seva marca, cultural i de costums. Els àrabs van perfeccionar les séquies que havien deixat els romans, d’aquesta manera tenien una séquia que passava per l’actual avinguda de Blondel, resseguint la riba dreta del Segre i fins a Alcarràs; i per la riba esquerra una altra séquia, la de Fontanet, que portava les aigües des de Vilanova de la Barca. La construcció de séquies i clamors va afavorir el regadiu de l’horta i el cultiu de diverses verdures i fruites. El principal cultiu de la zona de Lleida fou el lli.

El 801 Larida, la Lleida musulmana, va patir canvis estructurals com a conseqüència de les destrosses del saqueig de Lluís el Pietós. A partir del 883, Ismail Musa inb Lub va reconstruir la ciutat de Lleida i va començar a construir muralles noves, pous i séquies interiors i exteriors.

La ciutat tindrà una ciutadella on vivien els nobles, situada al cim del turó i que estava protegida per una muralla interna. La resta de ciutat s’anirà estenen per la falda del turó fins als límits dels actuals carrers Pi i Margall, on hi ha una de les portes de sortida de la ciutat, Anselm Clavé, per on passaven les muralles i l’actual Rambla Ferran que era on hi havia, antigament el riu Segre, conegut en aquella època com Shikar.

Les cases i palaus més pròxims a la Suda, és a dir, a la part més elevada del turó, eren de les personalitats més importants. I a dalt de tot del turó hi havia la gran mesquita, però no era l’única mesquita de la ciutat.

La medina Larida arribarà a tenir unes 30 ha, una xarxa pública de sanejament i clavegueram, així com unes fortes muralles i murs de contenció del Segre. Ja en temps dels romans s’havia construït un pont i els sarraïns el van mantenir, amb el portal d’accés.

La història de la importància de Lleida, la medina Larida, està lligada totalment amb la història del al-Àndalus. En els seus inicis, Larida depenia del valí de Zaragoza que depenia a la vegada del Califat de Còrdova. Quan el califat de Còrdova va desfer-se i van començar a sorgir les Taifes, Lleida va guanyar importància. A causa d’una lluita interna pel poder islàmic, Lleida es va separar del poder polític de Huesca, i el 882 va aconseguir tenir autonomia pròpia.

Entre el 1082-1090,Larida, juntament Tortosa i Dénia, estaven en continus enfrontaments entre els comtes catalans. Lleida encara tindrà una última etapa d’ocupació islàmica sota el poder dels almoràvits marroquins, que al segle XI envaeixen la península i tornen a unificar el poder musulmà.

Lleida es va convertir en un punt estratègic contra els cristians que habitaven en part de l’actual Catalunya. A partir d’aquest moment, comencen les batalles entre musulmans i cristians. Els cristians van atacar en diverses ocasions Lleida; per la part de Zaragoza amb Alfons el Bataller d’Aragó i per la de Catalunya, amb els comtats d’Urgell i Barcelona, principalment.

Pel nord, Arnau Mir de Tost, cavaller del comtat d’Urgell i del vescomtat d’Àger va aconseguir prendre el control del vessant meridional del Montsec, la vall d’Àger i les seves muntanyes, estenen els límits del vescomtat des del Segre fins a la Noguera Ribagorçana.

Els comtes d’Urgell van guanyant el nord de Lleida i imposant tributs als reietons àrabs de les diverses poblacions, impossibilitant que Alfons el Bataller es fes fort en aquestes terres.

El 1117 cau Corbins en poder del comte de Barcelona i finalment, Ramon Berenguer IV ocuparà la ciutat islamitzada de Lleida, per capitulació, després d’un setge que va durar uns mesos.

Què podem visitar a Lleida de l’època andalusina?

Per descobrir la Medina Larida, hem de fer un exercici d’imaginació, ja que no han quedat grans restes en peu. Un dels punts que es pot visitar per lliure i està obert són les muralles descobertes al turó de la Seu Vella, a prop dels dipòsits d’aigua. Allí, hi podem veure les restes de muralles romanes, andalusines i feudals.

Si anem passejant pel carrer Major, trobarem cartells informatius que van indicant on s’han trobat restes andalusines, com per exemple, part de la muralla a l’interior de la botiga del Zara o el port fluvial al subsol de la Paeria.

I si coincidim amb les visites guiades dels arqueòlegs dels Diumenges d’Arqueologia, podrem visitar les muralles andalusines a l’interior d’un estacionament a Anselm Clavé.

A l’actual plaça Mossèn Jacint Verdaguer s‘hi han trobat les restes del portal de sortida de la ciutat. Avui en dia, si t’hi fixes bé, a terra veuràs unes rajoles de diferent color, més fosques. Aquestes rajoles ressegueixen la línia que feina la muralla. També pel carrer Pi i Margall, direcció al carrer Magdalena trobaràs un parell de plafons informatius.

I evidentment, al Museu de Lleida, a la mateixa planta on hi ha l’exposició dels ibers, dels romans i dels visigots, trobaràs la secció de la Lleida andalusina.

Al carrer Cavallers amb el carrer Major hi ha la Capella del Peu del Romer o capella de Sant Jaume. L’edifici actual de planta quadrangular data del segle XIX, però la capella és originària de l’època andalusina, ja que en aquest tram de la ciutat, hi havia ubicat el barri cristià i estava dedicada a la Mare de Déu de les Neus, que precisament decora la façana, acompanya de l’Apòstol Sant Jaume i Sant Joan Baptista, el patró del bisbat de Lleida. Si no tens la sort de trobar-la oberta, mira per la finestra i veuràs l’escultura de Sant Jaume, obra de l’escultor lleidatà Jaume Gort Farré. Sant Jaume està assegut traient-se una punxa del peu, mentre un angelet l’il·lumina amb un fanal.

La llegenda explica que Sant Jaume va arribar a Lleida durant el seu pelegrinatge i que ja era tard, va endinsar-se a la ciutat buscant un lloc on passar la nit, però es va clavar una punxa que li feia molt mal. Es va aturar, just en aquest indret, el Peu del Romer, i els àngels van baixar a il·luminar-lo. Ara, el 24 de juliols, la canalla de Lleida passeja en processor des de l’ajuntament fins a la catedral Nova, acompanyant el Sant amb els seus fanalets.

Així com hem parlat de la presencia dels gegans romans, Lleida també té dos gegants que recorden el passat andalusí, el gegant Moro i Doña Zobeida, que daten del 1951.

A més a més, una de les associacions culturals de la ciutat, l’Associació de la Festa de Moros i Cristians, celebra cada any pels vols de la Festa Major, l’11 de maig, una reproducció de la batalla entre els andalusins i els cristians.

A l’entrada especial de La ruta andalusina de Ponent trobaràs una explicació molt més extensa d’aquest període històric i també la bibliografia consultada per escriure aquella entrada i el resum d’aquesta.

Els inicis de l’època cristiana a Lleida

Ramon Berenguer IV comte de Barcelona fou qui ocupà Mequinensa, Fraga i Lleida, amb l’objectiu de tenir terra interior per la futura Catalunya. En aquests temps, a la península Ibèrica hi havia una barreja de reis cristians, tant a l’interior del país, com al litoral i de presència musulmana.

Els comtats catalans van patir una història diferent de la Lleida, els quals van tenir poca influència islàmica. El comtat del Pallars, de l’Urgell, de la Cerdanya, del Rosselló, de Besalú i d’Empúries, van anar, a poc a poc, reconeixent el comte de Barcelona com el màxim influent, en un moment on el sud de Catalunya hi havia la Taifa de Lleida i la de Tortosa. La Catalunya Vella, la cristiana, va passar de ser súbdits dels reis francs a independitzar-se sota el control del comte  de Barcelona, quan Borrell II, comte de Barcelona, Girona, Besalú, Osona, Urgell i Cerdanya, no va renovar el jurament als reis francs el 988, després que aquests no defensessin Barcelona de l’intent d’invasió de les tropes andalusines de Al-Mansur, el 985.

Per la part de Lleida, l’almoràvit Modaffar (Al-Mudèfar) fou qui pactà la rendició amb Ramon Berenguer IV, el 30 d’octubre del 1149, i aquest va procedir a la repartició del territori de la nova conquesta. Als cavallers del Temple els va atorgar el turó de Gardeny i una cinquena part de les propietats conquerides. El comte de Pallars i els seus cavallers van rebre parcel·les properes a la ciutat. El comte d’Urgell, Ermengol VI, li va tocar una tercera part i el domini, com a senyor de Lleida. Per la seva part, el comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV es va quedar amb dues terceres parts de la ciutat i el seu terme; essent també la màxima autoritat.

La Catalunya Vella era una societat feudal, amb vassallatges i barons que representaven els comtes i governaven en el seu territori. Lleida va quedar ràpidament sotmesa al mateix sistema polític, amb la religió cristiana com a eix religiós.

Com hem comentat, el territori i les cases de Lleida es reparteixen entre els cavallers de confiança dels comtes, però calia gent per poblar el territori i evitar un possible atac, fos de sarraïns o ja fos dels altres reis cristians.

El primer acte va ser fer venir un bisbe de la Ribagorça, Guillem Pere, per cristianitzar Lleida, qui es va quedar amb les mesquites i els delmes de l’Església. El segon, va ser signar la carta de població, Ramon Berenguer IV va ser l’encarregat i qui estableix que la gent del Berguedà, l’Alta Noguera, el Solsonès i les altres poblacions veïnes que volguessin repoblar Lleida se’ls atorgaria llibertats personals, propietat de lliure, baixos impostos i facilitats per iniciar negocis i comerços.

Lleida depenia del comte de Barcelona, però el comte d’Urgell en tenia el senyoriu, així que per tal de mantenir l’ordre es va instaurar un marquesat, on hi havia dos representants de cada comte, anomenats batlles. Els dos homes forts van ser Guillem Ramon de Montcada, per part del comte de Barcelona i Guillem de Cervera, com a representant del comte d’Urgell.

Els primers canvis que va veure la ciutat de Lleida va ser la transformació de les mesquites en esglésies. Els primers anys, la ciutat tenia dues parròquies, la de Sant Andreu, a la part alta i la de Sant Esteve, a la part baixa de la ciutat, així com la catedral de Santa Maria l’Antiga al capdamunt del turó. A mesura que es creaven nous barris, es feia necessari la creació de noves parròquies, així sorgiren Sant Vicenç, Sant Llorenç, Sant Martí, Sant Joan i Santa Magdalena. Sant Gili, Sant Salvador i Sant Pau van construir-se fora dels murs de la ciutat.

El barri principal de Lleida, continuava essent el barri de la suda, que depenia de la catedral de Santa Maria l’Antiga i les cases s’estenien pel vessant del turó.

La creació de la parròquia de Sant Llorenç, va suposar el desenvolupament d’un nou barri, del raval jueu i de la moreria i s’ampliava la muralla andalusina que tancava el sector sud-est, els arqueòlegs de Lleida han trobat l’evidència al número 54 de l’avinguda Blondel on el tram de la nova muralla, queda adossat al tram andalusí, donant-li continuïtat.

Els sarraïns es van poder quedar a Lleida, però van perdre les seves possessions i van ser obligats a mudar-se a un barri exterior, on avui hi ha la Catedral Nova.

Els jueus, per la seva part, es van instal·lar al barri de la Cuirassa. Els jueus es regien amb les seves pròpies lleis i funcionaven com una comunitat independent dins de la ciutat amb la sinagoga com a eix religiós, el mercat i una bona fama en negocis de endurits de pell i pergaminers, tot i que havien de pagar tributs.

La Cuirassa de Lleida va ser un dels barris jueus més importants de la Corona d’Aragó i fins i tot, gràcies a la recaptació d’impostos, es va finançar part de la Seu Vella. La cuirassa o call jueu tenia diverses portes d’accés, una d’elles a l’actual Costa del Jan. Els jueus van viure en semi pau, fins a la matança del 1391 i la posterior expulsió al segle XV.

Les grans terres de cultiu que tenia Lleida, la navegabilitat del Segre i les bones condicions de la carta de població, va fer que Lleida creixés ràpidament i que fos necessari, en poc temps, que s’hagués d’ampliar les muralles. El carrer Major, per exemple, es va estendre fins a arribar a l’actual Catedral Nova i per si no n’hi hagués prou, va sorgir la necessitat de construir ravals i assentaments exteriors, com Cappont, a l’altre costat del riu Segre, que va néixer al voltant del monestir de Sant Agustí.

Sant Pau de Mercadal també queda fora dels murs de la Lleida feudal i estava ubicat on, actualment, hi ha l’estació de trens. Els monestirs també van aflorar i pels voltants de Lleida hi havia el monestir dels franciscans, el Convent de Sant Domènec de Lleida dels predicadors ubicat en la zona coneguda actualment com Camp de Mart, dels dominics i dels trinitaris, entre d’altres. De fet, el convent dels predicadors es va mantenir en la zona original fins al voltant del 1680 quan es va traslladar a l’edifici del Roser, a causa de la fortificació del turó el 1640.

Aquests primers anys cristians Lleida va tenir un paper fonamental, tant com a posició estratègica com a punt de comerç.

Què podem visitar a Lleida de la primera època cristiana?

La primera parada d’aquesta conquesta cristiana ha de ser a la Paeria de Lleida on, al Saló de Plens, hi ha exposada una rèplica de la carta de població de la ciutat de Lleida.

De la gran qualitat d’esglésies i monestirs construïts durant l’Edat Medieval, només en queden 3 en peu a Lleida: l’església de Sant Llorenç, l’església de Sant Martí i les ruïnes del monestir de Sant Ruf a la carretera d’Albesa.

L’església de Sant Llorenç és, per mi, l’església en actiu més bonica de la ciutat de Lleida. La nau central, obra de Pere de Coma, d’estil romànic, és la part més antiga de l’edifici que data de finals del segle XII. En canvi, les naus laterals, el campanar i les capelles són d’estil gòtic van ser construïdes durant el segle XV.

L’església de Sant Martí està ubicada al vessant nord-est del turó. Tot i que l’església actual és una remodelació de l’església romànica, de la qual només en queda la nau, ja que les capelles són gòtiques. L’església de Sant Martí no està “operativa” i és que té una història relacionada amb la Seu Vella. El 1300 va passar a formar part de l’Estudi General i aquí s’hi celebraven els actes acadèmics més rellevants. Posteriorment, durant la guerra dels Segadors va ser caserna militar i fins i tot al segle XIX, presó municipal.

Els terrenys per la construcció del monestir de Sant Ruf d’Avinyó van ser cedits el 1152 pel comte Ramon Berenguer IV. El 1418 va morir l’últim canonge i el monestir va quedar abandonat fins al 1582 que la cartoixa d’Araceli s’hi va instal·lar abans d’anar a les dependències finals de Butsènit. Actualment, les restes romàniques són Bé Cultural d’Interès Nacional, però formen part de propietat privada.

No podem confondre l’actual església de Sant Joan amb l’església romànica construïda poc després de la conquesta cristiana. L’església original va ser derruïda el 1865 amb els plans d’ampliació de la ciutat de Josep Fontseré. Les restes de l’església romànica, dissenyada per Pere de Coma, citada per primera vegada el 1152, es van descobrir durant les obres de construcció de l’estacionament subterrani de la plaça Sant Joan.

El mateix passa amb la parròquia de Santa Maria Magdalena. L’edifici original datava del 1163 i el seu estil arquitectònic era de transició del romànic al gòtic. L’església fou desmantellada al segle XIX a causa de l’explosió del polvorí de la Suda l’any 1812. L’antiga església de Santa Maria Magdalena s’ha ubicat als voltants del carrer Democràcia, al número 21.

El cost de l’entrada al Castell de Gardeny és de 3€ i els dies de Festa Major es pot visitar gratuïtament. Durant l’abril es realitza la Diada del Turó de Gardeny de Lleida, així que potser un bon moment per visitar la Lleida medieval.

Després de la conquesta cristiana, es va permetre als musulmans i als jueus a viure a Lleida, però en barris segregats. La Cuirassa va ser el barri jueu, es pot visitar avui en dia per lliure. L’equip d’arqueologia de la ciutat ha aconseguit traure profit un seguit d’estructures i edificis i fins i tot la casa d’un ric prohom jueu, i des de turisme de Lleida s’hi fa la visita guiada “Les veus de la Cuirassa”. A la Cuirassa s’hi pot accedir per la Costa d’en Jan o pel carrer de Cavallers.

Una vegada més, hem d’anar a buscar les muralles de la Lleida feudal, així que a la Plaça Mossèn Cinto Verdaguer trobarem les rajoles de diferent color que marquen les torres de tancament defensiu de la ciutat de l’època andalusina, amb les modificacions medievals.

També es pot veure, amb una visita guiada gratuïta de l’equip d’arqueologia de la ciutat de Lleida, les muralles andalusines i feudals d’Anselm Clavé. L’altre racó de muralles, que aquesta vegada sí que podrem veure, són les que ja hem comentat al turó de la Seu Vella, on hi ha les restes romanes, andalusines i feudals al descobert.

Per escriure aquest fragment d’entrada i els posteriors relacionats amb l’època medieval, ens hem basat en els següents documents:

Darreres aportacions arqueològiques al coneixement de la ciutat de Lleida en època medieval.

Sant Pau del Mercadal. El retrobament d’un raval de la Lleida medieval

L’excavació del bar Clavé a Lleida: vuit segles de muralles.

El conocimiento del legado judío de Lleida a través de la arqueología. La Cuirassa

Les adoberies d’època feudal a la ciutat de Lleida

La Corona d’Aragó a Lleida

El 1150 es van dur a terme a Lleida unes noces nupcials que van canviar el curs de la història de Catalunya. Es va casar el comte de Barcelona Ramon Berenguer IV amb Peronella d’Aragó, l’hereva a la corona aragonesa. D’aquesta manera, el comtat de Barcelona i la corona aragonesa van quedar unides en igualtat de condicions, si bé, el comte Ramon Berenguer IV de Barcelona mai serà rei i quedarà amb títol de Príncep d’Aragó.

Ramon Berenguer IV era el comte de Barcelona i la figura forta a Catalunya, qui havia heretat el comtat del seu pare Ramon Berenguer III, el 1131. Per la part de la corona d’Aragó, Alfons el Bataller moria, el 1134, sense descendència i deixava un testament que no agradava a ningú. Navarra va aprofitar l’avinentesa per independitzar-se de la Corona d’Aragó i els nobles aragonesos van forçar al germà del difunt rei, a què fos rei. Així Ramir el Monjo va penjar els hàbits, momentàniament, per casar-se amb Agnès d’Aquitània i donar un hereu a la corona. Peronella d’Aragó va ser la primera i única filla del matrimoni i tan aviat com va néixer, ja li van buscar pretendent.

El mal menor, per casar a Peronella i que els nobles aragonesos no veiessin perill en el seu podar, va ser Ramon Berenguer IV, un noble prou fort per fer-lo valedor del regne, però no tant com perquè els absorbís, com es preveia que faria si feien unió amb Alfons VII de Castella, el qual estava casat amb la germana de Ramon Bereguer IV, Berenguera de Barcelona.

Així, que a través de Ramon Berenguer IV, Aragó, Catalunya i Castella quedaven en diversos graus, units.

Lleida, territori a mig camí entre la capital cal comtat català i del regne Aragonès va ser escollit per dur a terme unes noces que canviarien la història de Catalunya per sempre més.

El primer fill del Príncep dominador d’Aragó i la Reina d’Aragó, i per tant el primer rei de la Corona d’Aragó, va ser Alfons II d’Aragó, rei d’Aragó i Comte de Barcelona que a Catalunya es coneixerà com a Alfons I el Cast. Alfons va regnar des del 1162 fins al moment de la seva mort, el 1196 i va ser succeït pel seu fill Pere II d’Aragó o a Catalunya, Pere I el Catòlic. El 1208 naixerà a Montpelier, fruit del matrimoni entre Pere I i Maria de Montpelier, Jaume I el Conqueridor. Jaume I quedarà orfe de mare i pare amb només 5 anys i serà criat a Montpelier, pels templers. L’agost de 1214 es van convocar Corts al castell de la suda de Lleida on els representants dels tres estaments de Catalunya i d’Aragó van jurar fidelitat al rei infant de 6 anys.

Les Corts Catalanes ser creades durant el regnat de Jaume I el Conqueridor, com a resultat de l’evolució de les Corts comtals i la incorporació de l’estament burgès, com representant dels prohoms i van ser l’òrgan legislatiu del Principat de Catalunya sota la Corona d’Aragó.

Les Corts Catalanes són considerades el primer Parlament Europeu, un òrgan de govern on el rei necessita l’aprovació dels altres braços de poder, els nobles, l’església i el poble (en les seves limitacions). Les Corts només podien ser convocades pel rei o pel seu lloctinent, qui havia de presidir-les personalment. Les Corts Catalanes van quedar abolides després del decret de Nova Planta, el 1716, com a conseqüència directa de la guerra contra el borbó, Felip V, malgrat que aquest havia convocat Corts el 1701 i el 1702.

Lleida va ser escollida com a seu de les Corts Catalanes en diverses ocasions. Es van celebrar Corts Catalanes a Lleida sota el regnat de Jaume I, el 1242 i el 1257, i després el 1301 sota el regnat de Jaume II. L’esposa de Pere el Cerimoniós, Elionor de Sicília va convocar Corts a Lleida el 1365 en mig de la guerra dels 100 anys. El 1375 per ordre del Rei Pere III el Cerimoniós es van convocar novament Corts a Lleida, les quals van posar fi al període de regència de la Generalitat de Catalunya. L’esposa d’Alfons IV, Maria de Castella, va convocar Corts a Lleida el 1440, per tal de demanar més finançament per les guerres mediterrànies que liderava el seu espòs, el rei Alfons el Magnànim. El 1460 Joan II va convocar les Corts a Lleida on les Corts catalanes i la Generalitat de Catalunya li van demanar l’alliberament del seu fill, Príncep de Viana. El 1515, la reina Germana de Foix, esposa de Ferran II, va convocar Corts que es van celebrar a Lleida per sol·licitar més finançament i homes per a guerra contra els francesos.

El rei Jaume I com a senyor de Lleida, va proposar a la comtessa d’Urgell, Aurembiaix, uns tractes pels quals ella renunciava als seus drets sobre Lleida en vers de Jaume I. Jaume I, amb el control sobre Lleida, li va atorgar a la ciutat el tracte “de fur reial” és a dir, una ciutat que depèn directament de la corona i d’aquesta manera, s’assegurava la fidelitat de Lleida, que com hem dit, s’havia convertit en una plaça important.

De l’època de Jaume I també ens queda la Fira de Sant Miquel, un privilegi que el propi rei va otorgar a la ciutat el 1232.

Amb el pas dels temps, l’any 1197, a Lleida, es va crear el consolat, per millor l’administració urbana de la ciutat i controlar els afers interns. Podem entendre el consolat com l’ajuntament, amb quatre cònsols i vuit consellers, els quals tenien el poder d’establir lleis a escala local sense haver de dependre del senyor i el comte.

El 1264 va néixer la Paeria, per gràcia de Jaume I, qui va nomenar als regidors de la ciutat, paers. La Paeria, el nou govern municipal, va estar formada per uns 300 homes, tots de famílies benestants i influents que governarien la ciutat i establirien les qüestions legals, els pesos i les mesures, els comptes i el control dels mercats i els magatzems de gra.

En temps de Jaume I, el 1270 és quan es comença la conquesta de València i Múrcia i aquesta vegada són els lleidatans, atrets pels beneficis que oferia el Rei, van ser els qui es van traslladar a la cap al litoral per poblar els nous territoris de la Corona d’Aragó.

La ciutat de Lleida no parava de créixer, en habitants, habitatges i negocis. Els comerciants i industrials eren el motor de la ciutat, amb productes com draps de llana i la indústria de la pell. I és en aquests temps que els comerciants van veure necessari dotar a Lleida d’una nova i magnífica catedral. El 1203, la Seu Vella comença a ser una realitat, gràcies als permisos del rei Pere el Catòlic. Per veure la catedral completament, inclòs el campanar, passaran diversos segles i fins i tot dos estils arquitectònics, el romànic i el gòtic.

La nova catedral de Lleida tenia als seus peus, el barri de la Suda que s’expandia per la falda del turó, ple de palaus, cases i edificis religiosos. Els comerciants vivien al llarg del carrer Major i la Paeria estava ubicada en un edifici del carrer Cavallers. Just allí, on el carrer Cavallers travessava amb el carrer Major hi havia els Banys del Rei, que aprofitaven les instal·lacions àrabs.

La ciutat de Lleida era força important pel que fa a comerç i al segle XIII ja hi havia diversos mercats, organitzats per gremis segons l’especialitat. Els artesans i els pagesos eren la mà menor de la ciutat, que no tenien, pràcticament, cap representació a la Paeria, la mà mitjana estava formada per comerciants, notaris i cirurgians amb cert poder local, però mai per damunt de la mà major, els cavallers, doctors en dret i medicina i els ciutadans honrats, els que venien de bona família. Com és d’esperar, ni els jueus ni els musulmans tenien cabuda en el govern local, això sí, els jueus es reunien al call o cuirassa a Lleida, on es regien amb les seves lleis, a condició que paguessin el tribut al Rei.

A partir d’aquest segle també hi va haver un augment demogràfic que poblarà el barri al voltant de l’església Sant Llorenç i ampliarà els límits de la ciutat cap al sud-oest.

Què podem visitar a Lleida del període de la Corona d’Aragó?

La visita d’aquesta part de l’entrada s’enllaça amb la secció que hem parlat anteriorment i la que parlarem a continuació, ja que tots tres són edat mitjana de Lleida. Però per al·lusions d’any, l’indret que destaca en aquesta secció i de fet a tot Lleida, és la Seu Vella de Lleida, que es va començar a construir al segle XIII.

No m’estendré gaire en aquest apart, a parlar de la Seu Vella, ja que estic preparant una entrada detallada i de moment, pots completar la informació amb Visitar Lleida d’una manera diferent: la Seu Vella.

Al turó de la Seu, a la Roca Sobirana hi ha el castell del Rei, on es van dur a terme les noces de Ramon Berenguer IV i Peronella d’Aragó. De fet, l’Associació de Moros i Cristians de Lleida, realitza cada setembre la recreació de les noces reials de la Reina Peronella d’Aragó i el Comte de Barcelona Ramon Berenbuer IV.

Tant el castell del rei com la Seu Vella es poden visitar, l’entrada costa 7€, però el primer dimarts de cada mes, l’11 de maig, 11 de setembre i el 29 de setembre, l’entrada és gratuïta.

Una de les activitats i visita guiada gratuïta dels Diumenges d’Arqueologia és la visita a les Adoberies de Lleida, les més antigues de l’estat espanyol. Aquestes adoberies formen part del conjunt de la indústria de la pell que es va instal·lar a Lleida durant el segle XIII i que tant renom li va donar. Avui en dia se n’han recuperat dues que contenen la canalització que s’utilitzava en l’edat mitjana.

Durant l’època medieval, els ponts i els molins passen a ser una font de poder i ingressos pels senyors. A Lleida es conversa el Molí de Sant Anastasi, al barri de la Bordeta, que en l’època Medieval, queda als afores de la ciutat emmurallada, de fet, en aquells temps era part del poble de Vilanoveta de Fontanet. Aquest molí fariner es movia per la força hidràulica de la séquia de Fontanet i es pot visitar gratuïtament els diumenges de 11.00h a 14.00h.

Es tracta d’un molí fariner d’origen medieval que aprofitava l’aigua de la séquia de Fontanet per batre el gra. Conserva les dimensions originals que incloïen el graner i l’habitatge del moliner i és l’únic record que queda de l’antic poble de la Vilanoveta de Fontane.

Ja que en els apartats anteriors hem parlat dels Gegants de Lleida, també podem fer menció en aquesta etapa, on destaca Jaume I, el Conqueridor i d’Elionor de Castella, tot i que en vida, Jaume I va demanar la nul·litat del matrimoni el 1229. Els gegants de Lleida es poden visitar gratuïtament a la Casa dels Gegants.

I parlant de Jaume I, hi ha una monument a la seva figura davant de l’església romànica de Sant Martí.

L’Edat Mitjana a Lleida

Si mirem la llista cronològica dels reis de la Corona d’Aragó, ens havíem quedat amb Jaume I el Conqueridor, qui va morir el 1276 i va ser succeït pels seus fills, Pere II el Gran va ser el rei d’Aragó i comte de Catalunya i Jaume II, el rei de Mallorca. Pere II el Gran va tenir com a successor el seu fill, Alfons II el Franc, a partir del 1285 i aquest va regnar fins a la seva mort el 1291, quan va ser coronat rei el seu germà, Jaume II el Just.

Un dels canvis més grans que va veure Lleida, durant aquest període, va ser el privilegi de tenir el primer i únic Estudi General de la Corona d’Aragó, és a dir, la universitat. Això va ocasionar un augment de la població, ja que van arribar estudiants i professors de tot el territori de la Corona. A més a més, comerciants i artesans també van traslladar-se a Lleida per abastir les noves necessitats.

Però aquesta universitat va ser a la vegada un perjudici per la ciutat, perquè el rei Jaume II va concedir el privilegi de tenir-la, però Lleida havia de mantenir-la econòmicament. La ciutat no tenia prou diners per pagar els sous dels professors, mantenir les aules, etc. ni tan sols amb l’impost al vi.

La Universitat de Lleida data del 1300 i és una de les més antigues d’Espanya i d’Europa, però com hem comentat, no va tenir mai el prestigi d’altres universitats europees. Als inicis, l’estudi general de Lleida no tenia seu, les aules es trobaven en diversos edificis i palaus i el barri estudiantil anava creixent a la zona de l’actual Mercat del Pla.

A més a més, la universitat tenia les seves pròpies lleis i normes, que havien de complir els estudiants i professors, que a la vegada, quedaven exempts de les lleis de la ciutat i això, sovint ocasionava problemes amb els habitants de Lleida.

El canonge de la Seu Vella era el màxim responsable dels Estudis General, on s’estudiava lleis civils, lleis eclesiàstiques, medicina i filosofia i arts i el rector sempre era un home de fora de Lleida.

Un altre canvi important va ser la reubicació de la Paeria a l’actual ubicació. Aquest palau era de la família Sanahuja i la ciutat de Lleida els hi va comprar el 1382.

Fora de les muralles de Lleida hi havia diverses cases que s’agrupaven entorn d’una parròquia i una gran quantitat de convents com el dels trinitaris, franciscans, dominicans, el monestir de Sant Ruf, de l’únic que en queda alguna pedra. On avui hi ha l’estació de trens, això quedava fora dels murs de la ciutat i hi havia un mercat molt importat agrari, el barri s’anomenava Sant Pau del Mercadal. Per la seva part, Cappont, que era el barri fora de les muralles més antic de la ciutat, estava envoltat pel riu Segre, quedant com una illa.

Una de les particularitats de Lleida és que al segle XIV va rebre el permís del monarca per admetre pobles veïns com a contribuents. Els pobles del voltant de Lleida havien de pagar al senyor feudal o passar al Consell de la Paeria i fer-ho a Lleida. L’avantatge principal per ells era que els ciutadans eren considerats homes lliures i eren considerats ciutadans de Lleida. L’avantatge per Lleida era una recol·lecció més elevada d’impostos.

Durant aquest temps, Lleida formava part de la Corona d’Aragó, però tot i els anys i els reis, sempre quedava la marca de Catalunya i Aragó, essent Lleida la porta d’entrada al país català. Els nobles aragonesos i els catalans, no tenien res a veure entre ells i de fet, no hi havia cap contacte. Així que els reis, havien sempre de negociar a l’Aragó i a Catalunya, en les diverses Corts.

També en temps de Jaume II, exactament el dilluns 12 d’agost de 1313, els representants de la Val d’Aran presentaven jurament com a rei i senyor natural a Jaume II. El 23 d’agost de 1313, el rei Jaume II, confirmava la Querimònia, al castell del Palau Reial de Lleida. La Querimònia era un conjunt de Usatges i Costums del dret aranés i a la vegada reconexien certes franqueses, immunitats, privilegis i costums història de la Val d’Aran. Els successius monarques de la Corona d’Aragó van confirmar aquest privilegi de la Val d’Aran, inclós Felip V.

Jaume II va morir el 1327 i va ser succeït pel seu fill, Alfons III el Benigne qui regnarà fins al 1336. Alfons el Benigne havia demanat ser enterrat a Lleida. L’ossari del qual està avui a la Seu Vella.

El següent rei, fill d’Alfons, serà Pere III el Cerimoniós o el Punyalet qui serà el pare del seu successor, el rei Joan I, des del 1387 fins al 1396. I arribem a l’últim rei de sang catalana, el seu germà, Martí I l’Humà, qui en morir el 1410 no va deixar successors.

Precisament en temps de Pere III el Cerimoniós, Lleida torna a esser escenari històric, quan el 1 de setembre del 1380, el rei, signava a Lleida els Capítols d’Atenes, acceptant la sobirania del Ducat d’Atenes i Neopàtria, a l’actual Grècia, i en proclamava la incorporació a la Corona d’Aragò. La característica important d’aquest conjunt de proposicions és que foren redactades en català.

A partir de la mort de Martí I va començar un període d’interregne que va durar 2 anys i va concloure amb el Compromís de Casp que posava al capdavant de la Corona catalana aragonesa a Ferran I d’Aragó del llinatge de Trastàmara. A partir d’aquí, comencen els problemes pels catalans.

Al segle XV va començar un procés de modernització de la ciutat de Lleida, que malauradament es va veure tallat per les guerres posteriors. La plaça Sant Joan va ser el centre d’aquestes renovacions, tirant a terra un conjunt de cases per fer una plaça davant de l’església. I també és durant aquest segle que es va començar a construir el magnífic claustre de la Seu Vella i el campanar, dotant a Lleida de la silueta més famosa de la ciutat.

L’edifici de l’Hospital de Santa Maria, actual seu del IEI, va ser construït seguint l’estil del gòtic civil català, posant la primera pedra el 1454. La idea va ser reunir en un únic edifici els diferents hospitals repartits per la ciutat. El nom de Sant Maria volia rendir honor a la difunta esposa del rei Alfons el Magnànim, qui havia apostat per la construcció d’aquest edifici.

Per tancar el segle XV cal destacar que un lleidatà de renom va arribar a ser president de la Generalitat, estem parlant de Manuel de Montsuar, un religiós que ja venia de bona família, dels senyors de Torregrossa.

Malgrat que sembla que el segle XV va ser un segle de progrés per Lleida no ens podem oblidar que, Joan II va declarar la guerra als catalans, del 1460 fins al 1472.

Què podem visitar a Lleida de finals de l’Edat Mitjana?

Per concloure amb aquesta ruta de l’època medieval, a part de la Seu Vella, on ara ens podem fixar en l’ossari d’Alfons el Benigne, també estaríem veient la catedral completament acabada.

L’actual edifici del rectorat de la Universitat de Lleida, ubicat a la rambla d’Aragó, és un edifici del segle XIX. Als seus inicis, els Estudis Generals, com hem comentat, no tenia ubicació fixa. El 1327, Alfons III va ordenar la construcció de quatre aules, que fins aquell moment es duen a terme a l’església de Sant Martí. L’edifici es va construir al carrer de Parc, però avui en dia, ja no existeix.

El que sí que podem visitar és el palau de la Paeria, i podem baixar al seu subsol a veure la morra, l’antiga presó que va ser trasllada aquí a la segona meitat del segle XV. L’edifici dels Sanahuja data de principis del segle XIII, quan Mascarell de Sanahuja va adquirir els terrenys per construir-hi la residència familiar. El 1383, quan va morir Pere de Sanahuja, senyor de la Borges Blanques, l’edifici va ser adquirit pels paers de Lleida que en el va reconvertir en la seu de l’ajuntament. L’edifici va ser adaptat a les noves funcions, deixant la planta baixa per les oficines i la planta noble per la sala de reunions del Consell General. A l’interior del Saló d’Actes encara s’hi conserva el Retaule dels Paers, obra de Jaume Ferrer. La Guerra contra Joan II va deixar malmesa la ciutat, i l’edifici de la Paeria no en va ser una excepció, igual que va passar amb la guerra dels Segadors, la guerra de Successió, la Guerra del Francès i la Guerra Civil.

El 1589 la Paeria va adquirir l’edifici del costat, per ampliar les seves dependències i fer-hi la sala de reunions del Consell General. Al segle XVIII es va construir una nova planta i es va adaptar la plaça de la Paeria. L’any 1867, l’arquitecte Agapit Lamarca, sogre de Francesc Macià, va projectar la façana d’estil neoclàssic que dona a la part del riu.

La curiositat de les renovacions posteriors fou que el 1927 es va desmuntar l’edifici, peça a peça, per tal de reforçar l’estructura de l’edifici, seguint les recomanacions i el projecte de l’arquitecte municipal Francesc de P.Morera. L’encarregat de reconstruir l’edifici va ser l’arquitecte Ramon Argilés i Bifer, qui va mantenir l’estil medieval de l’edifici, i va saber adaptar-lo a les noves necessitats i és d’aquell període que apareix la torre de la façana medieval. El nou edifici quedava inaugurat el 14 d’abril del 1932 i des del 1980 és Monument Històric Nacional.

L’edifici de l’antic hospital de Santa Maria, es conserva al mateix indret, just davant de la Catedral Nova de Lleida, on destaca el pati gòtic. L’antic hospital és avui en dia la seu del Institut d’Estudis Ilerdencs i podem visitar la biblioteca i aprofitar per gaudir alguna de les exposicions gratuïtes que s’hi duen a terme.

Edat Moderna i la Guerra dels Segadors

El rei Ferran I d’Aragó, va regnar només del 1412 al 1416 i va ser succeït pel seu fill Alfons IV el Magnànim. El 1458 després de la mort d’Alfons, el seu germà es convertirà en rei i passarà a la història com a Joan II, el Sense Fe. El regnat de Joan és l’inici d’un temps de guerres a Catalunya. Joan morirà el 1479 i deixarà el tron al seu fill, fruit del matrimoni amb la segona esposa Joana Enríquez, el famós Ferran II el Catòlic, sota el regnat del qual, s’uniran, el 1469, la Corona d’Aragó i la de Castella, formant “Espanya” (tot i que encara no) i acabant amb qualsevol pretensió de Catalunya de tornar a ser una nació important i independent.

Entre el segle XV i XVI tot Europa va experimentar canvis polítics, deixant enrere l’edat mitjana i agafant el camí de l’absolutisme, limitant el poder de la noblesa i centrant-lo en la figura del monarca.

El 1492 és quan Colon va arribar a Amèrica buscant una ruta alternativa per arribar a les Índies, podríem dir que comença l’Edat Moderna, període, que acabarà amb la Revolució Francesa, l’any 1789. Durant l’Edat Moderna hi ha canvis polítics, com el pas cap a monarquies absolutistes i, econòmics, on el mercantilisme s’imposa com nou model econòmic. El mercantilisme es basa en el fet que la riquesa d’un Estat depèn de la quantitat de metalls preciosos com l’or i la plata que disposa i per aconseguir-los cal promoure el comerç d’una manera global, tenint una balança econòmica favorable. El mercantilisme neix a conseqüència de l’expansió europea i les noves rutes comercials trobades a finals del segle XV.

Com ja hem comentat, durant el segle XV, el territori català va patir la guerra contra Joan II, qui havia sigut coronat rei el 1458. Joan II era el pare de Príncep de Viana i entre aquests dos es faran els dos bàndols de la guerra, les Corts Catalanes recolzaven al Príncep de Viana, per damunt de Joan II i això va ocasionar danys directes a Catalunya i les seves poblacions.

Aquesta guerra no només serà el punt d’inflexió per Lleida, que veurà que des d’aquest moment va perdent influencia i poder sinó per tot Catalunya. Joan II va pactar amb el rei de França la cessió dels comtats de Rosselló i la Cerdanya, a canvi de suport a la guerra contra Catalunya, una guerra que va començar a les terres de Lleida, a Alfarràs i Balaguer. Lleida en va sortir molt mal parada, després d’un dur setge el 1464 i de ser atacada per l’artilleria francesa. La ciutat va quedar, pràcticament, destruïda i la Paeria es va veure en l’obligació de reconstruir-la. Però Lleida, no va perdre només edificis sinó que fins a un terç de la seva població.

Catalunya en general va perdre poder i essent València, la ciutat més important de l’antiga corona d’Aragó i els antics regnes i territoris seran governats per un virrei. El 1515 es van celebrar les últimes Corts Catalanes, a Lleida, a partir d’aquest punt les Corts seran a Montsó i úniques per tota la corona. Per si no n’hi hagués prou, els Reis Catòlics van expulsar als jueus i als moriscos de les terres espanyoles que dominaaven i això va tenir un impacte negatiu directe en mà d’obra especialitzada.

Si mirem a Lleida, tenim una ciutat destrossada per la guerra que no aixeca cap ni econòmicament ni poblacionalment, a més a més, encara ha de venir una pesta negra.

Al segle XVI va arribar a terres catalanes la impremta de l’alemany Gutenberg i a Lleida es va veure una oportunitat comercial. Ràpidament, van sorgir tallers i obradors i Lleida es va estrenar en l’estampació de llibres, de la mà d’Enric Bothel, un mestre estamper procedent d’Alemanya.

El 1545 va començar la celebració del concili de Trento com a resultat d’un intent de l’Església catòlica contra el reformisme protestant.

L’objectiu principal era “reformar” l’Església catòlica, donar-li un marc més acurat, però com et pots imaginar, la tasca no va ser fàcil, el concili van ser un seguit de reunions que acabaran el 1563.

D’aquest concili, on es determina que la fe és central i gira entorn de la figura del Papa i que conjuntament amb les obres realitzades durant la vida s’aconseguirà la salvació. Apareix la devoció als Sants i a la Verge Maria. També d’aquest concili sorgeix la renovació de la Santa Inquisició i l’oficialització de la fundació de la Companyia de Jesús, formada el 1540 de la mà d’Ignasi de Loiola. En l’àmbit artístic, com a conseqüència el Concili de Trento va aparèixer la necessitat d’engalonar les esglésies i de dotar l’art d’emoció, naixent el Barroc.

A Lleida, com a resultat del Concili de Trento és quan es va decidir que Sant Anastasi serà el Patró de la ciutat i s’oficialitza, el dia de la seva mort, com el dia de la Festa Major.

Els anys anaven passant i les coses no milloraven ni per Catalunya, ni per Lleida. La guerra dels Segadors va ser un conjunt de conseqüències, entre elles, la presència de les tropes espanyoles dins del territori català a causa de les guerres que Castella tenia en territori europeu. El desencadenat de la guerra va ser l’assassinat del virrei a Catalunya, Dalmau Queralt, el 1640. Això va ser l’excusa perfecta perquè el comte-duc d’Olivares envies a Catalunya més tropes amb la intenció de sotmetre als catalans i treure’ls els privilegis fiscals dels quals encara els reis havien de jurar a les Corts. Una victòria que hauria de ser ràpida, però que es va complicar, quan Lluís XIII de França, va oferir el seu suport als catalans, a canvi, és clar, que el reconeguin rei.

Lleida, una vegada més, va ser la porta d’entrada de les tropes unificadores espanyoles. Anys abans, arran de les diferents guerres entre Espanya i França i especialment quan el 1626 Lluís XIII de França va envair el Rosselló, Lleida es va adonar que s’havia de fortificar. Per fer-ho, va enderrocar cases i palaus que hi havia al turó de la Seu Vella i va començar el procés de fortificació, que s’intensificarà amb la Guerra dels Segadors i l’arribada a Lleida de dos tècnics francesos de fortificacions, els quals proposen una ciutadella.

La fortificació de Lleida, en mans dels francesos, va continuar extramurs amb els tècnics francesos ordenant destruir les cases i convents que quedaven fora dels murs de la ciutat. Lleida ciutat es va protegir, però gran part de la seva població es va quedar sense habitatge, empobrint, encara més, una ciutat que amb prou feines començava a aixecar el cap.

Si anem al barri de Cappont ens hem d’imaginar un barri que després de la guerra dels Segadors va quedar sota la tutela militar on es va construir un fossar per protegir la primera línia defensiva de la ciutat. De fet, els enginyers francesos, sota les ordres del governador monsieur de Rogles havien projectat la construcció d’un fortí, per tal de garantir la defensa de la ciutat. Aquest fet, era incompatible amb el barri de cases i monestirs que s’havia creat al llarg dels segles, així que es va decidir incendiar-ho tot.

Pel que fa a la guerra, el 1644 les tropes filipistes van aconseguir aïllar Lleida i encerclar-la, amb les falses promeses de respectar les vides, mantenir les lleis pròpies i fins i tot, permetre que la guarnició francesa pogués sortir de la ciutat, els lleidatans es van acabar rendint i Felip IV va entrar, l’agost del 1644 triomfant a Lleida.

Lleida, ara borbònica, va quedar sota les ordres del general Brito, que va fortificar encara més la ciutat i es va preparar per a la contraofensiva francesa, que va arribar el 1645. El general Brito va defensar Lleida i va contraatacar el setge francès, durant el dia de Santa Cecília, que des de llavors és la protectora de la ciutat i les forces de seguretat de Lleida, és a dir, actualment de la guàrdia urbana. També és la patrona de la Paeria de Lleida des del 1948. Avui a la Catedral de Lleida hi ha un retaule de l’escultor lleidatà Jaume Perelló en honor a Santa Cecília. Santa Cecília també és patrona de la música, i per això està envolta d’àngels que toquen instruments musicals.

El 1647, Lleida, va patir un altre setge a mans del mariscal francès Condé, però els lleidatans es van saber defensar i finalment, els francesos van desistir. Poc quedava en peus de Lleida després de tres setges, de fet, molta runa, molta gana i poca gent.

Edat Moderna i la Guerra de Successió

El nou segle va començar amb crisi internacional, quan el 1700 moria Carles II de Castella i d’Aragó, sense descendència. La monarquia espanyola quedava sense un ferm candidat a la corona. El rei de França Lluís XIV havia aconseguit que Carles II signes un testament a favor del seu net, Felip d’Anjou. Per l’altre costat, Leopold I, arxiduc d’Àustria, era el fill de Maria Anna d’Espanya, filla del rei Felip III de Castella, II d’Aragó i Portugal i V de Navarra, proposava l’arxiduc Carles. Per tant, els Borbons reclamaven el regne de la Corona de Castella i d’Aragó per llei i Leopold I per herència.

Felip V havia estat entonat rei el 1700, seguint el testament de Carles II i fins i tot havia visitat Lleida, on se’l va rebre segons el càrrec. Però només cinc anys després, els austriacistes havien fet valer el seu dret hereditari i territoris espanyols, especialment Aragó, Catalunya i València li van jurar fidelitat. Al cap i a la fi, tots dos pretendents eren forans i Catalunya no havia tingut gaire bones experiències amb els Borbons francesos. La principal preocupació catalana era mantenir els privilegis, la Diputació General, que en un futur seria la Generalitat i l’Audiència i temia que Felip V apliqués el mateix absolutisme que el seu avi, Lluís XIV, havia instal·lat a França.

Hauries de Saber:

L’absolutisme de Lluís XIV

El fet que els catalans donessin l’esquena a Felip V va ser el detonant d’una de les guerres espanyoles amb més influència europea, la guerra de Successió. No farem ara aquí una llarga explicació sobre aquesta guerra, més que res, perquè tenim l’entrada especial sobre la ruta del 1714 a Ponent, on contem d’una manera menys breu, els principals esdeveniments d’aquesta guerra amb final fatídic per Catalunya i per Lleida.

Bona part d’Europa es va aliar contra el testament de Carles II, la unió del territori de França i de la corona espanyola era el pitjor que podia passar en una era on l’absolutisme es personificava en la figura del rei de França, Lluís XIV.

Però la història tenia un altre final pensat i és que el pretendent al tron per part dels catalans, després de la mort del seu germà Josep I, el 1711, va heretar la corona de l’Imperi Austríac, Carles VI del Sacre Imperi Romanogermànic. Així que les altres potències europees, aliades de Catalunya, van canviar el rumb i van aconseguir, l’any 1713 que es signés el tractat d’Utrecht, per posar fi al conflicte armat a escala europea, reconeixent a Felip d’Anjou com el nou rei de la corona espanyola: Felip V de Castella, IV d’Aragó i de València, i VII de Navarra.

El resultat, els catalans ens vam quedar sols lluitant contra les tropes borbòniques, espanyoles i franceses. Catalunya va aguantar com va poder, però finalment, l’11 de setembre de 1714 va caure Barcelona i per últim, va caure el castell de Cardona.

Hauries de Saber:

La ruta del 1714 per Ponent

Felip V va fer valer el seu poder i va castigar Catalunya sense pietat.

Lleida que s’havia intentat defensar amb l’ajuda dels governadors austriacistes, Joan Ahumada i el príncep de Darmstadt, va patir un setge brutal durant la guerra, a mans del duc d’Orleans. Finalment, el 12 d’octubre de 1707 les tropes de Felip V van entrar a la ciutat. Les poques persones que van poder salvar-se, van refugiar-se a la ciutadella, però el 9 de novembre, Lleida capitulava i era territori dels borbons.

Felip V va deixar a Louvigny com a nou governador de Lleida i per tal de protegir la plaça guanyada, es va convertir tot el turó de la Seu Vella en una fortalesa militar i la catedral, en una caserna militar. I encara sort, ja que Felip V volia enderrocar-la. L’edifici de la Seu Vella es va adaptar per tal de posar-hi bastides i allotjar a les tropes franceses i l’antic barri de la Suda es va destruir totalment per fortificar, encara més, el turó.

Els canonges de la Seu Vella es van traslladar a l’església de Sant Llorenç que va passar a ser la catedral de Lleida fins que no es va aconseguir els permisos per construir-ne una de nova. I la gent, que entre que s’havien quedat sense cases a causa de la guerra i els que se n’havien quedat sense, a causa de la fortificació del barri de la Suda, van construir habitatges amb canyes i fang, als carrers que anaven a la Plaça Sant Joan, d’aquí el nom de “El Canyeret” que encara avui s’utilitza i un carrer porta el nom.

Lleida tornava a estar pobra, no només la ciutat, sinó els camps, on més de dues terceres parts havien quedat erms a causa de la guerra.

Felip V, després de guanyar la guerra, va aplicar fortes mesures contra Catalunya, va suprimir els governs autonòmics i va unificar les formes de govern amb Espanya on tots els territoris havien de complir les lleis de Castella. El resultat va ser el Decret de Nova Planta. A Lleida, entre d’altres, li va impactar la clausura de l’Estudi General, a favor de la universitat, que Felip V va atorgar a Cervera. A més a més, Lleida perdia la Paeria i també les pobles de contribució, que ara tindrien els seus propis ajuntaments.

En vers de recuperar l’economia, a Lleida es va estudiar la possibilitat de cultivar arròs, així com estendre el cultiu de les moreres per tal de tenir cucs de seda. Els habitants de la muntanya, van baixar amb els seus ramats, a la plana a la recerca de millors oportunitats de vida i d’aquesta manera, la ramaderia va començar a ser un negoci d’explotació a la plana de Lleida.

Amb el tancament de l’Estudi General, es va acabar també l’impost al vi, que havia servit per pagar les despeses de la universitat, així que el cultiu de la vinya, també va veure una despuntada.

Malgrat tots els esforços, Lleida va quedar molt endarrerida, el comerç no reflotava, la indústria no es recuperaria mai més, essent, l’única esperança econòmica, l’agricultura i la ramaderia, que serà el motor econòmic de la zona des d’aquells temps.

Què podem visitar a Lleida de l’Edat Moderna?

Si ens situem al segle XVI i la primera meitat del segle XVII ens hem d’imaginar que Lleida es desenvolupava dins d’un perímetre emmurallat entre el vessant del turó i el riu Segre, on a la part alta, hi havia el barri de la Suda amb els edificis més emblemàtics de la ciutat, dins d’una altra muralla, i al capdamunt del turó hi havia el palau reial, que també estava protegit per una muralla pròpia.

A partir de la segona meitat del segle XVII és quan Lleida canvia de fesomia, especialment el turó de la Seu Vella, que es converteix en una ciutadella militar, procés que es va estendre fins al segle XIX.

Així que potser té sentit pujar al turó de la Seu Vella i contemplar aquest turó, lliure de cases, on hi havia hagut el barri més antic de Lleida. Si anem a la Roca Sobirana, la part més elevada, allí on hi ha el palau Reial, al voltant, ens hem d’imaginar la falsa Braga, construïda per ordres del general Brito entre el 1644 i el 1647, ja que el castell passarà a ser caserna militar. A partir d’aquest moment, el palau medieval deixa de tenir les seves funcions com a tal i es convertirà en caserna militar.

També és interessant entrar a la Seu Vella i contemplar com ha quedat com a resultat de l’ocupació de les tropes filipistes. És d’aquesta època, quan es va transformar en caserna militar i va ser expropiada, que es van cometre els pitjors danys decoratius a l’antiga catedral. La catedral va estar oberta al culte fins al 1707, moment que Felip V va decidir convertir-la en caserna militar i sort encara, perquè la seva intenció era enderrocar-la. El 1644 es va construir un mur de tàpia que anava des de l’absis fins al palau episcopal i és a partir del 1746 que es fan els canvis majors aixecant murs de divisió interna i obertures de nous accessos.

També al segle XVI s’han documentat els pous de gel que hi ha al vessant de Magdalena, al turó de la Seu Vella, i que estaven destinats a abastir aigua a la ciutat.

Continuant amb les obres de fortificació, podem anar a la plaça Noguerola, on hi ha al descoberts les muralles del segle XVIII construïdes per les tropes filipistes.

Al carrer la Palma, al número 19, hi ha la casa coneguda com a Ca l’Onofre Cerveró, d’estil gòtic urbà que data del XVI que porta el nom de qui el va manar construir i va arribar a ser Paer de la Paeria, el mossèn Onofre Cerveró.

Entre els segles XII i XIII es va construir l’edifici de la Panera, avui en dia una sala d’exposicions, però antigament, la llotja de contractació de la ciutat i de les transaccions comercials, podríem dir la Borsa de Lleida, un reflex de la bona economia medieval que hi havia a Lleida. Aquest edifici s’anomenava Almodí i el 1606 va ser adquirit per la canongia de la Catedral com a magatzem, els quals van fer una sèrie de reformes, transformant-lo en l’edifici que veiem avui en dia i també el nom actual. La Panera va ser també una caserna militar de Lleida, posteriorment caserna de la Policia Nacional i finalment, avui dia, en centre d’art.

Relacionat amb el tema de Sant Anastasi, com a patró de Lleida, és curiós que no tingui una església pròpia. De fet, el 1673 el prior dels frares descalços va demanar permís a la Paeria per fundar un convent per les carmelites descalces. La Paeria li va cedir uns terrenys i diners, a canvi que l’església fou dedicada a Sant Anastasi. Així es va fundar el convent de Santa Teresa o alguns l’anomenen el Monestir de Sant Anastasi. Les pobres monges no van tenir gaire sort, ja que van haver d’abandonar la ciutat en diverses ocasions a causa de les guerres, però sempre tornaven, fins que el 1987, va passar a propietat municipal i va perdre la relació religiosa. Avui en dia és un espai vinculat al Teatre Municipal de l’Escorxador i al Centre de Titelles de Lleida. Al costat hi ha la plaça de l’Hort de Santa Teresa, on les monges tenien el seu hort.

Com hem comentat en un apartat anterior, la fortificació de Lleida en mans de les tropes franceses de l’any 1642, va suposar la destrucció de cases, palaus i edificis de l’antic barri de la Suda. Un exemple és l’actual Convent del Roser que es va construir per traslladar la comunitat religiosa dels Dominics quan van haver de deixar el seu convent dels predicadors. L’edifici ubicat al carrer Cavallers data del 1669 i al llarg dels anys ha tingut diversos usos. Pocs anys després, el 1707, durant la guerra de Successió les tropes borbòniques de Felip V van incendiar l’edifici assassinat totes les persones que s’hi havien refugiat. El convent va deixar tenir ús religiós el 1835 després de la Desamortització i va ser la seu de la Facultat de Dret i Lletres de la Universitat de Lleida, posteriorment del 1975 al 2007 fou la seu del Museu d’Art Jaume Morera i després l’Escola Municipal de Belles Arts. Actualment, és un hotel de la cadena de Paradores de Turismo.

El 1790, es va construir el convent de Sant Josep. L’edifici es va construir gràcies a la donació de 300.000 rals que Gaspar de Portolà feu al tinent del rei Enric de Wijelz a canvi d’un solar. Aquest convent va acollir primer als monjos caputxins, posteriorment a les carmelites descalces i el 1792 a les germanes de la Caritat. El 1836 va ser la Casa de la Misericòrdia.

Un altre convent que podem ubicar en aquest període és l’Església de Sant Pere l’Apòstol, que data del 1731. De fet, pertanyia al convent dels Franciscans, del 1271. El 1786 va ser el lloc escollit per Gaspar de Portolà, el primer governador de Califòrnia, per ser-hi enterrat, ja que es va convertir en la parròquia dels militars de Lleida. El 1854 l’església es va tancar el públic i el local va ser part de la Diputació Provincial de Lleida i un estanc de venda de tabac. El 1892 és quan l’Estat va tornar l’església a les Diòcesis de Lleida i el bisbe Messeguer la va convertir a l’advocació de Sant Pere. La portalada barroca és de l’antiga església del Convent de l’Ensenyança i es va incorporar en aquesta ubicació el 1944.

Ens queda parlar de la Capella de la Sang, al carrer Sant Antoni, que formava part de l’adquisició que la Congregació de la Puríssima Sang, va fer el 1803, del convent dels hospitalers de Sant Antoni de Vienne. Els antonians van establir-se a Lleida el 1271 i el 1297 Jaume II va posar la casa sota la seva protecció. Els antonians en van tenir ús fins que el 1787 es va abolir l’ordre i l’edifici va continuar complint les funcions d’hospital fins al 1844. El recinte va estar fora de les muralles fins que aquestes es van ampliar el 1483. Avui veiem la façana reconvertida de l’arquitecte lleidatà Agapit Lamarca va fer durant el segle XIX seguint la moda neoclàssica amb una portalada plateresca de l’època antoniana.

També podem ubicar en aquesta passejada històrica per Lleida, el Palau de la Diputació. Les obres de l’edifici van començar el 1789 i van acabar el 1795 i va ser construït amb la finalitat de ser un hospici, amb els diners atorgats per Gaspar de Portolà. El 1873 es va començar a recuperar l’edifici, que havia quedat en ruïnes degut a les diverses guerres i el 1898 s’hi va establir la seu de la Diputació de Lleida. L’edifici dona a la part de la Rambla Ferran, amb una façana moderna, resultat de la reconstrucció de Lleida per la “Regiones Devastadas” després de la Guerra Civil franquista. La façana del carrer del Carme destaca el famós balcó del Serraller, amb llegenda inclosa. Diuen que l’autor d’aquest magnífic balcó estava enamorat de la filla del seu cap, el serraller i que aquest, li va dir que només es podria casar amb la seva filla si li demostrava que era el millor serraller, digne de quedar-se amb el taller i el noi es va posar les piles i va acabar casant-se amb la filla del serraller després d’haver forjat el balcó que avui llueix el Palau de la Diputació.

Em queda aconsellar entrar a la Catedral de Lleida per fixar-nos amb les capelles de Santa Cecília i Sant Anastasi. També en aquesta catedral trobarem la Verge del Blau, una escultura que estava ubicada a la Porta dels Apòstols de la Seu Vella, però això és història per l’entrada especial que estem preparant de la Seu Vella.

I ja que hem parlat de Gaspar de Portolà, a Lleida també hi ha una escultura, no exempta de polèmica, al conquistador de Nord-Amèrica.

Per fer-nos una idea de com era Lleida durant l’època moderna, hem consultat:

Darreres aportacions arqueològiques al coneixement de la ciutat de Lleida en època moderna

Època Il·lustrada

Comencem una nova etapa de la història, aires frescos i canvis mundials, l’època de la Il·lustració, un moviment cultural i intel·lectual que va canviar Europa, després de la Revolució Francesa. Ens hem de situar entre mitjans del segle XVII i principis del segle XIX, per tant, a nosaltres ens tocarà una altra guerra, la Guerra del Francès.

La part positiva és que també s’acaba l’absolutisme i el sistema del feudalisme i comencen altres maneres d’encarar la vida amb la cerca de la felicitat, la sobirania de la raó i l’aprenentatge científic. També serà a partir d’ara i sobretot amb la força de la Revolució Industrial, que s’incorporaran noves idees polítiques, la recerca de la llibertat, la igualtat, el progrés i la tolerància, que deixa’m afegir, tot i que sembla que encara avui ho estem buscant. Apareixen els governs constitucionals i la separació de poders entre l’Estat i l’Església.

Tot això portarà molts canvis socials i una gran inestabilitat, de la qual, Lleida no en serà exempta, però s’ha de dir, que comença una bona època per la història de la ciutat.

Procopi de Bassecourt i Thieulane, nascut a Flandes, va ser qui a les ordres del rei de França Lluís XIV i per extensió a les del seu net, el futur rei de la Corona d’Aragó, Felip V durant la Guerra de Successió, qui anirà perfilant la “nova Catalunya”. Amb la conquesta borbònica de Catalunya, Procopi es va quedar a Barcelona com a governador militar del castell de Montjuïc i el 1754 va ser nomenat, per la gràcia de Ferran VI, Baró de Maials i el 1761, corregidor de Lleida per la gràcia del rei Carles III. El Baró de Maials va crear la Reial Acadèmia d’Agricultura de la Ciutat de Lleida, per tal de buscar millores a les explotacions agrícoles, essent un dels impulsors del cultiu de l’olivera en les terres de les Garrigues, que per aquells temps formava part de la jurisdicció de Lleida i de la qual, sorpresa, ell s’havia encarregat de comprar terres per la zona.

Carles III va concedir el permís a Lleida de construir una nova catedral a canvi de renunciar a la Seu Vella, que continuava ocupada amb les forces militars. La Catedral Noval o Catedral de l’Assumpció de Nostra Senyora va ser projectada per l’enginyer militar Pedro Martín Zermeño, en un estil i neoclàssic, però amb restes barroques i va ser consagrada el 1781. La construcció d’aquesta catedral va posar en risc a l’església de Sant Llorenç, ja que en una primera instància s’havia escollit aquell lloc per bastir la nova catedral, però al final es va decidir salvar-la, per tenir una gran església on celebrar la missa mentre les obres de la nova perduressin en el temps.

Els diferents avenços tecnològics i el fet que no hi va haver guerres durant el segle XVIII va propiciar en un augment demogràfic. Lleida canviava de fisonomia, i les cases de planta baixa es convertien en cases de tres plants, ja que encara estava prohibit construir fora de les muralles.

Lluís Blondel de Druhot i Dávalos també fou un belga que va arribar a terres catalanes amb la guerra de Successió. El 1763, ja com a coronel, fou enviat a Barcelona i el 1786, el rei Carles III el va nomenar corregidor de Lleida. El 1789 va rebre en mans de Carles IV, el títol de marques de Blondel de l’Estany i aquest, com a governador de Lleida va passar a la història local, ja que sota les seves ordres Lleida va tenir aigua potable circulant gràcies a la construcció d’un dipòsit subterrani i d’un conjunt de fonts públiques, a més a més, va millorar el sistema de clavegueram, va empedrar els carrers i va crear el cos de vigilants nocturns, els serenos. Blondel també va construir un mur de pedra per contenir el riu Segre i va tenir la idea crear una carretera on posar hostals i el mercat del gra, desviant així el trànsit del carrer Major a la nova “banqueta”. Aquest carrer serà, amb el temps, l’avinguda Blondel.

Comença el segle XIX amb les guerres napoleòniques, i a Espanya arriben en aquell moment que Napoleó, fa del Tractat de Fontaineblau, que estableix que el primer ministre espanyol, Manuel Godoy, havia de recolzar els francesos en la seva invasió a Portugal. Però Napoleó va aprofitar el camí per enderrocar la dinastia Borbònica, fent abdicar a Carles IV i posteriorment al seu fill, el futur Ferran VII, i va posar al seu germà al tro de la gran Espanya. Aquesta Espanya tan espanyola, que tenia una altra dinastia francesa en la seva monarquia. Les conseqüències d’aquesta guerra van tenir un abast internacional, ja que van servir de punt de partida per les revolucions a les colònies sud-americanes. Evidentment, també va tenir impacte nacional, ja que Catalunya, una vegada més, veurà els seus drets, cultura i idioma perjudicats; i en l’àmbit local, Lleida, una vegada més pateix a les seves pròpies carns un altre setge.

El navarrès Jeroni de Torres, bisbe de Lleida el 1810, es va posar al capdavant de la rebel·lió contra els francesos i des de Lleida es va instar a la resta de comunitats catalanes a fer el mateix. El juny d’aquell mateix any, hi va haver una reunió a Lleida, per crear un ordre de poder les funcions del qual havia de ser l’organització i el sosteniment de les forces militars contra la invasió francesa així com l’administració financera. Així va néixer la Junta Suprema del Principat de Catalunya, i Torres en va ser el primer president. Finalment, les Corts de Cadis, van suprimir la Junta Suprema del Principat de Catalunya i va ser substituïda per una diputació de la província de Catalunya.

Com et pots imaginar, el 1809, l’exèrcit francès es va encaminar cap a Catalunya, passant l’Aragó i entrant per Lleida. Lleida caurà el 1810, davant les forces franceses liderades pel general Suchet i els francesos van saquejar i incendiar tot el que van trobar al seu pas. Una vegada més, Lleida va quedar destrossada per la guerra i a sobre, ara, havia de pagar impostos a l’exèrcit francès.

El 1814 amb la desfeta europea de Napoleó, Ferran VII va ser coronat rei d’Espanya, però en lloc de jurar la Constitució del 1812, la Pepa, va tornar amb les idees absolutistes del seu pare. Toquen temps polítics convulsos entre les idees absolutistes i els liberals o progressistes. No és el moment aquí d’explicar aquesta etapa de la història d’Espanya, però només direm que el regnat de Ferran VII va ser més absolutista que constitucional i a escala general, el 1820 es van crear que les províncies a Espanya, i la Diputació serà l’òrgan administratiu a Catalunya.

Ferran VII, el 1832, abans de morir, va signar el Decret derogatori de la Pragmàtica, tornant a implantar la Llei Sàlica, és a dir, que les dones no podien ser hereves de la corona espanyola. Però un any després el rei se’n va penedir i va tornar a posar en vigor la Pragmàtica, deixant a la seva filla Isabel, com a hereva de la corona del regne. Quan Ferran VII va morir, la seva esposa Maria Cristina va ser la regent d’Espanya a l’espera que Isabel II tingués la majoria d’edat. Aquí és quan els homes no es poden aguantar i Carles de Borbó, el germà del rei mort, es va considerar el legítim hereu de la corona espanyola i van començar les revoltes, que acabarien desencadenant la Primera Guerra Carlina.

Les guerres carlines són un seguit de guerres civils espanyoles que van encarar els absolutistes, partidaris de Carles, i els liberals partidaris d’Isabel, la legítima hereva al tron. El País Basc i Navarra, qui recolzaven a Carles II i a l’Aragó, Catalunya i el País Valencià que veien una oportunitat de recuperar els drets florals, van ser els camps de batalla d’aquesta Primera Guerra Carlina, que va començar el 1833 i va acabar el 1840, a favor d’Isabel II, la qual havia tingut l’ajuda de les potències europees com el Regne Unit, França i Portugal, els quals van participar financera i militarment aportant homes.

Després de la Primera Guerra Carlina, la vida va seguir i Lleida va veure com el ferrocarril de Barcelona a Zaragoza, en el tram de Lleida-Manresa arribava a la ciutat. Bé, a la ciutat no exactament, ja que no hi havia pont i s’havia de quedar a l’altre costat del Segre. El 1860 va venir la Reina Isabel II a visitar la ciutat i inaugurar el pont del ferrocarril. Diu la crònica del llibre que va escriure el seu fotògraf, en Charles Clifford, que la reina va arribar a Lleida a les sis i mitja de la tarda, passant per Terrassa i a Manresa i per Montserrat. La crònica diu que “A pesar de haber oscurecido cuando los Reyes llegaron a la ciudad, la entrada fué magnífica, y digna por todos los conceptos de la importancia que des de los primers siglos de historia de España ha de tener la poblacion heroica que tan encarnizadamente se disputaron los cartaginenses y los romanos.”

Lleida va rebre a la Reina Isabel II amb un arc del triomf on es podia llegir “Voto público – Siempre españoles”. També es van obrir les muralles de la ciutat, per “evitar a los Reyes un rodeo molesto” i a l’altre arc del triomf que es va construir per l’ocasió s’hi podia llegir “13 de Mayo de 1810. El ejercito Frances, al mando del general Suchet, da el asalto por esta brecha, y entrega la ciudad al pillage, al incendio y al exterminio”.

La ciutat s’havia vestit de gala per rebre la reina, la qual va desfilar fins a la Catedral. Diu la crònica que tot i haver sigut una estada breu, la reina va aprofitar per visitar als malalts i als més desfavorits i que la reina va marxar contenta de veure com Lleida renaixia amb edificis moderns.

I ja ho podia ben dir el fotògraf de la reina, que la ciutat es modernitzava, finalment el 1853, la família Girona, havia aconseguit tenir la concessió de construir el tan desitjat canal d’Urgell i van crear la Societat Anònima Canal d’Urgell.

Pel que fa a la ciutat de Lleida, s’havia aconseguit el permís per construir més enllà de les muralles i ja s’havia creat, a part de la banqueta, una plaça que en aquests temps es va modernitzar, creant l’actual Rambla Ferran, en honor al rei Ferran VII, una rambla que en pocs anys es convertirà l’aparador de les famílies benestants de la ciutat.

I el canvi definitiu per la ciutat va ser quan el 1861 es va aconseguir el permís per enderrocar les muralles i expandir la ciutat.

La política europea, espanyola i catalana del segle XIX és complicada d’explicar en un resum, però el 1868 Isabel II va ser expulsada del tron i es va inciar una revolució per tal d’expulsar la monarquia Borbònica d’Espanya, tot i que els revolucionaris no es posaven d’acord si continuar amb una monarquia o començar una república.

Lleida tenia un sentiment republicà i anticlerical i és d’aquesta data que es va fundar l’Ateneu Lleidatà. En mans del governador civil Llorenç Montcada, Lleida va seguir modernitzant-se i es va connectar el carrer Major amb la Ramba de Ferran, per exemple amb la baixada de la Trinitat. Es va donar un impuls al barri de Cap-pont i es va urbanitzar la idea del barri de la Bordeta. Es va construir el nou escorxador, al camí de la Mariola i la Banqueta, va començar a construir-se cases, allí on hi havia horts.

Tot semblava que anava a millor, però el 1885 hi va haver un passa còlera que va tornar a assolar la població de Lleida.

L’alcalde Fuster fou l’impulsor dels Camps Elisis de Lleida. La pena és la de sempre, una arbrada natural va ser talada i els arbres venuts, dels diners es van comprar plataners a Girona i així, seguint la moda del moment, és construïda el que hauria de ser els jardins més bonics de Lleida i que mai hem sabut cuidar. A mitjan segle XIX va apareixer el renaixement català i l’impuls del català, a Lleida es va formar l’Acadèmia Mariana, que sota l’advocació religiosa de la Mare de Déu, que acull als joves renaixents.

Què podem visitar a Lleida de l’Època Il·lustrada?

Hem parlat de l’esforç del marquès de Blondel en la millora higiènica de la ciutat de Lleida, així com de l’arribada de l’aigua potable amb la construcció del dipòsit de l’aigua i d’un conjunt de fonts monumentals. Per tant, en aquesta ruta de la Lleida de mitjan segle XVII i a finals segle XIX, anirem a visitar el dipòsit de Lleida i les fonts monumentals.

El Dipòsit del Pla de l’Aigua de Lleida s’abastia d’aigua del Canal de Pinyana i repartia aigua per 6 fonts monumentals que es trobaven a la ciutat. L’entrada al dipòsit és gratuïta i es pot visitar els caps de setmana i festius de 11.00h a 14.00h. El segon dissabte de mes, a les 12.00h hi ha una visita guiada gratuïta, que dura 45 minuts.

Hauries de Saber

Vistar Lleida recorrent ruta de l’aigua

La Font del Governador, ubicada actualment a la Baixa de la Trinitat, dur el nom en honor al marquès de Blondel. La font data del 1879 i originàriament estava ubicada al turó de Gardeny. L’altra font de la ruta és la que trobem a la Costa del Jan, que data del segle XVIII, tot i que originàriament estava ubicada a la plaça Sant Francesc. La pròxima font de la ruta serà la Font de l’Hospital, encastada a la façana del Casal de la Joventut Republicana i és d’estil neoclàssic.

Un dels canvis que es van produir en temps de Blondel, va ser el nou portal del pont. Aquest edifici neoclàssic està construït damunt les restes de l’antic portal gòtic, que datava del segle XII

Passejant pel carrer Major podem aturar-nos a diferents punts que corresponent al segle XIX, com per exemple la Casa Sauces, a l’encreuament entre el carrer Magdalena i el carrer del Carme. La casa va tenir dos períodes de construcció, el primer el 1808 i el segon el 1833 i segueix l’estil neoclàssic. Aquesta casa està relacionada amb el palau de la Diputació, pel seu nom. Sauces era el nom del serraller, Josep Sauces, qui va retar al seu futur gendre a fer un balcó digne de l’amor de la seva filla, el balcó en qüestió és avui el que decora la façana del Palau de la Diputació.

Si passeges per la Lleida actual trobaràs a la Rambla Ferran, l’església del Carme, en record de l’antic convent carmelità que el 1278 Pere el Gran va donar el permís per aixecar extramurs, al començament del camí de Corbins. El convent no estava en el lloc de l’actual església. El 1461, en els temps de fortificació de Lleida, el convent va ser demolit. El convent del Carme es va aconseguir tornar a construir, més o menys, al mateix al lloc el 1497, però el 1640, una altra vegada, per ordes militars, tots els convents de les afores de la ciutat van ser enderrocats per evitar que les tropes que ataquessin la ciutat tinguessin un lloc on fer campament base. El 1690 les carmelites van aconseguir un permís per edificar un nou convent, però la següent guerra de Successió no va ajudar a mantenir el lloc. Entre el 1740 i el 1750 van refer l’edifici, que va quedar inaugurat el 1776 i les carmelites es van poder instal·lar tranquil·lament, fins que el 1810, amb la guerra del francès i l’ocupació del convent per part de les tropes franceses. El 1835 les monges van ser expulsades del convent i el convent com a tal va ser enderrocat, mantenint només l’església.

Una de les esglésies més antigues de Lleida era l’església de Magdalena, que estava ubicada pròxima al carrer Democràcia, però el 1812 l’església va quedar afectada per l’exposició del polvorí de la Seu Vella. Aquest fet i sumat a la desamortització de Mendizábal, la titularitat de la Magdalena va passar a l’església de l’antic convent del Carme, però mantenint la devoció i el culte a la Mare de Déu del Carme.

Ja hem comentat anteriorment que una de les esglésies més antigues de la ciutat era l’església Sant Joan, però el 1868 es va enderrocar el temple romànic del 1372 i es va construir l’edifici que contemplem avui en dia, per obra de l’arquitecte Juli Saracíbar. Les obres van començar el 16 d’abril del 1877, dirigides per l’arquitecte Celestí Campany i l’església es va consagrar el 1895, sense estar completada. El projecte original comptava amb dues torres, però com pots observar, això no va passar.

Parlant d’esglésies, no ens podem oblidar de la Catedral Nova, que com hem comentat, va ser projectada per l’enginyer militar Pedro Martín Zermeño, seguint l’estil de moda del moment, el neoclàssic. A la façana s’hi observa l’escu d’armes del rei Borbó Carles III, impulsor de la construcció. Poca gent s’hi ha fixat, però la Catedral de Lleida, que els lleidatans seguim anomenant Catedral Nova, no té campanes. Això és degut a que els canonges de la ciutat van comprar al rei Felip V, el campanar i les campanes de la Seu Vella i les hores, a Lleida, sonen des “del nostres estimat castell”. Tornant a la Catedral Nova, les pintures de l’absis representen l’Assumpció de la Mare de Déu, titular de la catedral, a la dreta amb el Sant Pare Pius XII i a l’esquerra l’Anunaciació.

Al costat de l’altar hi ha l’escultra de la Mare de Déu del Blau, que data del 1447, i que estava situada a la porta dels Apòstols de la Seu Vella. El 1936, l’escultura va ser trossejada i guardada en dipòsits municiapals, per posteriorment, tornar-la a reconstruir. En una primera instància es va ubicar al seu emplaçament original, però el 1970 es va decidir ubicar-la a l’interior de la Catedral Nova per protegir-la de l’intempèrie.

Si volem posar fisonomia als habitants de Lleida de mitjan segle XIX, podem anar fins a la plaça Noguerola on hi ha el monument al metge i poeta lleidatà Lluís Roca i Florejachs. Lluís es va formar com a metge a Barcelona i Madrid, però va exercir a Lleida, on li va tocar l’època de les còleres del 1854 i del 1855. Lluís com a bon renaixentista, va ser membre de diverses corporacions culturals i fins i tot va presidir l’Ateneu de Lleida i el 1862 va fundar l’Acadèmia Mariana. Ell va ser el primer qui va escriure sobre la Seu Vella i qui va reivindicar l’Estudi General a Lleida, també fou el primer poeta lleidatà en escriure en català, destacant amb la seva Oda a Lleida.

Evidentment, visitar l’Acadèmia Mariana també forma part de la ruta històrica per Lleida.

Hauries de Saber:

L’Acadèmia Mariana de Lleida

Us deixo l’enllaç al magnífic blog de Quina la Fem? Amb fotografies de Lleida durant la visita de la Reina Isabel II, el 1860.

I si t’interessa, aquí tens l’enllaç del llibre que el fotògraf Charles Clifford va escriure en aquell viatge que va acompanyar la Reina Isabel II en la inauguració del ferrocarril, capítol 33: Crónica del viaje de Sus Magestades y Altezas Reales á las Islas Baleares, Cataluña y Aragón

Modernisme a Lleida

Al llarg del segle XIX, gràcies a la modernització i a l’enderrocament de les muralles, Lleida va anar creixent. Les mesures d’higiene i salubritat van millorar considerablement i temps millors van acompanyar els lleidatans que vivien ara, en una ciutat moderna, centre comercial dels pobles de la vora i eix de transport amb el ferrocarril i carreteres nacionals.

A començaments del segle XX va arribar l’energia hidroelèctrica i a Lleida, de la mà de l’enginyer Pearson. Es van construir represes als Pirineus i la central hidroelèctrica de Seròs. Totes aquestes obres d’enginyeria van portar mà d’obra, especialment homes solters espanyols. La contrapartida de l’energia hidràulica, va ser la pèrdua del transport fluvial, els rius ja no tenien un cabal navegable.

A Lleida van començar a aparèixer les cases als futurs barris de Pardinyes i al Secà de Sant Pere, es va millorar el servei de clavegueres i amb el govern de la Mancomunitat es van traçar les carreteres locals.

Lleida creixia d’una manera ordenada i planificada, es va construir la Rambla d’Aragó, l’Avinguda Catalunya, es va allargar la Rambla de Ferran, va aparèixer el carrer Clave i la plaça Mossèn Cinto Verdaguer. Es va edificar l’antic passeig d’Osca, l’actual passeig Prat de la Riba.

El modernisme estava de moda, i Lleida no va quedar fora d’aquest estil arquitectònic. Lleida es modernitzava, les grans famílies construïen bonics edificis i la ciutat creixia en tots els seus aspectes.

Desafortunadament, encara era una ciutat agrícola i ramadera, amb poca indústria, més enllà de les fàbriques de filatures d’Alguaire, Alfarràs i el Rosselló, però que eren de capital barceloní.

És durant aquesta època que el teatre i els esports comencen a formar part de la vida de la societat. A Lleida es crea el cine Moderno, que data del 1903, el Victoria, el Granados, la sala Principal i la sala de teatre als Campos Elises.

Lleida, encara que no ho sembli, té una llarga tradició ciclista, amb el velòdrom que avui en dia està més abandonat que actiu, però el club ciclista data del 1909 i el Centre Excursionista de Lleida, el 1908. El futbol també data de principis del segle XX i el 1910 es funda el C.F. Lleida.

També d’aquesta època són les entitats escolars més antigues de la ciutat o fins i tot, l’Escola d’Arts i Oficis, el que després serà l’Escola del Treball.

Passant els anys, els canvis polítics i les inestabilitats, ens plantem a la II República espanyola, proclamada el 14 d’abril del 1931 i fins al final de la Guerra  Civil, on el cop d’estat liderat per Franco el 1936, va aconseguir la victoria sobre les forces republicanes.

Què podem visitar a Lleida de modernisme a Lleida

La ruta aquesta vegada ens portarà més per la “nova” Lleida que pel turó, ja que no es van realitzar grans canvis en l’emblema de la ciutat. Les famílies adinerades van construir les seves noves cases, seguint l’estil modernista, principalment, a l’avinguda Blondel, el nou passeig de Lleida, ple de llum i de vida. Alguns exemples són la Casa Morera o també coneguda com a Casa de la Lira, que data de 1922 i podem trobar a l’avinguda Blondel. També a Blondel ens trobem amb la Casa Baró i els antics cinemes Vinyes, l’actual seu del Caixa Forum i també obra de Morera i Gatell. A la plaça de la Sal, si aixequem la vista, ens sorprendrà els balcons de la casa Bergós.

La casa de Magí Llorens, al carrer Major amb Cavallers, és segurament l’edifici modernista més famosa de la ciutat de Lleida.

Hauries de Saber:

Casa de Magí Llorens

A l’avinguda Madrid també hi ha alguna casa modernista i a Balmes encara es veuen vestigis d’aquella Lleida modernista.

Altres edificis modernistes de Lleida són l’Escorxador; l’edifici de la Farinera, la Meta a Príncep de Viana, l’aquàrium als Camps Elisis i si anem al barri de la Bordeta, ens trobarem amb la Vil·la Remei, una casa familiar protegida com a bé cultural d’interès local.

La visita a Lleida relacionada amb l’energia hidroelèctrica és al Museu de L’aigua, “Campament de la Canadenca“. El Campament de la Canadenca es pot visitar de dimarts a diumenge de 11.00h a 14.00h, amb entrada gratuïta. A més a més, el primer dissabte de mes, a les 12.00h, fan una visita guiada gratuïta d’una hora.

És el moment d’anar a visitar els barris dels afores de la ciutat, especialment, el Secà de Sant Pere, Pardinyes i la Bordeta.

Hauries de Saber:

Lleida, descobreix els seus barris

Al Secà de Sant Pere hi destaca la torre Queral, a la Bordeta ja hem comentat la Vil·la Remei i a Pardinyes els vestigis del tren el Recorrido, com la caseta del Guardaagulles o al carrer Frederic Riu Farré hi trobem els vells tallers del Recorrido.

Si el tema de la República t’interessa, a la web de Memòria democràtica de l’ajuntament trobaràs més informació i rutes recomanades per descobrir la Lleida Republicana (1931-1936).

Guerra civil i postguerra

Entrem al període històric nacional més fosc de l’últim segle, la Guerra Civil Espanyola.

En l’àmbit polític, podem reduir-ho tot en dos grans parts polítics que venen de la Restauració Borbònica, els liberals i els conservadors, cada un d’ells amb els seus matisos, que es van alternant al poder. A Catalunya es van dissoldre i van sorgir entitats de caràcter més catalanista, així tenim la Unió Republicana i la Unió Catalanista, tots dos aspiraven a nou Estat d’autonomia i es van unir en la Solidaritat Catalana, per tal d’aconseguir-ho.

A Espanya regnava Alfons XIII fins que el 1931 es va proclamar la República i a Catalunya, el 1931 es va proclamar la Generalitat amb Francesc Macià com a primer president. A tota Catalunya, la República és ben rebuda amb les seves idees modernes, socials i els beneficis pel poble, però també a Catalunya, és quan es van produir les divisions dins d’esquerra, amb els marxistes i els anarquistes qui trobaven que la República no feia prou.

Quan va esclatar la guerra, a conseqüència del cop d’estat, Lleida es va dividir en dos bàndols, els d’esquerra, incloent-hi els extremistes anarco-marxistes i els de dretes, els carlistes que eren bàsicament, les famílies benestants. Lleida es va convertir campament base pel front d’Aragó i rebia contínuament columnes de milicians, els quals, a part de saquejar la ciutat, també van cremar esglésies i matar religiosos, com per exemple, el gran incendi de la Catedral Nova.

Durant la Guerra Civil, Lleida va ser bombardejada, diverses vegades entre el 1937 i el 1938. Una de les més crítiques va ser el del 2 de novembre del 1937, ja que es va centrar en la ciutat, és a dir, objectiu civil. L’aviació italiana és va cebar en la part baixa de la ciutat, recorrent la Rambla Ferran de punta a punta i on van morir més de 200 persones, de les quals, més de 50 eren infants que es dirigien al Liceu Escolar. Però tampoc podem oblidar els bombardejos que va patir la ciutat entre el març i l’abril de 1938.

Com a totes les altres guerres que provenien d’Espanya, Lleida va ser la primera gran ciutat de Catalunya en defensar el territori i també, la primera a caure. Entre el 2 i el 4 d’abril del 1938, Lleida va ser atacada constantment per les tropes franquistes en mans del general Yagüe.

Els republicans que defensaven la ciutat, van pràcticament abandonar-la, abans, però van volar el pont del Segre i els habitants de Lleida van quedar dividits en la part franquista i la part republicana, que tenia Cap-pont i la Bordeta. La lluita va durar més d’un any i Lleida ciutat es va veure afectada en tots els sentits. De fet, la ciutat va quedar tan malmesa que va ser adoptada per Franco com a Regiones Devastadas.

La Seu Vella es va tornar a convertir en caserna militar ocupada per les tropes franquistes, especialment la Legió africana i les tropes del Marroc. I posteriorment, en temps de postguerra, seria un camp de treball.

El gener del 1939 les tropes franquistes van començar una nova ofensiva, cap a l’interior de Catalunya i la resta, bé, ja és història.

La postguerra espanyola fa èmfasi a esborrar la catalanitat i engrandir els símbols espanyols i d’unitat i és en aquest temps, que l’alcalde franquista, converteix els dos cabdills celtes en Indíbil i Mandoni i així és com avui en dia, a Lleida tenim un dels monuments més estimats per “gràcia” d’un franquista.

La ciutat va veure un creixement demogràfic i urbanístic a mitjan segle XX amb l’ampliació de la Rambla de Ferran, que en aquell temps es deia Avenida del Caudillo, es va obrir el carrer Príncep de Viana, es va urbanitzar Ricard Vinyes i es va eixamplar l’avinguda Blondel, l’avinguda Madrid i el carrer Acadèmia. Es va construir el pont dels instituts i es van soterrar les vies del ferrocarril.

Franco va incitar la immigració interna dins d’Espanya, de les zones del sud cap a Catalunya, per diversos motius, però un de ben clar, matar la catalanitat. Així que tots els immigrants que van arribar a Lleida, es van instal·lar en antigues zones de pagès i així el Secà de Sant Pere, Pardinyes o els Mangraners van anar creixent a base de barraques.

Cap a la segona meitat del segle XX és quan apareixen els arbres fruiters a les terres de Lleida, imitant la tendència agrícola de França i transformen la indústria de Lleida.

Pel que fa als Estudis Generals, Lleida no va recuperar la universitat fins al 1972, ara ja com a Universitat de Lleida, UdL, amb estudis de dret, filosofia i lletres i posteriorment enginyers agrònoms.

Què podem visitar a Lleida de la Guerra Civil?

Tenim moltes rutes interessants, ja que les podem encarar des del punt de vista nacional o fins i tot del franquisme i la guerra civil. Però per no fer-ho massa llarg, ens centrarem en les marques actuals de la Guerra Civil.

L’indret més destacat és el Memorial a les víctimes dels bombardeigs, a l’avinguda Blondel, allí on hi havia el Liceu Escolar, que recorda el fatídic bombardeig del 2 de novembre del 1937.

Resultat dels bombardejos que va patir Lleida encara queden alguns edificis, sobretot per la banda dels edificis que donen al riu amb les marques de la metralla, per exemple a l’arc del Pont Vell o al Banc d’Espanya. També si pugem al castell de Gardeny veurem els danys ocasionats pels bombardejos.

I si anem a la Seu Vella, doncs tornem a tenir l’edifici, no només ocupat pels militars, sinó també reconvertit en camp de concentració. A la porta d’entrada al campanar, hi ha una placa amb el poema de Magí Morera que va servir de “diana” pels soldats franquistes. Sembla que el fet que estigués escrit en català, no els feia gaire gràcia, i és que ja ho té això, que la incultura espanta.

Hauries de Saber:

Les marques de la Guerra Civil, a Lleida

Un dels edificis interessants per visitar és el del rectorat de la UdL. L’edifici actual era la seu del Seminari Diocesà i data del segle XIX , però amb la revolució del 1936, el POUM el va confiscar i el va destinar a edifici principal per les seves gestions. Amb la caiguda de la Lleida en mans dels franquistes, aquestos van utilitzar l’edifici com a centre de detenció.

I a la plaça Cervantes, just davant d’Hisenda, encara hi queda una reixa de l’antiga presó de la ciutat, que estava ubicada en aquest indret.

En aquesta secció toca anar al barri de Mangraners on hi ha l’hangar d’aviació republicà i la torre de control 

Si el tema dels Drets Civils t’interessa, et recomano consultar Memoria Democratica i tenir la seva agenda a l’abast, ja que sempre organitzen xarrades, visites guiades i activitats molt interessants.

En el document Catalogació del vestigis de la Guerra Civil a la ciutat de Lleida i realització d’una proposta d’intervenció memorial (primera fase) trobaràs molts d’altres racons per visitar a Lleida reclacionats amb la Guerra Civil.

No queda a Lleida ciutat, però et recomano 100%, si tens vehicle propi, arribar-te a Vallmanya, al municipi d’Alcarràs i veure les restes de la casa de la família de Francesc Macià.

La ruta completa per Lleida

Quan sentis algú dir que a Lleida no hi ha res per visitar, envia’l directament a aquesta entrada de Què Visitar a Lleida i ja veuràs com després es queixarà que és massa llarga.

La idea d’aquesta entrada ha sigut, passejar per Lleida en cada un dels seus períodes històrics, però en aquest últim apartat tens el resum, dels indrets que t’aniràs trobant, d’una manera més ordenada urbanísticament parlant.

Comencem la ruta l’estació de trens i no et perdis la fotografia a les flamants lletres de Lleida i ves cap a la plaça Ramon Berenguer IV on hi ha la font de Sant Francesc.

Ara dirigeix-te cap al carrer Cardenal Remolins, un dels carrers principals en l’època romana i on trobaràs diversos cartells informatius i també les ruïnes dels banys termals.

Quan arribis al Carrer Democràcia, ves direcció a la Rambla Ferran, a la cantonada hi ha la Casa Montull i ara hauràs de fer marxa enrere per arribar-te a la Plaça Noguerola on t’espera el poeta de la renaixença lleidatana Lluís Roca i Florejachs i les restes de la muralla que van construir els Borbons després de la guerra de Successió.

Ara pots continuar baixant per la Rambla Ferran on et trobaràs amb la parròquia del Carme i més endavant, la façana de l’edifici de la Diputació. Puja el carrer de l’Audiència per contemplar el magnífic balcó del Serraller que hi ha a l’altra façana del Palau de la Diputació i aprofita per fotografia la Casa Sauces, que fa punxa on es troben el carrer Magdalena i el carrer del Carme. Seguim pel carrer del Carme fins a la plaça de la Sal on hi ha la font del Govenador i fins a la Rambla Ferran, a la cantonada amb la Baixada de la Trinitat, hi ha la Casa Manuel Florensa Farré, d’estil modernista.

Al número 9 de la Rambla Ferran hi ha les restes de la adoberies de l’època medieval.

Jo et recomano tornar al “carrer major” i anar resseguint ara la plaça de la Sal fins a arribar a l’església de Sant Joan, amb l’església i el mural lleidatà. Abans d’anar a la Paeria, has de sortir per l’Arc del Pont per veure el monument dedicat a Indíbil i Mandoni i les restes de metralla dels bombardejos de la Guerra Civil van deixar a l’arc.

Abans d’entrar als porxos de la plaça de la Paeria, trobaràs el bust del Marquès de Blondel i l’antic piló d’anuncis. Acabats els porxos tens l’antic edifici de la Banca Llorens i al costat el palau Sanahuja, actual seu de la Paeria de Lleida. Entra a l’edifici i ves directe cap a l’esquerra, baixant les escales, on trobaràs el port fluvial andalusí i la morra, l’antiga presó de Lleida.

Ara t’endinses oficialment al Carrer Major, fins a la plaça Sant Francesc on hi ha l’Església de Sant Pere Apòstol i a la cantonada amb Blondel, una de les cases modernistes més boniques de la ciutat, la casa Melcior. Torna al carrer Major, per passejar per un dels eixos comercials més llargs d’Europa, això si no acaben tancant totes les botigues i ves fins a la Costa del Jan. Puja-la i contempla la font i després dirigeix-te cap a les restes arqueològiques de la Cuirassa, el barri jueu medieval.

Per sortir de la cuirassa ho faràs direcció al carrer Cavallers on aniràs a veure el Convent del Roser i la font de la façana (recorda buscar la granota i la tortuga) i després tornaràs cap al Carrer Major, on just a la cantonada tens la Capella del Peu del Romer i l’altra joia modernista de Lleida, la casa Magi Llorenç.

La meva recomanació és anar resseguint el carrer Major i el carrer Sant Antoni, la seva continuació natural. Pel camí et trobaràs la Catedral Nova i l’arxiu canònic i just davant, l’antic Hospital de Sant Maria, la seu del IEI. Entra als dos edicis, primer a la catedral (si la porta principal està tancada, ves pel carrer lateral) i després entra al IEI i aprofita per visitar les exposicions gratuïtes i contemplar el magnífic patí gòtic.

Surt per l’altre costat, pel carrer Blondel i ves cap a la Casa Joventut Repúblicana que avui acull la Casa dels Gegants, l’entrada és gratuïta i podràs veure els gegants i capgrossos de Lleida.

Fora, a la plaça hi ha l’escultura Memòria, Dignitat i Vida que recorda els bombardejos que va patir Lleida durant la Guerra Civil. Davant, a l’avinguda Blondel hi ha la Casa Xam-mar, el Caixa Fòrum i l’Antic Cinema Vinyes. L’edifici Montepio, també té impactes de la metralla de la Guerra Civil. Pots seguir per l’avinguda Blondel fins al número 92 on t’espera la casa Morera, d’estil modernista. Al carrer la Paloma, torna a entrar al carrer Sant Antoni per contemplar la portalada plateresca de la capella de la Sang.

En aquest punt, tens dues opcions, o encares cap al turó de la Seu Vella o encares cap al turó de Gardeny.

Si optes per anar cap al turó de Gardeny, passa pel carrer Acadèmia on hi ha l’Acadèmia Mariana, això sí, assegurat que sigui durant l’horari d’obertura de l’oratori de la Verge Blanca de l’Acadèmia, és a dir, de 11.00 a 13.00 i de 17.00 a 20.00h.

El carrer Acadèmia desemboca a la plaça de l’exèrcit i travessant el Gran passeig de Ronda, et trobaràs amb l’estatua de Gaspar de Portolà, just a la pujada cap a Gardeny, on a dalt de tot, a part de les vistes de la ciutat podrem visitar el castell templer.

Seguint per Gran passeig de Ronda, arribarem a la plaça dels pagesos, professió i emblema de les Terres de Lleida i allí, girarem pel carrer Lluís Companys fins a visitar l’edifici modernista de l‘Escorxador i el monument a Lluís Companys.

Anirem per Rambla d’Aragó, per buscar la Biblioteca de Lleida, el Museu de Lleida, l’edifici del rectorat de la UdL.

El pròxim destí és la magnífica església de Sant Llorenç. A la plaça Sant Llorenç, amb l’encreuament amb el carrer de la Palma, hi ha la Font de les Piques.

Ara podem anar pel carrer del Bisbe, passant per davant del Palau Episcopal de Lleida i cap a la plaça Cervantes, on hi ha les reixes de l’antiga pressor.

A partir d’aquest punt i cap a dalt del turó, ens queda el barri antic de Lleida. Passant pel carrer Múrcia trobarem l’accés al Dipòsit del Pla de l’Aigua, tot i que només es pot visitar els caps de setmana o els festius.

Abans d’encarar cap a la Seu Vella, no et perdis el Mercat del Pla, l’edifici de la Panera i l’església de Sant Martí. Ara sí, encara pujada pel carrer Sant Martí i passaràs pel costat de la font dels Tritons. Puja les escales i entraràs al recinte fortificat de la Seu Vella per la porta dels Lleons. Aquí dalt, tens les millors vistes de la ciutat de Lleida.

La baixada la podem fer pel carrer del Canyeret i carrer de la Parra que ens portarà a l’Auditori, on hi ha les restes de la domus romana, tot i que només es pot visitar en visita guiada i el carrer Pi i Margall, amb la plaça Mossen Jacint Verdaguer on a terra ens trobarem les rajoles de color més fosc que marquen les torres de l’antiga muralla. Al carrer Anselm Clavé hi ha les restes visitables de la muralla andalusina, però només amb l’activitat dels diumenges d’arqueologia.

Des d’aquí, podem agafar ara el carrer Salmeron fins a Prat de la Riba i arribar-nos a Ricard Viñes que si bé, turísticament parlant, no té res, és un punt neuràlgic pels lleidatans.

Et deixo la llista dels museus i espais visitables, amb l’enllaç a la pàgina web per tenir la informació d’horaris i preus actualitzada.

• Museu Lleida
• Museu Roda Roda
• Museu de l’Aigua, Campament de la Canadenca
• Museu d’Art Modern i Contemporani de Lleida
• Museu de l’Aigua, Dipòsit del Pla
• Museu de l’Aigua, Molí de Sant Anastasi
• Casa dels Gegants
• Castell Templer
• La Seu Vella de Lleida

I si vols gaudir de les Festes Majors de Lleida, hauràs de venir per 11 de maig per Sant Anastasi i pel 29 de setembre, per Sant Miquel. Durant aquells dies, podràs veure el Marraco. O no et perdis l’Aplec, la festa més famosa de Lleida, tot i que aquí, el recomanable és formar part d’un penya.

I si vols veure els nostres “mercadillos“, els dissabtes és el mercat dels pagesos a l’estacionament del Barris Nord i dijous, l’altre a l’estacionament del Camp d’Esports. Tots dos llocs es pot estacionar gratuïtament el vehicle, excepte la tarda anterior i el dia de mercat.

Sempre tenim l’opció de gaudir de les sales d’exposició gratuïtes

• Institut d’Estudis Ilerdencs
• Les diveres sales d’exposició municipals
• Centre d’Art La Panera

I si busquem natura:

• La Mitjana de Lleida i el Centre d’Interpretació de la Mitjana
• Aiguamolls de Rufea
• Arborètum

Evidentment, quedarà pendent coincidir amb els diumenges d’arqueologia per poder visitar la domus romana, les muralles andalusines, les adoberies feudals o el magatzem. I també coincidir amb les visites guiades als Pous de Gel de la Seu Vella.

I per fer la ruta més moderna de totes, la ruta dels murals de Lleida.

Podem anar a visitar altres barris, com per exemple Pardinyes on encara queden dempeus la caseta del guarda vies i els tallers. També podem anar fins a la Mitjana i passejar pel pulmó verd de la ciutat tot descobrint els dipòsits de la San Miquel ara decorats amb els murals de Sven de Encilcopedia Mural.

Si anem als Mangraners tenim els antics rentadors i la zona d’aviació de la República.  I si pugem al turó de Sant Pere hi ha la magnífica casa Queralt. I a la Bordeta, com hem comentat, la Vila Remei.

Possiblement m’haurà quedat algun racó per nomenar, però em sembla que quedar clar que qui digui que a “Lleida no hi ha res per fer” ja s’està definint ell mateix.

Ja veus que amb un únic dia, no n’hi ha prou per visitar Lleida. La meva recomanació són entre dos i tres dies, depenen del que vulguis visitar i si pot ser, vine el primer dimarts de mes, perquè la Seu Vella i el Museu de Lleida tenen entrada gratuïta. A més a més, també és interessant coincidir en cap de setmana, per poder veure l’espectacular Dipòsit del Pla de l’Aigua i si coincideix amb diumenge podràs visitar el Molí de Sant Anastasi i potser fer alguna de les visites guiades dels arqueòlegs.

Quina part de la història de Lleida t’ha cridat més l’atenció? Quin altre espai agregaries en aquesta llista? No dubtis a deixar un comentari.