Avui et presento la segona part de les rutes històriques de Ponent, la ruta dels romans i dels visigots. La primera entrega vam parlar dels ibers i ara, si seguim la cronologia, sembla lògic continuar pels romans i seguir pels visigots.
Perquè a la província de Lleida hi ha molt més que la Seu Vella, els Pirineus i els arbres florits i perquè si es coneix la història, sempre és més interessant veure “pedres”.
Abans de seguir, vols la Guia de Ponent Volum 01 de Fuet i Mate? És gratuïta! Descarrega-la seguint el següent enllaç.
En aquesta guia hi trobaràs en detall l’Urgell, el Pla d’Urgell i les Garrigues.
Ho dic sempre, però per si és la primera entrada que llegeixes de Fuet i Mate, jo no soc historiadora, però la història m’agrada. Així que aprofito el blog per resumir les meves notes, extretes de llegir llibres i, en aquest cas, també d’escoltar els programes del meravellós A les Portes de Troia.
Per aquesta entrada particular, un dels llibres de referència ha sigut el Catàleg 4: Romans a Ponent del Museu de Lleida. Aquest catàleg està relacionat amb una exposició, d’igual nom, que van fer el 2023. Si vols la versió en paper, a la botiga del Museu de Lleida el trobaràs i t’asseguro que és un llibre ideal i amb molt bona qualitat.
Disculpeu si la part d’història dels visigots ha quedat massa llarga pel concepte d’aquest blog, que és bàsicament, el turisme. Però amb l’ibjectiu d’aconseguir practicar el Turisme no Guiri, he llegit uns quants articles i he vist una bona llista de documentals que m’han anat animant. Al final, com sempre dic, aquesta entrada és la consolidació de les meves notes, que enlloc de tenir-.les en una llibreta, les tinc digital, a l’abast de tothom i en qualsevol moment.
La intenció d’aquestes entrades de rutes històriques és aportar una visió diferent del turisme, aprendre història sobre el territori i practicar el #turismenoguiri . Tant pots fer la ruta completa, com aprofitar el dia que visites un dels destins, per sumar la part històrica.
Què va passar a les terres de Lleida, quan els romans van arribar? I què va passar després de la caiguda de l’imperi romà?
En situació
Per situar-nos temporalment, en el territori, tenim ibers, romans i visigots. Els ibers i els romans van ser contemporanis i així com ho foren el romans amb els visigots. De fet, els ibers i els romans, a vegades van lluitar per la mateixa causa i a vegades van lluitar en contra. El mateix amb els romans i els gots, que es dividirien en ostrogots i visigots, els que arribaran a casa nostra.
Descobreix la ruta dels Ibers de Lleida
Per visitar el territori de Ponent i entendre aquesta part de la història, els punts més rellevants de l’època romana són a Guissona i el seu museu arqueològic amb les ruïnes de Iesso. També a Lleida, al Museu de Lleida hi ha una gran quantitat d’informació i material que ens ajudarà a fer-nos una idea més completa de com vivien els romans de Ponent.
De l’època dels visigots, hem d’anar al museu de Lleida i a Seròs, al jaciment del Bovalar.
Dels ibers i especialment dels ilergets ja n’hem parlat força, tant a la revista gratuïta com a la Ruta dels Ibers de Lleida, per tant, no ho tornarem a fer aquí i anirem directament a la romanització del territori.
Breu història dels romans a Catalunya
Un resum, molt resumit, dels pas dels romans per les Terres de Ponent, que ens ajudarà a situar-nos temporalment en la ruta d’avui i sobretot a entendre algunes característiques actuals.
L’imperi romà va arribar a terres hispàniques per Tarragona, Tàrraco. Aquesta ciutat era la capital d’Hispània i la ciutat més important. Encara avui, parlar de romans a la península Ibèrica, s’ha de parlar de Tàrraco.
A Catalunya, abans dels romans hi havia els ibers i, concretament, a la província de Lleida, hi havia les ilergetes. Aquests estaven repartits en diferents poblats al llarg del territori ponentí. Alguns dels llocs més destacats, avui excavats, són els Vilars d’Arbeca, els Estinclells de Verdú i el Molí d’Espigol a Tornabous.
Els romans van arribar a Catalunya i es van trobar amb els ibers. Aquests últims, tant defensaven els seus interessos com s’aliaven amb els cartaginesos, el principal enemic de l’imperi romà. Així va ser com durant la Segona Guerra Púnica, 218-201 aC, els ilergetes, liderats per Indíbil i Mandoni, es van aliar amb els cartaginesos. Indíbil va ser mort a la batalla i Mandoni, va ser empresonat i posteriorment, executat.
Els romans van “romanitzar” Catalunya, van crear noves ciutats per afiançar el seu domini i van controlar la vida social, política i religiosa. Els ibers, no van tenir més remei que adaptar-se i romanitzar-se. D’aquesta manera, la cultura ibera va anar desapareixent.
De tota manera guanyar-se la ciutadania romana, no era fàcil. Van haver de passar 100 anys fins que 3 cavallers ibers van ser, oficialment, declarats ciutadans romans.
Els romans van arribar a ser un dels imperis més importants de la seva època i de la història. En el moment de màxima esplendor ocupaven bona part de l’actual Europa, el Pròxim Orient i el nord d’Àfrica.
Però com sempre, tot gran territori, és fàcil que entri en decadència i per l’imperi romà això va passar a partir del segle III. No hi ha un únic motiu, si no, un conjunt de fets, com per exemple, que com no conquerien nous territoris, no entraven ingressos nous, i per tal de mantenir la roda de l’Estat, es va decir apujar els impostos a la societat. Aquest fet, va ocasionar l’empobriment del poble.
A més a més, Teodosi, havia establert el cristianisme com a religió d’estat, per tant, l’emperador ja no era una figura divina i, per tant, es podia canviar fent “cops d’estat”.
L’opció per poder controlar l’extens territori i evitar revoltes a les zones més allunyades va ser dividir l’imperi romà en dos, l’imperi d’Occident amb Honori com a emperador i capital a Roma i l’imperi d’Orient, amb Arcadi com emperador i Constantinoble com a capital. A partir d’aquest punt l’imperi romà té dos emperadors, amb aparentment, el mateix poder i la mateixa importància.
Durant el segle IV I V els pobles germànics, un dels que ens interessa a nosaltres, els gots, van travessar les fronteres romanes, empesos pels atacs dels huns. El 410 els visigots veient que l’imperi romà tenia problemes interns, van aprofitar per saquejar Roma. El 455 ho van repetir els Vàndals i posteriorment, el 476 els hèruls. Roma deixava de la ser la ciutat impenetrable i els pobles germànics, s’envalantonaven a entrar dins dels límits de l’imperi romà.
El cabdill Odoacre va enderrocar l’emperador romà de la part occidental de Roma. I a partir d’aquí, el final de l’Imperi Romà d’Occident està cada vegada més pròxim.
Els romans a Ponent
Amb les diferents batalles dels romans i la conquesta del territori de l’actual Catalunya, els romans van fer de Tarraco, Tarragona l’imperi del seu nou domini. A poc a poc, els romans van anar ampliant territori, conquerint noves terres, endinsant-se a la península i imposant el seu control sobre Hispània. Els nous territoris es repartien entre els soldats veterans, a fi que s’hi quedessin a viure. Aquests començaven a construir fortins, alguns dels quals, desprès serien ciutats romanes i d’aquesta manera, l’imperi romà, creixia.
L’altra opció per fundar ciutats era reaprofitar les ciutats iberes per establir-hi nous territoris romans, com per exemple van fer als peus del turó dels Estinclells de Verdú.
Les ciutats romanes seguien totes un mateix estil, amb dos carrers principals, el Cardo Maximus que anava de nord a sud i el Decumanus Maximus que tallava d’est a oest la ciutat conformant els eixos principals de les urbes romanes. Les ciutats estaven protegides per muralles amb portes d’entrada i sortida que es tancaven a hores determiandes. Les cases, domus, tenien una disposició especial a les ciutats, i servien tant d’espais de vivenda com de reunió.
A les afores de les ciutats hi havia les viles, generalment centre de poder agrícola on s’hi treballava, principalment, el cultiu de la vinya i l’elaboració de vi o el cultiu de l’olivera amb l’extracció de l’oli.
En l’època de decadència de l’imperi, els romans van deixar entrar als visigots per tal que els ajudessin a lluitar contra les altres tribus que s’havien establer a la hispània romana. Els visigots, que eren un poble germànic, es van instal·lar a Barcelona, Barcino, deixant Tarraco, pràcticmanet, abandonada. L’elecció de Barcino va ser totalment estratègica i basada en dos raons principals, per un costat, que era una ciutat més nova amb unes muralles més potents i per l’altre que era una ciutat més petita i per tant, més fàcil de controlar i evitar revoltes.
Com hem comentat, els dos indrets més important de Ponent són Iesso i Ilerda, però per exemple, a la Segarra, també s’ha identificat la fortificació de Puig Castellar de Biosca, dels primers temps de la conquesta romana. Un indret que tinc anotat, per anar a visitar.
Iesso, Guisona
Iesso, l’actual Guissona, va ser un dels indrets escollits per fer una ciutat de nova planta a la zona de Ponent. La seva situació estratègica a les portes dels Pirineus i cap a l’interior de la península la convertia en un lloc de defensa. A més a més, el terreny fèrtil era ideal per al cultiu del cereal que posteriorment s’exportava a Tàrraco i fins i tot a Roma.
La població de Roma era una de les més grans del món conegut, però per si sola no es podia abastir, i per això, les “províncies” romanes eren els graners de la capital de l’imperi. Hispània va esdevenir ràpidament terreny apte pel conreu; cereals, oliveres i vinyes van passar a formar part del nou paisatge local. La construcció de sèquies romanes va permetre la millora dels cultius, afavorint, d’aquesta manera un augment en el rendiment.
A mesura que els romans formaven ciutats, les xarxes viàries milloraven i les comunicacions entre l’interior i el port, eren ampliades.
Iesso va fundar-se a uns 6 km d’un primitiu fortí, del qual es van aprofitar les pedres per a la nova ciutat.
Iesso va anar creixent, sempre seguint la típica forma de ciutat romana. Amb els dos carrers principals, el Decumanus de nord a sud i el Cardo maximus d’est a oest que es tallaven perpendicular i dividien la ciutat en, pràcticament, 4 sectors. El Intervalum era el carrer que anava pel voltant de la muralla, d’una amplada de 5 metres, per deixar pas als soldats i als carros.
La ciutat romana de Iesso va estar habitada fins, possiblement, a principis del segle VIII. Els visigots la van ocupar i posteriorment els musulmans. Al segle XI es va incorporar al comtat d’Urgell i es va fundar a la ciutat medieval de Guissona, que va aprofitar els carreus de l’antiga Iesso per a les noves construccions.
Avui en dia, el jaciment arqueològic d’Iesso es pot visitar combinant la visita amb el Museu de Guissona. Hi ha diversos punts a destacar del jaciment, per un costat la domus romana i per un altre les grans termes, molt ben recuperades. Però també és destacable l’actuació dels visigots, instal·lant una premsa de vi en una de les cases.
Què més visitar a Guissona
La visita al museu i al jaciment és molt interessant i des del telèfon mòbil amb dades, podràs anar escoltant tota la vista guiada.
Ilerda, Lleida
Fa temps que està en discussió si Iltirda, la capital ibera, estava ubicada on actualment hi ha Lleida. La ciutat en si, existia, perquè s’han trobat monedes amb el seu nom, però encara està sota estudi, ubicar-la. Del que sí que es pot estar segur és que Ilerda, la ciutat romana, sí que es trobava on avui hi ha la capital de Ponent.
La Ilerda romana es va fundar entre finals del II aC i inicis del segle I aC, al turó de la Seu Vella i al seu vessants, limitat pel riu Noguerola, el turó de la Seu Vella i el riu Segre, Sícoris en època romana. Ilerta tenia unes 23 hectàrees de superficie. Durant el segle I, Ilerda va ser una de les ciutats romanes més importants de l’interior del territori, en aquell temps, encara no s’havia fundat Caesaraugusta (Zaragoza) i va aconseguir el seu màxim esplendor durant el segle II.
La Ilerda romana era molt més petita que la Lleida actual, el riu Segre feia de límit natural i on avui en dia hi ha l’arc amb Indíbil i Mandoni, era on abans hi havia una de les portes d’accés a la ciutat emmurallada romana. Aquesta era la porta cap a Tàrraco. Per anar als Pirineus, es feia on avui hi ha l’estació de trens. De fet, durant les obres de construcció de l’estació, el 1926, es van trobar restes de la necròpolis romana.
L’altra porta d’accés o sortida a Ilerda estava ubicada a l’actual carrer Sant Antoni i era direcció a Terres de l’Ebre. I la quarta, era per anar a Caesaraugusta, actual Zaragoza i es trobava a prop de l’actual Auditori, el que s’ha conegut com el Portal de Santa Maria.
Hauries de Saber:
Saps perquè les rajoles de l’encreuament de Sant Ruf amb Anselm Clavé tenen un color diferent?
Si vols passejar per la Lleida romana, has d’anar pel carrer Major, que en temps romans, ja era el carrer més important, el Decumanus i que arribava fins a l’actual Anselm clavé, tot travessant Cardenals Remolins. L’altre carrer romà important, el Cardo, perpendicular al Decamus, gairebé paral·lel a Anselm Clavé.
La muralla passava per l’actual Anselm Clave i si avui en dia passeges per Cardenals Remolins veuràs cartells que indiquen restes romanes i fins i tot, un cartell molt gran que t’explica les termes romanes, les quals, malauradament fa 20 anys que esperen a ser obertes al públic.
En aquest video de la Paeria veuràs una reconstrucció.
El fòrum romà, podríem dir que la plaça major romana, s’ha ubicat a l’actual plaça Sant Joan, malgrat que no està 100% provat. En aquest cas s’ha acceptat aquesta hipòtesis perquè, durant les obres de remodelació de la plaça, es van trobar restes de gran edificis. El fòrum romà de Lleida té una particularitat a Ilerda i és que no era allí on es tallaven el Cardo i el Decamus.
El turó de la Seu Vella limitava la ciutat i en dificultava el traçat quadricular típic de les ciutats romanes. L’ordenació urbanística d’Ilerda és força particular i de fet, actualment, encara no han pogut definir el mapa de la ciutat romana, només s’han identificat els dos carrers principals, alguns edificis i els seus límits. Malgrat tot, les diferents troballes arqueològiques han ajudar als històriadors i arqueòlegs a fer una hipòstesis de com era Ilerda.
A més a més, al turó de la Seu Vella s’han posat al descobert i en visita lliure i gratuïta les restes d’un tram de la muralla. Les podràs veure a prop dels dipòsits de l’aigua, just desprès de travessar la porta del Lleó. L’indret és molt interessant perquè es poden veure les restes romanes, andalusines i feudals.
A l’actual Paeria s’hi ha ubicat un port fluvial, que sembla indicar que ja era de temps romans. Altres excavacions urbanístiques arqueològiques han posat al descobert habitatges particulars, on destaca la gran domus de l’antic portal de Magdalena amb més de 1200 metres quadrats, 27 habitacions, patis i un atri porticat.
Una de les visites més sorprenents de Lleida és la Domus romana del subsòl de l’Auditori, que data de principis del segle II. L’Arxiu Arqueològic de Lleida organitza visites guiades gratuïtes, alguns diumenges a l’any i els dies de Festa Major. L’activitat es coneix com Diumenges d’Arqueologia i és una de les recomanacions fueteres de Lleida.
Visita Lleida d’una manera diferent
Ilerda es va anar poblant ràpidament i durant l’època imperial romana, va ser nomenada municipium civium Romanorum, quedant inscrita a la tribu Galèrica. Ilerda va tenir l’honor d’empunyar moneda, així que la seca ibera amb el llop ilerget, va donar pas a la nova moneda romana, amb la lloba romana per una cara i l’efígie de Cèsar August, per l’altra. Durant el segle II és quan es va viure el moment de màxima esplendor romana, amb grans construccions i reformes a l’entramat urbà.
Ilerda va començar a quedant obsoleta a mitjans del segle III, sense ser totalment una ciutat fantasma, però el declivi va anar essent part de la realitat romana.
En temps romans, Ilerda era una ciutat d’artesans, amb tallers de ceràmica on es fabricava vaixelles i pels seus voltants, camps de cultius.
I si tens més ganes d’aprendre sobre Ilerda, tens aquesta magnífica conferència de Xavier Payà:
El Romeral, Albesa
El Romeral, a Albesa, província de la Noguera, és una d’aquelles visites que et pujaran el currículum no guiri.
El Romeral va ser una casa, una vil·la, de més de 3.000 metres quadrats, una vil·la de luxe, fortificada, amb mosaics per decorar les grans estances i fins i tot s’hi han localitzat uns banys privats de grans dimensions.
La vil·la del Romeral va tenir activitat des del segle I fins al V. Però va ser a durant els segles II i III que la vil·la es va reformar i ampliar, per tenir funció residencial i productiva. Durant la segona meitat del segle IV va patir una gran reconstrucció i és quan va girar cap al luxe, essent una gran vil·la amb funció residencial, malgrat que les obres no es van acabar mai i la vil·la es va abandonar de manera ordenada, fet que a ajudat als arqueòlegs en les diferents etapes d’exacavacions.
Avui en dia s’hi realitzen excavacions i es continua estudiant els diversos estils arquitectònics i usos que van tenir les seves sales.
El símbol del Romeral és el famós cap de medusa del Museu de Lleida. I també al museu hi ha un dels mosaïcs recuperats d’aquesta espectacular vil·la romana.
Per visitar el Romeral has de posar-te en contacte amb l’Ajuntament d’Albesa o aprofitar algun dia de portes obertes, com durant les Jornades Europees del Patrimoni. La idea és fer-hi un museu, però ja sabem com van aquests temes a Catalunya.
A la Noguera s’han trobat altres jaciments romans, com per exemple a Camarasa, al Monteró, un jaciment de 18.000 m² amb unes visites privilegiades fins a Lleida.
Corbins
La vil·la romana del Tossal del Moro de Corbins és un d’aquells petits descobriments del Segrià. La vil·la comptava amb la part d’habitatge, la part urbana i la part rústica o industrial, ja que era una explotació agrària, amb magatzems, estables per animals i fins i tot una premsa d’oli. En total s’ha determinat que la superfície ocupada era de 18.000 m².
Generalment els propietaris de la vil·la residien a la ciutat més pròxima, en aquest cas no s’ha pogut determinar si residien a Ilerda o Corbins. En canvi, en la part rústica era la zona destinada pels servents, esclaus i per les tasques agrícoles i ramaderes.
Sembla que el complex tenia tres grans edificis, dos han sigut excavats. Un és el que es va dedicar com a magatzem i estable i l’altra, el torcularium, tenia dues premses per l’elaboració de vi o oli.
El 1915 el famós arquitecte Puig i Cadafalch va realitzar un dibuix del monument funerari i la necròpoli del Tossal del Moro. El poc que en queda, està ubicat a la part superior del tossal, als peus dels qual hi ha la vil·la romana.
Què més visitar a Corbins
El jaciment romà de Corbins es pot visitar per lliurement i gratuïtament. El lloc està obert i completat amb cartells indicadors que et van explicant l’indret a visitar. La imatge que et mostra la reconstrucció de l’indret és del Museu de Lleida.
Breu història dels visigots
Els visigots són una de les dues divisions dels gots, considerats pobles germànics, originaris de la península escandinava, contemporanis amb els romans, que no van patir la romanització. És a dir, que els gots vivien a les fronteres de l’imperi romà i per certes raons que no venen al cas, es van dividir en els ostragots, que van anar cap a l’est i els visigots que van traslladar-se cap a l’oest.
Cap al segle II dC, els gots vivien bàsicament a la frontera de l’imperi romànic, amb els quals tenien de tant en tant ràtzies, però poc interacció cultural. Amb el davallament de l’imperi romànic, els gots es van anar fent més forts i van perdre la por d’entrar al territori romà. A més a més, els huns, un poble originari de Mongòlia, començava la seva expansió, això va fer que gots, i altres pobles seminòmades, travessessin els límits de l’imperi romà, per protegir-se, però a la vegada, aprofitant la davallada dels romans.
Com hem comentat, els gots es van dividir en els ostrogots, que van cap a l’est i els visigots, que van cap a l’oest. Aquesta branca és la que ens interessa a nosaltres, perquè són els que s’acabaran instal·lant al territori actual de Catalunya.
L’any 410, aprofitant la debilitat de la part occidental de l’imperi romà, que per aquelles dates, ja s’havia dividit en dues parts, els gots van atacar Roma i van saquejar la capital de l’imperi, una mostra més de la decadència romana.
Els visigots, envalentits i a la vegada “sol·licitats” pels romans, van instal·lar-se a província d’Aquitània, al sud-oest de la Gàl·lia, l’any 418 després de signar un foedus amb els romans, és a dir, un pacte que establia que es podien quedar al territori si ajudaven militarment als romans.
D’una manera semblant, els romans, van pactar amb els visigots l’ajuda per lluitar contra les tribus bàrbares que s’havien instal·lat a Hispània. Si els visigots ajudaven als romans a Hispània, rebrien, a canvi, un territori fix per establir-se, principalment a la província Tarraconense, és a dir, l’actual Catalunya.
Quan el rei visigot Euric va veure que l’imperi romà ja no donava més de si, es va declarar independent i va formar el regne de Tolosa, l’actual Toulouse francesa. El nou rei va intentar l’expansió per la Gàl·lia a la vegada que havia de consolidar els seus dominis territorials a la província Tarraconense. El regne de Tolosa va durar del 418 al 507, quant a la batalla de Vouille, els visigots van perdre contra el rei franc merovingi, Clodove I. El rei visigot del moment, Alaric II va morir i a partir d’aquí va començar a “culebron” visigot de reis assassinats i rei rere rei, alguns dels quals van estar menys d’un any al poder!
En aquest punt, potser val la pena remarcar que la monarquia visigoda no era hereditària, sinó, electiva. Els nobles visigots elegien el seu rei en funció dels mèrits que havia fet militarment i precisament, aquest fet, era un dels motius principals per tants assassinats reials.
A la mort d’Alaric II, part dels visigots van proclamar rei, al fill il·legítim d’Alaric, Gesaleic, qui, malgrat tot, no va poder defensar Tolosa i es va veure obligat a travessar els Pirineus. Aquí comença l’etapa visigoda de poder “espanyol”, tot i que en aquesta època, només controlaven una petita part de la península.
El 416, els visigots ja havien arribat a Barcelona i a Tarragona i per aquest motiu fou que entre el 508 i el 528 van establir la seva nova capital a l’antiga ciutat romana de Barcino, Barcelona, formant el regne visigot de Barcino.
La possible pèrdua de territori en l’actual França no podia quedar sense un intent got de recuperació i fou llavors quan els visigots van rebre l’ajuda de Teodic el Gran, rei dels ostragots, l’altra variant dels gots. Aquest va enviar un exèrcit des d’Itàlia, per enfrontar-se als francs i així fou com els gots van recuperar Narbona. En aquest moment, Gesaleic, que no comptava amb el suport de Teodic el Gran, va intentar consolidar el seu poder a Hispània, però no ho va aconseguir, ja que els ostragots el van derrotar i es va haver d’exiliar al nord d’Àfrica. Per un seguit de fets, Gesaleic va acabar morint, per tant, es feia evident, la necessitat de buscar un nou rei.
Fins ara, els reis visigots són: Euric que va governar del 466 al 484, Alaric II que ho feu fins al 507 i Gesaleic que el va succeir fins al 511.
Teodoric el Gran va autoproclamar-se regent del regne visigot en nom del seu net Alaric, el fill d’Alaric II. La capital del regne era ara, Narbona, i així ho va ser des del 528 fins al 545. Els visigots controlaven part de la península hispànica, especialment, les províncies de la Tarraconense, la Cartaginense i alguns territoris de la Lusitània, així com la província de Septimània, que s’havia incorporat al territori got des del 509. La resta de la península Ibèrica estava dividida en petites tribus locals, de les quals destacaven els sueus, al nord.
Teudis, un militar, va ser nomenat governador d’Hispània i tot i que estava sota el control dels ostrogots, als quals els pagava tribut, va governar amb força autonomia. Teodoric el Gran va morir el 526 i llavors, el seu nét Amalaric va pujar al tron visigot. Aquest fou qui va definir les fronteres entre els dos regnes gots, posant punt final, a la situació de vassallatge dels visigots amb els ostrogots.
Amalaric va governar poc temps, ja que va ser assassinat a Barcelona el 531. Teudis, va aprofitar el moment i el seu poder, per nomenar-se rei dels visigots. Durant aquesta època és quan la migració dels visigots cap a la província Hispànica es va intensificar. De tota manera, hi ha fonts que diuen que tot i tenir el poder, els visigots no eren més del 2% de la població, això sí, formaven l’elit. Un punt característic dels visigots és que no van obligar la població local a adoptar els seus costums, i d’aquesta manera hi havia una separació, no només ètnica, sinó cultural i religiosa entre els visigots i els hispanoromans.
Els primers visigots seguien la pràctica critiana del arrianisme. Un dogma que al segle IV era considerat heretgia pel catolicisme, des del 325 al Primer Concili de Nicea, bàsicament perquè negaven que Jesús fos fill de Déu. Pels visigots, haurem d’esperar fins al 589, durant el Tercer Concili de Toledo, perquè el rei Recared I es converteixi al catolicisme, convertint aquesta doctrina en la religió del reu regne i unificant, d’aquesta manera, la part religiosa.
Però tornant als fets històrics, Teudis va frenar els francs que volien envair la Tarraconense, però malgrat haver aconseguit grans èxits, no va ser suficient per evitar morir assassinant, l’any 548. Teudisel, un ostrogot, el va succeir al tro, però molt breument, ja que un any després, també ell va ser assassinat.
Àkhila I, elegit pels visigots, va ser el nou rei, però el 554 va ser derrotat per Atanagild qui havia demanat suport a l’imperi romà d’orient, els bizantins. Els bizantins van entrar a la península ibèrica el 552 pel sud i es van instal·lar a la part del sud de la península amb Cartagena com a capital, formant la nova província de Spania. El rei visigot Atanagild fou qui va traslladar la capital del regne a Toledo.
Toledo estava ubicada al mig de la península i era de fàcil defensa per tant, té sentit ques sigui la capítal del regne i no ho deixarà fer ser fins l’entrada dels musulmans, el 711.
L’època visigoda mai va ser una època d’estabilitat, de fet, tenien tantes lluites internes com lluites amb les tribus veïnes i aquest fet, fa que en menys de 300 anys, hi hagi hagut més de 30 reis gots, és a dir, la mitjana d’un rei era de 10 anys (la mitjana!).
Per sorpresa, Atanagild va ser el primer rei visigot que va morir per mort natural i no assassinat. A la seva mort, el 569, hi va haver una crisi de successió, amb un imperi dèbil tan militarment com econòmicament. Al final, la noblesa de Septimània, al sud de França, van elegir a Liuva I com a rei visigot, el qui va delegar el regne d’Hispània al seu germà, Leovilgid. Aquest, es va declarar rei quan Liuva I va morir el 572 i va ser l’encarregat d’expandir el regne per Hispània, malgrat que el sud encara estava controlat pels bizantins, que havien format la província de Spania i alguns punts del nord.
Amb Leovilgid hem de fer un punt i seguit, ja que entre tots els reis visigots, aquests és un dels que hem de mantenir a la memòria. Si vols més detalls, ves al següent apartat, “Leovigild, el rei visigot unificador“.
Quan Leovilgid va pujar al poder, els visigots cobrien el sud de França, bona part de l’Espanya actual i el sud de Portugal. La resta de Portugal, el sud d’Espanya i el nord d’Espanya estava ocupat pels sueus i altres tribus originàries, com els vascons. Podríem dir que era una etapa mixta, la població encara era hispanoromana, però el govern era dels visigots.
Leovigild morirà el 586, deixant un regne unificat políticament amb només petits territoris per conquerir. El seu successor Recared I, el seu fill, fou qui va unificar el regne religiosament, quan durant el Concili III de Toledo va declarar que la religió del regne seria el catolicisme nicerà. A més a més, va donar el poder a l’església de recaptar impostos i l’església, que tenia ministres per tot el territori, van aconseguir arribà a totes les zones rurals del regne.
Recared I va morir el 601, i el seu fill Luiva II va heretar el tron, però només dos anys. Assassinat, va ser succeït per Viteric, que va durar fins el 610 i va ser succeït per Gundemar i el 612, és a dir dos anys després, per Sisebut, el rei Sabi. Queda clar que torna una època d’inestabilitat política, si el rei no els hi anava bé, el rei era assassinat i era succeït per un altre rei. Sisebut va ser el monarca visigot encarregat de fer construir una flota per lluitar contra els bizantins, al sud, i els vascons, al nord. Ell va ser qui va conquistar Màlaga i qui va recuperar Cantàbria. Tot i ser el rei sabi, va forçar als jueus a convertir-se o migrar. Sisebut va morir el 621, sembla ser que envenenat igual que el seu successor, el seu fill Recared II, que no va estar ni un any al poder. Suíntila, un militar, es va fer amb el poder visigot durant 10 anys, del 621 al 631.
Suíntila va expulsar els bizantins del sud i malgrat que la part nord no la tenia estabilitzada. El rei franc Dagobert I de Neustria, es va unir als nobles visigots, liderats per Sisenand i van aconseguir treure del poder a Suíntila, el 631, quan aquest volia instaurar una monarquia hereditària. El noble Iudila es va autoproclamar rei al sud del país, però Sisenand va sufocar la rebel·lió i el 633 va convocar el quart concili de Toledo per ser legitimar-se com a rei. Suíntila i Iudila van ser desterrats i Sisenand el nou rei dels visigots.
La història es torna a complicar quan Sisenand no paga l’ajuda al rei franc i aquests saquegen la regió de Tarraconense. Sisenand mor el 636 i Khíntila va ser el pròxim rei durant 3 anys. Després de mort de Khíntila, el seu fill, va pujar el poder, era el rei Tulga qui no va ser capaç de governar i el 642 va ser substituït per Khindasvint declarat rei per la noblesa visigoda. Aquest, que era gat vell, va perseguir i assassinar a tots aquells als qui veia un possible enemic, de manera que no és d’estranyar que hi hagués rebel·lions, tot i que les cròniques diuen que Khindasvint va morir als 90 anys, al 653 i que el seu fill, Recesvint va pujar al poder.
Evidentment, aquest va haver de relaxar la moral amb la noblesa i el clergat per a regnar de manera més o menys còmoda. Ell va ser qui va acabar d’unificar les lleis pels gots i els hispanoromanes essent un fet històric en l’Europa de l’època. Recesvint va ser succeït pel seu fill Vamba, a la seva mort el 672. En aquesta època, els visigots seguien tenint el control de la península hispànica i part del sud-est de França, la província de Septimània, zona de Narbona i Carcassona. Precisament, després de sufocar un rebel·lió a Septimània, Vamba va establir una sèrie de mesures que van limitar el poder de la noblesa i el clergat. No és sorpresa que el 680 patigués un enverinament que el va dur a les portes de la mort. Els nobles van aprofitar el moment per fer-lo signar documents que proclamaven rei a Ervigi, el qual no va ser acceptat per gran part de la noblesa. La situació política no era gens ni mica estable i això se li ha de sumar una època de males collites, fam i pestes. El 687, Ervigi va ser succeït pel seu gendre Ègica i aquest, tres anys després pel seu fill Vitiza. A l’any 700 el regne visigot estava, políticament dividit i amb dificultats de mantenir el poder unificat.
El 710 va morir Vitiza, rei d’Hispània, i això va produir una guerra de Successió, amb dos reis Roderic i Àkhila II. Moment que va ser aprofitat pels musulmans per envair i conquerir la península Ibèrica. Els musulmans van matar Roderic a la batalla de Guadalete el 711 i aquí comença la nova època, l’al-Àndalus, que mouen la capital al sud de la península, a Còrdova.
Els visigots van refugiar-se a la zona de França, amb Àkhila II com a rei fins al 713 que va ser succeït per l’últim rei visigot, Ardó, que va regnar a Narbonense fins el 720.
Leovigild, el rei visigot unificador
Leovigild és un dels reis visigots més importants, ja que a ell se li atribueix, pràcticament la unió de la totalitat, de la península Ibèrica. Leovigild va tenir una vida apassionant, en un context històric, molt caòtic.
Pels voltants del 536, quan s’atribueix el naixement del futur rei visigot, Europa havia patit l’erupció simultània de tres volcans, fet que havia ocasionat la pèrdua de bona part de les collites continentals i per si no n’hi hagués prou, la primera pesta bubònica documentada, havia acabat d’assolar la població que ja patia fam i mala salut.
Quan Leovigild va néixer, el regne visigot de Tolosa, que havia governat gran part del sud de França, era ara, pràcticament, territori franc i només mantenien la part de Septimània, gràcies a l’ajuda de Teodor el Gran i una part d’Hispània.
Anys més tard, el rei visigot Atanagild, havia traslladat la capital visigoda a Tolentum, Toledo, i quan aquest va morir, el 567, es va produir una crisi de successió. Finalment, els nobles de Septimània van elegir a Liuva com a rei a Narbona i així es va acceptar a la resta del regne. Liuva I va elegir el seu germà Leovigild com a virrei a Toledo, d’aquesta manera Liuva es quedava amb la Septimània que tenia continus enfrontaments amb els francs i Leovigild, regnaria Hispània.
Leovigild, per tal de consolidar el seu poder, es va casar amb Gosvinta, la vídua del difunt rei visigot Atanagild, per tal de tenir el suport de la noblesa visigoda hispànica.
El 659 Leovigild es va traslladar a Toledo on es va trobar un regne precari, amb poc poder real i poc poder econòmic. Per això, per assegurar el seu tron, es va veure obligat a expandir els dominis del regne i assegurar les possessions.
No ens oblidem que al sud d’Hispània hi havia instal·lats els bizantins que amb l’excusa d’ajudar a Atanagild a la guerra civil, havien entrat al sud de la península i havien fundat la província de Spania dins del regne bizantí. Però l’imperi bizantí tenia diversos fronts de guerra oberts, i per això, el 570 van haver d’enviar part de les tropes que tenien a Spania cap a altres indrets d’Europa i fou aquí quan Leovigild va aprofitar l’ocasió per atacar el territori peninsular bizantí, per tal d’aconseguir un bon botí, però sense guanyar el territori. Envalentint, l’any següent, els visigots van tornar al sud i va aconseguir dominar part del sud de la península i tallar el pas de les tropes bizantines per Gibraltar aïllant-les d’Àfrica.
Leovigild també tenia problemes a la part de Còrdova, que s’havia proclamat independent, així que el rei visigot va aprofitar el moment per atacar les diverses vil·les que s’havien format a la Bética. L’any 456 amb l’ajuda de trobes romanes, els visigots van derrotar als sueus al nord, a la Batalla de Óbigo. Els visigots van saquejar la ciutat portuguesa de Bacara, en aquell moment Bacara Augusta, capital dels sueus, els quals van veure el seu poder molt debilitat, a més a més, les poblacions indígenes de la zona es van negar a pagar el tribut. En aquest punt, els sueus es van convertir al cristianisme nicè i es van unir als hispanoromans de Galaecia, formant així un nou regne més poderós.
El 573, el rei sueu Miro, va atacar els runcons, una tribu situada a l’actual Astúries. Aquesta campanya va posar en alerta a Leovigild qui va començar un atac cap al nord, deixant les batalles del sud de la península. El 573 Leovigild va conquerir Sabaria, un poble d’origen astur ubicat, més o menys, a l’oest de Zamora i Salamanca. Durant els següents anys, Leovigild va conquerir les zones de les actuals Cantàbria, Burgos, La Rioja, Àvilla i Astúries.
Leovigild va seguir la seva campanya de conquestes pel nord, fent-se amb les actuals províncies de Lleó i Ourense fins a arribar als territoris dels sueus. Aprofitant el moment de grans victòries, Leovigild va atacar els sueus i el rei Miro es va veure obligat a demanar la pau, passant a ser vassalls dels visigots.
El 577, l’exèrcit de Leovigild van tornar al sud, per tal d’acabar la feina i atacar la regió independent de Orospeda, governada per hispanoromans. D’aquesta manera Leovigild, unia de manera directa o per vassallatge, pràctiament, tota la província d’Hispània. El regne havia millorat econòmicament i la relació entre els visigots i els hispanoromans també havia vist certes millores, sobretot, des de la publicació del codi de Leovigild on igualava els drets de les dues comunitats i abolia la prohibició de matrimonis mixtos. Leovigild, havia unit el territori, però encara quedava un punt, la part religiosa, que vindria més endavant, de la mà de Recared, el seu fill.
Ja sense guerres pendents, Leovigild es va ocupar de monumentalitzar Toledo i fins i tot de crear la primera ciutat goda a la península, Rocopilis, a l’actual província de Guadalajara.
Però qui li hauria de dir a Leogivild que els proxims problemes militars els tindria en decidir una monarquia hereditària. L’any 579, va nomenar al seu primer fill, Hermenegild, governador de la província Bètica, la més rica i poblada del regne. El seu fill es va instal·lar a Hípalis, l’actual Sevilla, i al cap de poc va conspirar en contra del seu pare, declarant-se independent dels dominis visigots. A més a més, com que s’havia convertit al catolicisme, va aconseguir el suport de l’episcopat, el suport militar de Bizantí i del rei sueu Miro. Còrdova també es va unir a la causa de Hermenegild i de la ciutat més poblada, Emèrita Augusta, l’actual Mèrida, entre altres poblacions. La guerra interna, tornava a estava servida.
Leovigild va decidir plantar-li cara, però ho feu d’una manera molt estratègica. El 580 va convocar un concili per apropar les diferències religioses entre l’arrianisme god i el nicenisme hispanoromà, per tal d’aconseguir el suport d’altres seus episcopals. En paral·lel va demanar ajuda al rei franc merovingi Khilperic de Nèustria.
El 581, Leovigild abans d’atacar els territoris del seu fill, primer va assegurar la rereguarda i protegint la vall de l’Ebre dels vascons, els quals van ser derrotats pels visigots i Leovigild va fundar Vitoriacum, l’actual Vitoria o Iruña. Amb la rereguarda controlada, va atacar Mèrida fins a controlar Lusitània. El següent pas va anar directament contra Sevilla, el centre de poder del seu fill on s’es va enfrontar als sueus amb el rei Miro. Finalment, Leovigild va guanyar totes les batalles i va assetjar Sevilla, bloquejant l’entrada del Guadalquivir, per evitar ajudes dels bizantins que s’havien fet forts a Ceuta. Un any després, el seu fill va fugir a Còrdova on van perdre allí el poder dels bizantins, deixant via lliure a Leovigild. El fill rebel, Hermenegild, va ser assassinat a la pressor de Tarragona.
Per acabar de controlar la península Ibèrica, a Leovigild, ara amb la mort del rei sueu Miro, només li quedava conquerir el regne sueu, així que el 585 va derrotar el nou monarca sueu Audeca i apoderar-se del territori dels sueus i el seu tresor.
A la mort de Leovigild, el 586, el seu successor va ser el seu segon fill, Recared, qui ja havia fet mèrits protegint la Septimània de mans dels reis merovingis. Recared heretava el millor regne fins ara dels visigots, amb gairebé la totalitat de la península hispànica sota control llevat d’algunes tribus indígenes al nord i la part sud encara en possessió dels bizantins. Recared només tenia un objectiu, unir ara el regne religiosament.
Recared, culimana el projete del seu pare
Recared va heretar el regne dels visigots a la mort del seu pare, Leovigild, el 586, qui havia, pràcticament, unificat tot el territori de la península Ibèrica i una part de la costa francesa sota el mateix regne.
A més a més, les diverses lleis que havia establert havien també unificat en drets les dues civilitzacions principals que habitaven el territori, els visigots i els hispanoromans.
Però encara faltava un gran punt, la religió. En un moment en què la religió cristiana era la religió de “moda” encara hi havia diferències de doctrines. Bona part d’Europa i fins i tot alguns habitants d’Hispània havien acollit el dogma nicerià, mentre que els visigots encara mantenien l’arianisme. Aquest dogma, que no reconeixia a Jesús com a fill de Déu, havia sigut catalogat com heretgia al Concili de Nicea el 325. Molts dels pobles germànics ja s’havien convertit al dogma nicerià, com per exemple, els francs merovingis.
Recared havia participat en la guerra contra el seu germà, quan es va rebel·lar contra el seu pare i també havia fet un paper destacable en defensar la Septimània, el territori francès, contra el rei merovingi i els seus aliats. Malgrat tot, Recared no tenia el suport de tots els nobles visigots, ja que fins llavors, el regne visigot no era hereditari, sinó, electiu entre la noblesa. Recared va haver de fer algunes concessions polítiques, per guanyar-se, com a mínim, de cara, el tron.
Recared, amb un estat controlat i sense gaires perills dins del territori, li quedava com a màxim rival els reis francs, qui com ja hem comentat, de tant en tant intentaven envair Septimània. Així que una de les primeres accions que va fer, va intentar aconseguir la pau entre ells, la qual va aconseguir parcialment.
En l’àmbit intern, volia unificar la part religiosa, per evitar que algú en contra d’ell, s’aliés amb els hispanoromanes, majoria de població, i a més a més, els quals es podien unir a bizantí. Així, que malgrat que l’arrianisme era la religió dels visigots, per tal d’evitar problemes, va decidir convertir-se al catolicisme nicerià, utilitzant com a exemple, el mateix que havien fet els sueus anys abans. El següent pas era convèncer al clergat i als nobles visigots, tot assegurant-los que mantindrien el poder, les posicions i l’estat social. Malgrat tot, no tothom hi estava d’acord i es van començar a iniciar conspiracions contra el rei visigot, de les quals cap van arribar a tombar al rei visigot Recared.
L’any 589 es va convocar el Tercer Concili de Toledo, Recared va oficialitzar la unificació religiosa del regne visigot. Aquest fet va tenir una gran importància política, ja que va unir l’estat i l’església situant-se ell com a líder polític i diví, evitant així, atacs al sobirà, perquè serien vistos com a atacs a Déu.
La nova església va tenir el poder de religiós, fiscal i judicial, fet que els va permetre a arribar a tots els racons de península i acabar de convertir tota la població. Els arrians que no es volien convertir, van haver de marxar i els jueus, a poc a poc, també van veure com els seus drets s’anaven reduint.
Recared va aconseguir mantenir la pau al regne i va morir a Toledo el 601, deixant el tron al seu fill Liuva II. Però aquest, com que la seva mare era d’origen no noble no va ser ben rebut per la noblesa visigoda i al cap de dos anys, va ser assassinat. Així que en definitiva, la dinastia de Leovigild només va durar dues generacions i la idea que matar el rei era anar contra Déu, sembla que no va donar els resultats esperats, ja que el successor de Luiva, de fet el seu assassí, Viteric, va patir la seva mateixa sort, governant només el 603 al 610.
Els visigots a Ponent
Dels visigots catalans no en queda gaire cosa físicament, però un dels jaciments més importants és el Bovalar, a Seròs, al Segrià. Així que aquí tens un altre motiu per visitar Ponent, seguint aquesta ruta dels romans i visigots per les terres de Lleida.
Durant l’època dels visigots, del segle VI a principis del segle VIII, moltes de les ciutats van ser abandondes, per temes econòmics, i la gent es va traslladar als camps. Això va fer que l’economia passes a esser bàsicament agrícola i que els artesans i comerciants perdessin importància. De fet, durant l’època dels visigots, la xarxa comercials que els romans havien desenvolupat, es va perdre i no es tornarà a recuperar fins a l’època andalusina.
A Lleida ciutat, els visigots, van manternir les muralles romanes, malgrat que el perímetre urbà es va reduir considerablement. La ciutat va quedar sota les classes dirigents amb alguns artesans, però pels voltants s’hi van construir nous poblats, com el de Bovalar a Seròs. Malgrat que Ilerda havia sigut una ciutat important durant part de l’època romana, és cert que havia anat perdent poder a partir del segle V, a la Ilerda Tardoantiga.
Si vols ampliar el coneixement històric sobre els visigots de Lleida, especialment al poblat del Bovalar, tens aquesta conferència, molt interessant amb una teoria nova sobre el jaciment.
Poblat de Bovalar a Seròs
El poblat del Bovalar a Seròs, que data del segle VI i VII i principis dels segle VIII, és un dels màxims exponents de l’època visigoda a Ponent i a Catalunya. Les excavacions arqueològiques han posat a la llum les restes d’una antiga basílica paleocristinana i del baptisteri, així com de diverses cases.
De fet, algunes teories arqueològiques, com pots escoltar al video que t’he compartit, juguen amb la idea que el Bolvar no fos només una basílica, si un monestir.
El poblat del Bovalar va ser abandonat a causa d’un fort incendi que va assetjar tota la zona.
A part de la basílica s’hi ha identificat una necròpolis i als voltants, s’ha identificat un poblat on també si han trobat construccions d’habitatges amb sitges i dipòsits de cereals.
El poblat està protegit per una valla, però les vegades que hi he anat, sempre m’he trobat la porta oberta. Passejant pel seu interior trobareu cartells que expliquen el que hi havia i us ajudaran a entendre les pedres que hi queden.
Museu de Lleida
El Museu de Lleida és una altra de les visites obligatòries per fer durant aquesta ruta dels romans i visigots de Lleida. Aquí trobareu l’explicació històrica i restes de materials trobats de totes dues èpoques.
Pel que fa a la part de l’imperi romà, a part de monedes i làpides trobades durant la construcció de l’estació de la ciutat de Lleida, també podreu veure restes descobertes en altres jaciments, com el d’Albesa i el de Corbins.
El museu de Lleida té entrada gratuïta el primer dimarts de mes
La part dels visigots no està tan completa, però aquí hi podreu trobar el magnífic baptisteri del poblat de Bovera, de Seròs, que realment val la pena i l’encenser, també procedent de Bovalar.
A més a més, al llarg de tota l’exposició permanent, a part dels diversos materials i explicacions, trobareu dibuixos que permeten fer-se una idea més aproximada de les restes i troballes arqueològiques. De fet, les imatges de dibuixos que he utilitzat per il·lustrar aquesta entrada són, precisament, del Museu de Lleida.
Si em vols fer cas, et recomano, primer de tot, fer la visita al Museu de Lleida, ja que d’aquesta manera tindràs al cap la història i podràs ubicar molt millor la resta de destins a visitar.
Quan i com visitar els jaciments de la ruta dels romans i visigots de Lleida
Per visitar els jaciments romans de Lleida s’ha de tenir en compte la particularitat de cada un. Per exemple, Iesso es pot visitar sempre i quan el Museu de Guissona estigui obert. De tota manera, des del carrer, també es poden veure les ruïnes.
Per la seva part, la domus romana de Lleida, es pot visitar en visites guiades gratuïtes organitzades per l’arxiu arqueològic de la ciutat. Cada mes es pot visitar un indret diferent de Lleida, així que val la pena consultar la seva agenda. Igualment, per les festes Majors de la ciutat, al maig i al setembre, sempre hi ha alguna visita.
Corbins, la vil·la del Tossal del Moro, es pot visitar per lliure i sempre que vulguis, no hi ha cap mena de protecció.
El Romeral, a Albesa, es pot visitar coincidint amb la festa major del poble o durant les Jornades Europees del Patrimoni, amb entrada gratuïta i visita guiada. El lloc està protegit per una tanca i per fora, i si no hi vas en moment de portes obertes, no podràs veure gran cosa. Realment és interessant fer la visita guiada amb l’arquitecte en cap del jaciment.
El poblat del Bovalar a Seròs, dels visigots està tancat i sincerament no sé quan l’obren, posa’t en contacte amb l’ajuntament de Seròs. Però també et dic que les dues vegades que hi ha anat, m’he trobat la porta oberta, així que aprofitat per entrar-hi i anar llegint els cartells que identifiquen cada àrea.
Per últim, el Museu de Lleida, el qual el primer dimarts de mes té entrada gratuïta es pot visitar durant la resta de dies de l’any, amb exepció dels dilluns. Per cert, amb el carnet de la Biblioteca de Lleida, també pots entrar al museu gratuïtament.
Més informació sobre els romans i visigots de Lleida
De la mateixa manera que amb els ibers, el Museu de Lleida, també ha fet un vídeo dins dels “10 minuts d’història”, però en aquest cas està dedicat a la romana Pòrcia Nigrina que ens porta a donar un tomb pel Romeral, a Albesa.
Com sempre, si t’interessa algun tema en particular, tant a les biblioteques o per internet trobaràs informació, un exemple és el llibre que t’he comentat al principi dels Romans a Ponent.
Per apendre més sobre Iesso
La ocupación periurbana de la zona norte de la ciudad romana de Iesso (Guissona)
Per aprendre més sobre Ilerda
Per apendre més sobre el Romeral d’Albesa
Arquitectura i hàbitat al territori d’Ilerda: la vil·la del Romeral
Per apendre més sobre els romans a Corbins
Vil·la romana del Tossal del Moro, el tríptic
Vil·la romana del Tossal del Moro
Així que ja ho veus, si el tema dels romans t’interessa, no et faltarà material.
Per aprendre més sobre els visigots
Si t’interessa més el món dels visigots, la informació no és tan abasta, però alguna cosa també t’he trobat:
Les exacavacions del conjunt de “El Bovalar” a Seròs i el regne de Akhila.
El Bovalar (Serós, Lleida). ¿Un monasterio productor de pergamino en la Hispania visigoda?
Per completar la teva visita per Ponent
- La ruta dels ibers per Ponent
- 3 rutes per descobrir Ponent per principiants
- La ruta del 1714 per Ponent
- 3 rutes per entorns de natura a Ponent
- Què visitar al Segrià
La segona entrada històrica de Ponent, tot descobrint els romans i els visigots de Ponent, acaba aquí.
Descobreix totes les entrades per Catalunya
Quins jaciments romans i visigots has visitat o quins t’agradaria visitar? Deixa’ns un comentari i així ens dones idees per ampliar la ruta dels romans de Lleida.
